Tens 0 productes a la teua cistella
La filmografia de Takeshi Kitano sol estar marcada per històries de la Yakuza plenes de violència, banyades de sang i un to nihilista i desesperançador. Però amb Kikujiro no Natsu (1999), traduïda per ací com L’estiu de Kikujiro, el director va fer una pausa i ens va regalar una rondalla plena de tendresa, amb una mirada ficada en la infantesa que sorprén per la seua capacitat de combinar la duresa de la vida amb l’encant de l’humor i la innocència.
La premissa de la pel·lícula és a priori molt senzilla: Masao, un xiquet que viu amb la seua àvia, decideix anar a buscar a sa mare, a la qual quasi no coneix. El destí fa que el seu camí creue amb el de Kikujiro, un bròfec, de passat obscur i de males maneres, mal carat i un poc perdedor que increïblement es convertirà amb la seua guia. No importa el destí final d’aquesta road movie sinó el que tots dos descobriran pel camí: la companyia, la tendresa o el valor d’una rialla.
Kikujiro no és un heroi. Amb una vida marcada per formar part dels baixos fons de la màfia japonesa l’acompanya, i també un caràcter hostil fa que siga prou antipàtic en molts moments de la cinta. Darrere d’aquesta façana hi ha un desconsol i una melangia silenciosa. I és precisament el que fa tendre i que Kitano sap dibuixar molt bé en crear al personatge: és un ésser incapaç de cuidar-se de si mateix, i, així i tot, acaba fent de refugi a un xiquet que necessita més que mai l’estima d’algú.
Masao, en canvi, és qui aporta la llum al film. La mirada del xiquet és l’autèntic cor de la pel·lícula: observa, espera i ensenya sense adonar-se’n. És la representació de la infantesa en la seua forma més pura. La ingenuïtat, vulnerabilitat i curiositat per la vida que encara se sorprén per les coses més mundanes. No té quasi diàleg al film, ni falta que fa, amb la seua mirada transmet multitud d’emocions i la necessitat que qualsevol xiquet necessita: ser estimat i acompanyat.
El film juga amb els contrastos dels seus dos protagonistes. Kikujiro és un home violent, desencantat, que ha perdut la innocència i que sempre està a la defensiva amb una cuirassa emocional. D’altra banda, Masao li recorda allò que ha deixat arrere, i la seua presència és el reflex de la infantesa i innocència perduda. Masao és la representació de la infantesa en general, no sols la seua pròpia, sinó la que Kikujiro va perdre i que ara, d’alguna manera, retroba amb el seu viatge. Una reconciliació en tota regla de l’infant interior.
Un altre aspecte a destacar són els secundaris que acompanyen a Masao i Kikujiro, els quals completen i marquen el seu camí. La parella de joves enamorats que els ajuden, els motoristes estrafolaris i el poeta excèntric que transformen la seua ruta en una aventura més juganera que un drama. Cada trobada amb aquests personatges s’afegeix un nou color en aquest llenç d’humanitat, on m’malgrat les ombres, sempre hi ha un espai per la bondat.
Pel que fa a l’estil visual de la pel·lícula, Kitano opta per una posada en escena aparentment senzilla però carregada de significats. La càmera sol mantenir-se quieta, amb enquadraments equilibrats i simètrics. La cinematografia respira a estiu. Els tons càlids, els verds dels camps del Japó rural, el blau del cel i la llum intensa evoquen als records de l’època de quan érem menuts i a les vacances. Una altra elecció de Kitano és la utilització constant dels grans plans generals, on es pot intuir la intenció de mostrar la solitud i a la vegada la llibertat. Sovint, els personatges i les escenes les veiem menudes en el paisatge, reforçant la idea de la seua vulnerabilitat i viatge iniciàtic.
D’altra banda, la direcció de Kitano combina molt bé l’humor, la tendresa, el drama i la melancolia. El ritme pausat i els silencis en moments aparentment intranscendents (caminar, observar, esperar) deixa respirar a l’espectador i la vegada projectar-se. La utilització del slapstick (humor físic i absurd), tot i la càrrega emocional del film, s’introdueixen gags visuals quasi de dibuixos animats. Açò redueix el dramatisme i recorda que a la vida, a pesar del dolor.
També hi ha espai per als jocs i les rialles. Un altre apartat a destacar és la direcció d’actors, els contrastos entre Kikujiro (brusc i còmic) i Masao (seriós i reservat) crea un vincle paternofilial sense paraules, sostinguts per la presència i la gestualitat. La partitura de la banda sonora dirigida per Joe Hisaishi és també un element a destacar perquè sense donar-te compte t’embolica a cada escena i et desarma completament. Les seues melodies porten pau, emoció i t’acompanyen més enllà de la pel·lícula.
En definitiva, L’estiu de Kikujiro no és solament una faula o un conte d’estiu, sinó un cristall brut, on es reflecteix la infància perduda, la incapacitat de madurar, la necessitat de crear famílies quan les que tens no funcionen o no serveixen per a res. I això, sincerament, causa dolor. Però també reconforta, perquè Takeshi Kitano aconsegueix enmig del desastre i la decepció, que pague la pena continuar viu.
El cinema, al capdavall, és l’art de trobar la llum en les ombres i la calor enmig del fred. L’estiu de Kikujiro és exactament això.
