La Informàtica en temps de la COVID-19

07/08/2020

I ara que han suspés les classes, com continuem? Eixa era la pregunta que ni tan sols podíem sospitar el 5 de març, quan es va celebrar la reunió del viatge a París. I de colp i volta, una vesprada d’avaluacions, l’11 de març, es declara pandèmia global de salut i, uns dies més tard, l’estat d’alarma.

Com a professora d’Informàtica i coordinadora TIC, mai no he viscut una situació pareguda. Els primers dies de confinament no donava l’abast a respondre la quantitat immensa de correus electrònics demanant ajuda. Les instruccions eren clares al Pla Mulan de la Conselleria d’Educació, però la realitat era ben distinta. Abans de publicar-se, ja m’ho va anticipar el director: haurem de donar suport telemàtic a qui ho necessite. I la veritat és que tots necessitàvem ajuda.

Podem destacar tres fronts clarament diferenciats:

D’una banda, com a docents, hem hagut d’adaptar-nos a una situació excepcional. El primer problema a solucionar era proporcionar una plataforma per a fer classes online, cosa completament nova per a la gran majoria. Pensàvem que l’estat d’alarma no duraria més de dues setmanes, però de seguida ens vam adonar que no seria així. La meua tasca ha estat ajudar els meus companys a muntar un curs a l’aula virtual, recuperar contrasenyes, utilitzar Google Classroom, crear un grup de correus, gestionar la privacitat de la missatgeria… Amb molta paciència i moltes ganes de superar-nos, ens hem adaptat i hem posat en marxa un sistema de classes online combinat amb videoconferència com ara Google Meet i Cisco Webex. Les competències digitals del professorat han tingut un creixement exponencial per tal de comunicar-nos amb l’alumnat, tot gràcies a un gran esforç que estem realitzant (i que aparentment no es veu). D’una altra banda, pel que fa a l’alumnat, la realitat continua sent difícil. Encara que la majoria de l’alumnat del nostre centre té al seu abast dispositius electrònics amb connexió a Internet, el problema és la contrasenya. A més, no són pocs els alumnes que necessiten ajuda telemàtica. En eixe sentit, el fet de no necessitar instal·lar cap programa si accedeixes com a alumne a una videoconferència ha permés que molts hagen pogut connectar-se des del mòbil fàcilment.

És important destacar que, si el professorat s’ha esforçat a adaptar-se a aquesta situació, l’alumnat encara té més mèrit. La diversitat de plataformes des de les quals reben els deures els ha desbordat: qüestionaris, exàmens online, tasques de Classroom, presentacions per videoconferència, examen de llibre de lectura… Ufff, i quant als terminis de lliurament… això són figues d’un altre paner. La capacitat d’aprendre a gestionar les tasques online i ser autònom ha sigut més necessària que mai. I molts ho han superat sobradament.

Semblava que, en la societat de la informació en la qual ens trobem immersos, amb tant de mòbil i xarxa social… no hi hauria bretxa digital. Però sí, n’hi ha i està formada per l’alumnat que, per falta de recursos (dispositius electrònics o connexió a Internet de qualitat), s’ha incorporat massa tard a aquesta dinàmica de classes i deures online; o el que és pitjor, encara no ha fet. Hi entra en joc en aquest apartat el paper dels tutors i tutores, que em consta que és més important que mai. No només pel suport emocional, sinó perquè han fet l’enllaç entre l’alumnat i l’accés a les tecnologies. En més d’un cas, i més de 10, he telefonat alumnes a petició del tutor, i els he explicat per telèfon (a les famílies o a l’alumne/a) com accedir al correu, i a partir d’eixe moment hem continuat per videoconferència l’ajuda telemàtica.

I per últim estan les famílies, que també han hagut de millorar les seues competències digitals i d’organització escolar a marxes forçades. No és fàcil familiaritzar-se amb les diverses formes de lliurar els deures, això era previsible. Però, i organitzar-se per torns per a treballar amb l’ordinador? En la majoria de cases hi ha un mòbil per persona, però tots sabem que entregar una tasca en Aules des d’una pantalla xicoteta no és gens còmode. Que si els meus pares estan treballant (i no em controlen), que si teletreballen (i no tinc accés a l’ordinador en tot el dia)… Al cap i a la fi, molts problemes als quals s’enfronten les famílies dia a dia.

I com a coordinadora TIC, però sobretot com a docent, he descobert que el problema no radica tant en la falta de recursos (que està ja prou superat gràcies a les dinàmiques establertes entre els tutors, l’alumnat i les famílies). El problema principal és la falta de voluntat, problema que els docents encara no podem solucionar telemàticament. Eixe és un problema que en la mesura dels possibles han de solucionar les famílies des de casa.

Els projectes Erasmus+ que el nostre centre té en marxa també s’han vist ajornats, evidentment. Esperem, encara amb més ganes, el moment en què es puguen reprendre. Estem també molt esperançats en els projectes presentats i pendents d’aprovació, la resolució dels quals eixirà a principis de juny. Des del nostre centre estem compromesos amb la dimensió europea de l’educació, i, malgrat la COVID-19, tenim moltes forces i molta il·lusió de reprendre’ls.

No vull acabar aquest article sense parlar de la situació tan especial que està vivint l’alumnat de 2n de batxillerat (PAU) i del 2n curs de cicles formatius (formació pràctica en empreses). Trobar-se al final d’una etapa educativa tan important per a la seua vida en temps de pandèmia els està fent més forts. Estem segurs que podran aconseguir els objectius previstos, amb molt d’esforç, perquè ens consta que estan treballant de valent.

Ara és quan ens adonem de la importància de tindre competències digitals. I que l’assignatura d’Informàtica, encara que optativa, és de vital importància. L’alumnat que la cursa ha tingut més facilitat d’adaptar-se a aquesta nova i excepcional situació que no sabem quan acabarà. El que sí sabem és que, com millor preparats estarem tots i totes, millor podrem afrontar els problemes digitals que se’ns plantegen.