La indústria a la Plana Baixa

«Podem distingir dos sectors econòmics: el del cultiu, confecció i comercialització de cítrics i el de les empreses del clúster ceràmic»

«L’equilibri i la coexistència entre ambdós sectors no sempre ha sigut fàcil, ja que comparteixen recursos naturals»

«En l’horitzó de les dues dècades pròximes es preveu un futur bo per a la indústria ceràmica»

La Plana Baixa comprén 20 municipis, repartits en 605 km² i amb una població d’uns 200.000 habitants. La ciutat més poblada és Vila-real, encara que la capital històrica n’és Borriana. La densitat de població mitjana és d’uns 320 h/km², encara que repartits desigualment entre la costa, molt més poblada, i l’interior, on viuen 50 h/km². El riu Millars fa de frontera amb la Plana Alta pel nord, la comarca de l’Alt Palància per l’oest, el Mediterrani per l’est i el Camp de Morvedre pel sud. En l’interior predomina el secà. En la costa, el sector productiu es basa en el cultiu i l’exportació de cítrics, així com en la indústria ceràmica.

Podem distingir dos sectors econòmics molt distints: d’una banda, el del cultiu, confecció i comercialització de cítrics; d’una altra, el de les empreses del clúster ceràmic. Ambdues zones ocupen més del 50 % del territori comarcal. El secà caracteritza les poblacions de la serra d’Espadà: Suera, Tales, l’Alcúdia de Veo, Eslida i Aín. Al contrari, els focus de major concentració industrial són Onda, Vila-real, Nules i Moncofa-Xilxes; la Vall d’Uixó és mixta, ja que compta amb moltes xicotetes indústries.

Com a conseqüència, es constata una creixent despoblació de l’interior i una major densitat de població i de concentració industrial en el litoral. El cultiu de cítrics es troba en la mateixa zona industrial, la qual cosa provoca diverses interaccions.

De l’agricultura a la indústria

Tradicionalment, l’economia de la comarca es basava en l’agricultura, fins que a finals del segle XIX es va introduir un vessant comercial important, especialment en els cítrics, fins arribar a la dècada daurada (1910-1930). D’altra banda, la producció ceràmica va arrancar al s. XX, encara que a finals del XIX ja hi havia a Onda dues empreses de taulellets. El ferrocarril de via estreta (la Panderola) i l’Escola d’Artesania d’Onda van ser dos factors determinants. En els primers anys del segle XX es va produir un augment espectacular, amb 41 indústries repartides entre Onda, l’Alcora i Castelló, però a causa de la crisi econòmica del 29 van desaparéixer pràcticament la meitat de les fàbriques. Només es van recuperar en els anys posteriors a la Guerra Civil i a partir dels seixanta, com a conseqüència del Pla Nacional de Vivenda.

A partir de llavors es va configurar el que hui coneixem com el clúster ceràmic amb l’auge de les empreses, distintes reconversions i introducció de noves tecnologies. En aquells anys, a més, es va passar d’una estructura predominantment agrícola, centrada en els cítrics, al predomini industrial ceràmic com a motor de creixement de l’economia de la comarca. Es van produir, en conseqüència, canvis demogràfics i urbanístics, així com alteracions de formes de vida, amb l’emigració de les poblacions de l’interior cap a les del litoral, àrea en què aquest cicle es va tancar amb la demanda de mà d’obra, l’augment de les rendes disponibles i l’increment de vivendes.

Aquests canvis han configurat una nova realitat a la Plana Baixa, afectada de tant en tant per les oscil·lacions de la demanda, circumstància que provoca cicles de desocupació, desaparició d’empreses i períodes d’auge. És procedent indicar el transvasament de capital, des de l’economia agrícola dels anys de bonança deguts a la comercialització de cítrics, cap a la indústria.

L’equilibri i la coexistència entre ambdós sectors no sempre ha sigut fàcil, ja que comparteixen recursos naturals com l’aire, el solar i l’aigua, tant per la quantitat com per la qualitat, a causa de la interferència d’abocaments al subsòl. El mateix cal dir respecte de l’aire, sobretot per la concentració industrial en la zona més poblada.

El monocultiu del sector ceràmic a la Plana Baixa

Segons dades de l’ICES, a la Comunitat Valenciana el sector ceràmic és la primera indústria en creació de riquesa i la segona en volum d’exportació. A la Plana Baixa (segons dades de 2010), el 25-30 % de les persones empleades treballen en el sector ceràmic (taulellets, frita, esmalts, maquinària). Poblacions com Vila-real o Onda depenen molt del sector. El 35 % de la població de Vila-real treballa en la indústria ceràmica, el 40 % de la d’Onda i el 30 % de la de Nules. A eixos percentatges caldria afegir els llocs de treball indirectes. En conseqüència, tenint en compte indicadors anteriors a la crisi, s’han recuperat vendes i valor afegit, i hi ha demanda de personal qualificat, encara que els salaris són inferiors als de l’etapa anterior a la crisi.

