La intel·ligència artificial sacseja la comunicació política

La irrupció de la intel·ligència artificial (IA) està transformant de manera accelerada la manera com ens comuniquem, treballem i ens relacionem. La política, com a àmbit on la comunicació juga un paper central, no n’és cap excepció. Les eines d’IA s’han convertit en un recurs habitual que obri oportunitats per als partits, per als càrrecs públics i per als equips de comunicació, però també comporta uns riscos que poden afectar de manera profunda la qualitat democràtica. És per això que resulta rellevant entendre tant els avantatges com els perills per poder aprofitar els primers i evitar o mitigar els segons.

Entre els aspectes positius, la IA ofereix sobretot una gran capacitat de creació de continguts. Hui en dia és possible generar discursos, notes de premsa o fins i tot publicacions per a xarxes socials en qüestió de segons, adaptar-los a diferents estils i audiències. Això pot alleugerir la càrrega de treball dels equips de comunicació i permetre que actors amb menys recursos, com ara ajuntaments menuts o partits locals, tinguen accés a materials de qualitat. La velocitat i l’eficiència són un factor decisiu en un entorn on la immediatesa marca l’agenda. A més, aquestes tecnologies faciliten la traducció automàtica i la subtitulació de vídeos, fet que contribueix a fer que els missatges polítics arriben a més persones, s’adapten als hàbits de consum i siguen més accessibles.

«La IA pot enriquir la comunicació política, però també deteriorar-la si no s’utilitza amb responsabilitat»

Un altre avantatge a destacar és la segmentació i la personalització. Els sistemes d’IA permeten analitzar grans volums de dades i detectar quins temes preocupen més la ciutadania en cada territori, edat o perfil social. Això permet dissenyar missatges més ajustats i que ressonen amb les necessitats de cada col·lectiu, un recurs valuós per a una comunicació més pròxima i empàtica, que done resposta a realitats concretes. La IA també ha obert la porta a noves formes d’interacció, com els chatbots que responen preguntes de la ciutadania en temps real o les eines que analitzen el sentiment dels comentaris a les xarxes socials per mesurar l’impacte dels missatges. Tot plegat, pot contribuir a una política més dialogant i atenta a les percepcions del públic (sempre que se’n faça un bon ús d’aquesta!).

Tanmateix, no podem obviar que els riscos són considerables. La mateixa capacitat de crear continguts pot convertir-se en un problema greu quan es fa servir per difondre informació falsa. Els anomenats deepfakes (vídeos i àudios generats amb IA que imiten perfectament la veu i la imatge d’una persona) ja han estat utilitzats per suplantar líders polítics i atribuir-los declaracions que mai no han fet. La velocitat de difusió en xarxes socials fa que aquests continguts es viralitzen abans que les verificacions puguen desmentir-los i erosionen la confiança ciutadana. A més, les campanyes de desinformació es poden automatitzar i multiplicar, i això fa molt difícil combatre-les amb els mitjans tradicionals.

A tot això cal afegir el risc de manipulació mitjançant la microsegmentació. Si bé adaptar missatges a diferents grups socials pot ser útil, també pot utilitzar-se per a explotar pors o prejudicis, enviant continguts que apel·len a emocions negatives o que reforcen estereotips. Ja sabem que els algoritmes no són neutres: reflecteixen els biaixos de qui els dissenya i poden amplificar-los sense que l’usuari en siga conscient. En aquest sentit, l’opacitat en l’origen dels continguts i en la manera com s’utilitzen les dades personals pot alimentar encara més la desconfiança.

Per una altra banda, un altre aspecte problemàtic és la desigualtat en l’accés. Els grans partits i institucions amb pressupostos elevats podran invertir en les millors tecnologies, mentre que és probable que les organitzacions més modestes hi estiguen en desavantatge. Això pot ampliar la bretxa en la capacitat de comunicar-se amb eficàcia i arribar a l’electorat, reforçant els desequilibris que ja existeixen en el sistema polític. Per tant, la dependència excessiva d’eines automàtiques també pot empobrir el debat públic si es prioritza la rapidesa per damunt de la qualitat i la reflexió, com passa moltes vegades en el nostre ecosistema comunicatiu.

«Els ‘deepfakes’ ja han estat utilitzats per a suplantar líders polítics i atribuir-los declaracions que mai no han fet»

Davant d’aquest escenari, la reflexió és clara: la IA pot ser una eina per a enriquir la comunicació política, però també pot convertir-se en un factor de deteriorament si no s’utilitza amb responsabilitat. Per això cal avançar en dos camins complementaris. D’una banda, és imprescindible una bona educació mediàtica de la ciutadania: en un món on les imatges i les paraules es poden manipular amb tanta facilitat, la capacitat de pensar críticament, contrastar fonts i reconéixer indicis de falsedat és tan necessària com saber llegir o escriure. Per l’altra, resulta fonamental establir marcs de regulació que fixen límits clars en l’ús de la IA en política, de la mateixa manera que existeix regulació sobre la publicitat en període electoral o la dels influencers, per exemple. Parlem de normes que obliguen a identificar quan un contingut multimèdia ha estat generat artificialment, que penalitzen la difusió intencionada de deepfakes en campanya o que promoguen la transparència en l’ús de dades.

En definitiva, la IA ha vingut per a quedar-se i pot aportar molt a la política, des de millorar l’eficiència en la comunicació digital fins a acostar els representants a la ciutadania. Però si s’empra de manera opaca o maliciosa, pot erosionar la confiança i debilitar la democràcia. L’equilibri depén de quin ús en fem, de la capacitat crítica de la societat i de la voluntat d’establir regles clares que asseguren que la tecnologia estiga al servei de l’interés públic, i no al contrari.

 

Revista Saó, pàgs.42-43. Abril 2023.