La Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià

El 31 d’octubre del 2020, en plena crisi de la covid-19 i amb l’estat d’alarma declarat, van tindre lloc les proves extraordinàries del nivell C1 de valencià. Es fan en 15 localitats i estan convocats 11.000 aspirants. A la ciutat de València, els 3.000 examinands ocupen huit pavellons de la Fira amb estrictes mesures de seguretat i d’accés, amb rutes d’entrada i eixida i controls de temperatura. Com sempre, l’examen comença amb la puntualitat que ha caracteritzat la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, a les 9.30 hores. La superació d’aquell difícil repte no fou una sorpresa ni tampoc una improvisació afortunada.

La JQCV naix com a una eina de desplegament de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983). És, després de la Comissió Interdepartamental per a l’Aplicació de l’Ús del Valencià (1984), la segona estructura creada per a l’execució de la política lingüística del Consell. Això fou el 28 d’octubre de 1985 i es va constituir com a organisme encarregat d’efectuar les proves per a l’obtenció de certificats de coneixements de valencià per part de la població adulta. D’aquesta manera, s’obria la possibilitat d’acreditar els coneixements de la llengua pròpia per a molta gent que no havia tingut accés a l’ensenyament del valencià.

Val a dir que la política lingüística d’aquells anys estigué marcada pels enfrontaments durant el període de la Transició i encara en la redacció de l’Estatut en 1982 i per les discussions interminables sobre els símbols valencians: el nom de la llengua, el del territori, la bandera i l’himne. No pot estranyar, doncs, que la JQCV se situara en un marc de transversalitat, defugira els enfrontaments o les polèmiques poc productives i avançara en aspectes com l’impuls normatiu, l’estructura de l’organisme i la millora dels servicis.

Cal destacar en aquest àmbit el Decret 47/1989, de 4 d’abril, que va actualitzar les funcions, la composició i l’estructura de l’organisme i que donà entrada als representants de les universitats valencianes i a vocals nomenats entre persones de prestigi relacionades amb l’ensenyament i la difusió del valencià.

De major transcendència va ser l’Ordre de 16 d’agost de 1994, que establia els quatre certificats generals i els de capacitació tècnica que expediria la JQCV en els més de vint anys següents. L’ordre fou coneguda popularment com el Decret d’homologacions perquè equiparava amb els certificats valencians els de la Junta Permanent de Català i la Junta Avaluadora de Llengua Catalana, de Catalunya i de les Illes Balears, respectivament. L’ordre va ser fruit de la proposta del plenari de la JQCV a la Conselleria d’Educació i d’una llarga i intensa tasca d’estudi i coordinació entre els tres organismes oficials.

Fou una de les darreres decisions de l’equip socialista abans de les eleccions de maig de 1995, on el Partit Popular va véncer per majoria relativa i governà en coalició amb Unió Valenciana. Sota la pressió d’aquest partit, la presidència de la Generalitat va ordenar la publicació de l’Ordre de 22 de desembre de 1995: un l’article únic derogava les homologacions anteriorment aprovades; en l’exposició de motius s’adduïa que «ha creat en la societat valenciana un clima de divisió, alhora que ha augmentat la politització del tema lingüístic».

L’ordre no va ser ni informada ni proposada per la JQCV; la derogació fou presentada pel conseller el mateix dia 22 a les 12 hores, en el plenari de l’organisme com un fait accompli, com «una decisió que he hagut de prendre per indicació del president, que no és retroactiva i que no afecta la unitat de la llengua». Val a dir que, immediatament, en la mateixa sessió, es va adoptar una eixida discreta per salvar aquell tràngol: les homologacions derogades públicament es continuarien aprovant, mitjançant resolucions individualitzades a petició dels interessats, als quals se’ls expedia el corresponent certificat de la JQCV.

Acció Cultural del País Valencià i l’STEPV van recórrer al Tribunal Suprem, que els donà la raó i anul·laren l’ordre, en sentència de 15 de març de 2006, argumentada fent servir el dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que afirma que la llengua pròpia i històrica dels valencians és també la que comparteixen Catalunya, les Illes Balears i el Principat d’Andorra.

Un altre objectiu fou l’actualització dels programes i l’adaptació de les proves als estàndards internacionals. Un exemple d’això ha estat l’adequació de les proves de la JQCV a les exigències del Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües. El MECR, un element d’estandardització en el procés de convergència europea, va nàixer com a protocol per a l’aprenentatge, l’ensenyament i l’avaluació de llengües impulsat pel Consell d’Europa amb la voluntat d’homogeneïtzar nivells comuns i competències entre diferents llengües europees.

L’adaptació ha estat un llarg camí que començà el 2006, al maig de 2007 ja es van realitzar proves experimentals i al llarg dels anys (2008 i 2009) es van fer les presentacions de les propostes i accions de formació al professorat de valencià i a més de 1.500 vocals de les comissions examinadores. Per fi, al març de 2009 es convocaven les proves amb els nous nivells de referència: A2, B1, C1 i C2.