La indústria ceràmica es caracteritza per reinvertir un gran volum de recursos econòmics en el seu procés productiu. La introducció de noves tecnologies en el sector ha sigut constant. El grau d’automatisme en la producció ha disminuït la necessitat de mà d’obra, que ha passat del 22 % en 1996 al 18 % actual, la qual cosa ha millorat la productivitat un 25 % des del 2000 a l’actualitat, i un 40 % quan observem la producció en m² per operari en el mateix període. S’ha passat d’ocupar uns 22.500 treballadors en els anys del zenit productiu (l’any 2007, a tota la província de Castelló) a uns 15.500 en 2016 (com en els anys anteriors a la crisi). Entre 2010-2015, el total d’ocupació en el conjunt del sector ceràmic ha sigut del 40 %. En l’actualitat hi ha unes 25.000 ocupacions directes i altres 7.000 indirectes en tot el sector (en tot l’àmbit provincial), i una gran necessitat de personal qualificat. La destrucció d’ocupació afecta sobretot els llocs de treball menys qualificats i automatitzats.

Últimament, en les empreses ceràmiques es constata una tendència a la concentració, bé absorbint-ne d’altres menors o bé ampliant les existents. En el període 2010-2015 han disminuït les empreses de 10-150 treballadors i han augmentat les de més de 200. Hui en dia tenim empreses més grans, capaces d’innovar, amb bona capacitat inversora i major penetració comercial en els mercats internacionals. La creixent automatització i robotització reduirà la necessitat de mà d’obra, amb la contenció salarial consegüent.

A l’est i al sud de la comarca (a Borriana, Nules, Moncofa-Xilxes), l’agricultura té encara un pes important. La Vall d’Uixó compta amb bastants xicotetes empreses, amb personal laboral que procedeix de les poblacions de la veïna serra d’Espadà.

Un futur probable

En aquests primers anys del segle XXI, el sector citrícola també ha tendit a la concentració. La superfície cultivada de cítrics en el litoral ha disminuït, encara que s’han creat finques grans en zones de l’interior, en un procés de relocalització i concentració que ha comportat una major mecanització i la disminució de costos consegüent. En el sector dels servicis, centrat bàsicament en el turisme, es preveu que la recol·locació de persones menys qualificades també afectarà els salaris, a fi de mantindre la competitivitat.

Si aquestes previsions es compliren, tindríem una comarca equilibrada quant al repartiment percentual dels tres sectors, amb un cert predomini de l’industrial-ceràmic, però desequilibrada quant a la vertebració del territori, a causa de la pressió sobre les àrees protegides de l’interior i també respecte de les rendes disponibles de les persones empleades.

En l’horitzó de les dues dècades pròximes es preveu un futur bo per a la indústria ceràmica, ja que ha aconseguit posicionar-se competitivament en els mercats internacionals; inclús enfront de països emergents és líder mundial en alguns aspectes concrets.

Reptes

Des de la segona meitat del segle XX, la zona interior s’ha diferenciat de la litoral, on s’ha concentrat la indústria i s’ha produït l’augment demogràfic, la qual cosa ha provocat una diferència de densitat de població molt acusada. En la zona industrialitzada s’ha invertit molt més en infraestructures, mentre que en la de l’interior falten servicis.

En el mateix període, la font principal de creació de riquesa ha passat dels cítrics a la indústria ceràmica. Encara que totes dues han coexistit no sempre de forma fàcil, el repte serà com articular el desplaçament de la zona citrícola cap a terrenys de l’interior i com abandonar gradualment els cultius en el litoral. Aquest fenomen accelera la concentració de capital inversor en explotacions més extenses, amb manteniment mecanitzat i, per tant, amb rendibilitat major. Tot això afectarà la forma de vida d’una part de la població, en especial en algunes localitats, atés que la indústria no podrà absorbir totalment la mà d’obra disponible i en el sector del turisme la saturació laboral ja és notable.

La població dedicada a l’agricultura ha envellit i, a més d’obtindre menys beneficis del cultiu, es jubila amb rendes baixes. Si no s’arriba a produir un canvi de tendència –per exemple, introduint productes d’agricultura ecològica, que té bones perspectives–, en el sector agrícola de l’interior hi haurà cada vegada més parats i més jubilats, menys servicis i menys prestacions socials.

En el litoral, al contrari, la població comptarà amb més dotacions, però a mesura que avance el procés acumulatiu i de concentració productiva es produiran més limitacions en el territori i les persones perdran poder adquisitiu. Les ciutats de la zona litoral estaran més ben connectades entre si, densament habitades, amb tendència a constituir una àrea metropolitana i amb prou dotacions. Tot això sense haver resolt encara qüestions com la renda disponible i les conseqüències de la pressió turística.