Tens 0 productes a la teua cistella
A mesura que la crisi d’Israel s’aguditzi, caldrà que el moviment d’alliberament palestí assumeixi el futur del país. Objectiu que s’ha fet més peremptori des del 7 d’octubre del 2023, perquè part d’Occident comença, per fi, a exigir una solució política al conflicte. Sols els EUA1 pensen en Israel, i la població palestina, malgrat ser encara tan feble per a ser escoltada internacionalment, ha de continuar actuant, però amb noves estratègies.
Situació actual del moviment nacional palestí
Ara mateix, està disseminat, desmembrat i escindit, per culpa de la Nakba del 1948, que va dividir la Palestina històrica entre Israel, Jordània i Egipte. A més a més, la meitat de la població palestina va acabar en camps de refugiats o exiliant-se.
Després de la Guerra del 1967, l’ocupació militar israeliana per tot Palestina ha tingut com a objectiu primordial dividir la població palestina en 5 categories que tinguessin règims de govern diferents per a cada categoria: els palestins de dins d’Israel, la població dels camps de refugiats a Cisjordània i la Franja de Gaza, la població en territoris ocupats i la població de Gaza.
Així mateix, cal recordar els milions de palestins que ja no viuen a casa seva. Estan els que viuen en camps de refugiats d’altres països, arreu del món com a conseqüència de la diàspora, els darrers que han sortit de la Franja de Gaza i els que viuen abandonats a Egipte.
En aquestes condicions, és ben difícil construir una visió nacional reunificada, encara que no hagin deixat d’intentar-ho els palestins de dins i de fora.
Evolució del moviment nacional palestí
Des de la seva fundació el 1964 i durant un temps, l’OLP2 va intentar mantenir al seu si la major quantitat possible de palestins mitjançant un estatut i una estructura pluralista, que va ser reconeguda per molts Estats del món com a legítima representant del poble palestí. Però, un cop expulsada del Líban el 1982, ha estat incapaç de complir aquell paper i, consegüentment, es va perdre una visió comunal.
A finals dels 1980, van sorgir forces polítiques palestines associades a l’islam polític propi del món àrab: la Yihad3 Islàmica Palestina i Hamàs4. Això suposava vincular l’alliberament de Palestina a la islamització. Si bé van arribar acompanyades de moltes prevencions, totes dues organitzacions han respectat els corrents palestins laics i esquerrans; per això, han aconseguit ser respectades per aquests moviments. De fet, Hamàs, braç militant dels Germans Musulmans5, no ha imposat mai cap resurrecció de l’Islam tradicional, i Sayyud Qutb, un dels seus líders, va prendre moltes coses prestades de Vladímir Lenin, incloent una avantguarda revolucionària molt ben formada.
Amb posterioritat al «procés de pau» muntat pels EUA a favor dels sionistes, els Acords d’Oslo (1993) van potenciar encara més la fragmentació del moviment nacional palestí.
La retirada israeliana de la Franja de Gaza el 2005 a causa de la pregona crisi en què Israel estava immers va produir dos governs palestins: un a Cisjordània i l’altre a la Franja de Gaza i cap dels dos no reconeixia l’altre. Per la seva banda, els palestins que vivien dins d’Israel també es dividien en diversos partits i, encara pitjor, aquesta fragmentació es repetia en els camps de refugiats palestins a Jordània, el Líban i Síria. I així continua encara…
Què cal fer?
Si els palestins reorienten el debat sobre el seu futur, es recuperarà el lideratge palestí. Sols així, articularà la població palestina la pau. A més a més, hauran de deixar ben clara la seva postura sobre els milions de persones jueves que avui viuen a Israel dins d’una Palestina descolonitzada i lliure. En certa manera, és el que va fer la població originària sota el lideratge de persones com Nelson Mandela a la República de Sud-Àfrica quan l’apartheid ja no va poder aguantar més.
Convindria que el moviment nacional palestí tingués en compte aquest model i aconseguís que Palestina es descolonitzés i tornés a ser lliure.
Interrogants
N’hi ha un bon grapat: com hauria d’organitzar-se el moviment d’alliberament palestí? Té l’Autoritat Palestina un paper a exercir en el futur? Quin deu ser el de la població palestina dins d’Israel, és a dir, els «àrabs del 48»? Com evitar el faccionalisme? Com respectar i mantenir el pluralisme? Quan començarà aquesta revolució? Quines possibilitats té de prosperar? I més…
Recordem que el motiu principal del fracàs del «procés de pau» gestionat pels EUA ha estat que la comunitat internacional no ha volgut escoltar la postura palestina i ha preferit acceptar la versió dels sionistes quan diuen que els palestins son uns terroristes. Però sols el debat i les resolucions palestines poden oferir al món la visió d’una Palestina alliberada en el futur.
Importància de la generació més jove
La majoria de la població palestina és molt jove, una de les més joves del món. Potser és l’única generació que podria remoure a fons el moviment i dirigir Palestina en la direcció correcta. Es tracta de la generació que viu a Cisjordània, la Franja de Gaza, Israel i la que forma part de la diàspora mundial.
Gràcies a un sistema de comunicacions com l’actual: WhatsApp, Telegram, Signal, Instagram, Facebook i tantes altres xarxes que estan sorgint, poden organitzar-se ràpidament.
Mentre les generacions anteriors s’han passat els anys discutint què era millor —si un Estat o dos—, la generació jove té molt clar que vol un únic Estat amb iguals drets per a tot el món dins de la Palestina històrica. I, com va dir el 2021 l’activista Muna el Kurd, «volem la totalitat de Palestina, des del riu fins a la mar».
Es tracta d’activistes que tenen milions de seguidors a Instagram i altres xarxes i que aporten molt més que entusiasme. Son molt més maximalistes que els seus predecessors i es resisteixen de manera continuada a l’ocupació i la colonització. I això que hi ha amplis sectors que han viscut tota la seva vida en camps de refugiats, que son acusats falsament de terroristes per Israel —encara que tan sols es limiten a expulsar del seu territori de refugiats a les FDI6 quan fan incursions il·legals—, que tenen molt poc a perdre perquè ni se’ls ofereix educació, ni treball ni raons per a l’esperança, i que s’enfronten contínuament a la humiliació, l’assetjament i el trauma dels bombardeigs constants.
Però el futur és d’ells7.
1 Estats Units d’Amèrica.
2 Organització per a l’Alliberament de Palestina.
3 Significa «lluita» o «esforç».
4 Hamàs és l’acrònim àrab del Moviment de Resistència Islàmica. Com a paraula, ḥamās (حماس) significa «entusiasme», «zel» o «exaltació» en sentit religiós. És una organització política, social i paramilitar palestina d’ideologia nacionalista i islamista sunnita, fundada l’any 1987 (wikipedia).
5 Els Germans Musulmans són una organització islamista fundada a Egipte l’any 1928 per Hassan al-Banna. És el moviment panarabista i islàmic modern més influent del món. El seu objectiu fundacional és establir un estat islàmic basat en l’aplicació estricta de la llei islàmica o xaria, defensant que l’islam és un sistema complet que ha de regular tots els aspectes de la vida, des de l’educació fins al govern (wikipedia).
6 Forces de Defensa d’Israel.
7 La font principal d’aquest article son els escrits d’Ilan Pappé.
