La revista degana en valencià

La impotència del monolingüe

08/11/2021

Ahir vaig vore una vinyeta humorística on dos personatges mantenien una breu conversa. El primer li deia a l’interlocutor: “Contestar en valenciano a alguien que te habla castellano es de mala educación.”, al que l’altre contestava: “D’acord, deixa’m que parle jo primer i veurem qui és el maleducat”. L’interessant de la vinyeta és com posa de manifest la subjectivitat, ja que normalment només es fa visible l’opció dominant. El que no m’agrada és que el valencianoparlant es representa com un home major manifestament de poble, ja que porta boina i gaiato, perpetuant l’estereotip que només la gent major parla valencià. En som molts, de joves, que el parlem diàriament tant en l’ús col·loquial com el culte, cosa que em costa molt fer creure als meus alumnes d’un poble de l’extraradi de la capital: “Al meu poble tots parlem valencià, fins i tot els joves, i fins i tot entre nosaltres i fora de l’institut…”, i els animalets em miren astorats amb cara de vaca que veu passar un tren.

I abans d’entrar en matèria, voldria fer una declaració d’intencions per evitar males interpretacions i susceptibilitats amb el tema tractat. Vull parlar de la llengua. Purament i estricta, ja que en aquest país nostre tenim el costum de barrejar-ho tot, llengua, política i, si s’escau, també el futbol… si ací val tot. Sobretot es sol fer des de certs sectors on s’usa la llengua com a arma per crear conflicte, com aquells pares separats que usen els fills per a traure beneficis en el divorci. I no em malinterpreteu, per descomptat que la política s’ha d’ocupar de la llengua, per fer bones polítiques lingüístiques i també culturals. Però no per a fer mal on no hi ha.

Sóc conscient que parlar de llengua sense crear polèmica en aquest ambient nostre tan enrarit ja és difícil, però l’abans anomenada vinyeta és un exemple palés que la situació continua estancada i endarrerida a nivell de l’usuari, en persones que fins i tot se suposen cultes i intel·ligents. Es segueix pensant que és de mala educació contestar en valencià, o adreçar-te a algú que no conegues d’entrada en la nostra llengua, perquè clar, no saps si t’entendrà. Per eixa regla de tres, com que som lloc turístic per excel·lència, caldria parlar-li a tothom i tothom directament en anglés, almenys en estiu, no vaja a ser que els turistes s’ofenguen perquè no parlem la seua llengua i canvien de destí turístic, privant-nos d’eixos quartos que duen al “levante español”. Posats a fer, parlem tots xinés, que és la llengua més parlada al món, i avant, tots ens entendrem. I, de pas, acabem amb tota manifestació i riquesa cultural de tots els països.

Eixe complex d’inferioritat que durant segles s’han esforçat a fer-nos entrar al cap em fa pensar. És una cosa ben sabuda en psicologia que la majoria de complexos de superioritat només n’amaguen un d’inferioritat. És una protecció per fer front a un món que els fa por. Per tant, i açò és una deducció purament lògica, podem inferir que el monolingüe de la vinyeta es sent amenaçat, té por i es pot sentir inferior cap a totes les persones que han nascut bilingües i que, per tant, tenen tota una riquesa lingüística i cultural que a ells els manca. Que es sent impotent. I si algú em diu que ell/a és de fora, que no ha nascut ací, no em cansaré de posar-los el mateix exemple: mon pare nasqué a Cadis, vingué ací amb nou anys, i parla perfectament i sempre en valencià. És una qüestió de voluntat. I ara digueu-me, si voleu, que estic creant polèmica.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top