L’any 2017, amb un nou equip al davant de la JQCV, es publicà l’Ordre 7/2017, de 2 de març, en què es completa el procés d’adaptació al MECR, s’estableix la nova nomenclatura, es fixen els sis nivells de referència actuals (A1, A2, B1, B2, C1, C2) i s’actualitzen els aspectes organitzatius, els continguts dels programes i de les proves, i es regula la formació i l’especialització del personal examinador. Es completa l’actualització amb un nou quadre de convalidacions entre la JQCV i els organismes similars de Catalunya i les Illes Balears i també les universitats de la Xarxa Vives. No és exagerat afirmar que la JQCV ha estat el padrí i l’impulsor d’aquest procés d’actualització i convergència europea en terres valencianes.

Una de les característiques que més ha contribuït a l’èxit de la JQCV ha estat l’arrelament territorial. Les primeres proves van començar al maig de 1986 i els aspirants s’hi van inscriure a Castelló, València i Alacant. Al llarg dels anys augmentà considerablement el nombre de localitats i centres d’examen. De les tres inicials, es va passar a huit en 1990, setze en 1994 i a vint-i-quatre en l’actualitat. La major part de les vegades, l’ampliació de seus ha estat demanada pels municipis, que sense distinció de color polític volien oferir o convertir-se en el centre comarcal de les proves i afegir a l’oferta municipal el segell de la JQCV. Més del 90 % dels municipis valencians tenen veïns que s’han matriculat en la JQCV, i cinc ciutats dels territoris de predomini lingüístic castellà acullen els exàmens, cosa que demostra la voluntat d’incorporar-se en el projecte comú d’un País Valencià més integrat i plural.

La presència territorial va descansar sobre una intensa promoció dels materials que s’enviaven a més de 2.700 punts de difusió. Administracions públiques, biblioteques i centres d’informació juvenil van teixir una xarxa que arribava a tots els pobles i sectors del territori. La voluntat de fer-se present més enllà de les tres capitals provincials i adoptar una estructura comarcal ha estat una aposta d’èxit i ha contribuït no poc a la vertebració territorial del país.

La JQCV ha tingut també una modesta, encara que discontínua, presència fora del nostre territori. Els anys 1994 i 1995 van tindre lloc a l’Alguer proves dels certificats en col·laboració amb l’ajuntament de la ciutat sarda. Els anys 2004, 2006 i 2008, a proposta de l’AVL, es van realitzar proves de valencià a l’Argentina i a l’Uruguai. La majoria dels participants eren valencians o descendents de valencians residents a les ciutats de Rosario, San Juan, Córdoba i Montevideo, però també n’hi havia altres de Xile, el Perú i el Brasil. A més, els anys 2006 a 2009 es van convocar proves a Brussel·les i en l’any 2008 a la ciutat d’Albacete.

Una altra de les dimensions notables ha estat la creixent participació d’aspirants: la resposta d’una ciutadania que ha volgut obtindre un certificat de valencià i ha anat a formar-se als cursos, a les escoles d’adults o individualment amb els nombrosos manuals preparatoris que s’han editat, ha representat una forta mobilització social al voltant de la llengua.

En les proves de 1986 va haver-hi 3.735 inscrits. En 1990 ja en van ser 11.313; l’any de major participació fou el 2010 amb 77.777. Fa cinc anys, en 2017, hi hagué 58.499 matrícules i des d’aquella primera convocatòria fins a l’any 2021 s’hi han inscrit 1.643.276 aspirants, xifra que dona idea del grau de presència de la Junta en la societat valenciana.

Qui són els aspirants a les proves? En el període 1986-2004 responia a les característiques de dona (67,9 %), jove (29 anys de mitjana) i amb residència a localitats mitjanes i de tots els estrats socials, professions i edats. No ha d’estranyar, doncs, que algunes opinions hagen considerat la JQCV, juntament amb l’escola i la RTVV, la tercera pota de la política lingüística valenciana i que la preparació i l’esforç per superar les proves han estat d’una importància decisiva en la difusió d’un estàndard oral i escrit, més genuí i amb més correcció lèxica i gramatical.

Un desplegament territorial tan extens, amb una matrícula massiva i una oferta de servicis mantinguda en el temps, no s’hauria pogut fer sense un model organitzatiu àgil i una nova manera de dirigir-se als ciutadans. La JQCV ha introduït canvis substancials en la relació administració-administrat. Des de l’enviament dels certificats a domicili, o ara en el termini d’un mes i en format digital a l’adreça electrònica, fins a la consulta de resultats, primer per telèfon i ara en el web, o els servicis personalitzats com el detall de notes i l’accés a la revisió amb l’enviament de la prova avaluada als aspirants que obtenen una qualificació de no apte i ho sol·liciten. Tot això ha fet de la JQCV un organisme capdavanter en transparència, acompliment de compromisos i ús de noves tecnologies, digitalització d’exàmens i correcció telemàtica.

S’adoptà un model d’organització més líquida que, sense renunciar a una alta especialització, no ha necessitat una estructura burocratitzada i costosa i que mai ha tingut cap incident o irregularitat en la custòdia o desenvolupament de les proves. Un organisme que descansa sobre les vint-i-quatre comissions, guiades per criteris d’avaluació compartits, amb els presidents que han estat referents locals o comarcals del món de l’ensenyament o la cultura i amb els secretaris, vinculats a estructures preexistents, municipals, comarcals o d’ensenyament, com ara oficines de promoció del valencià o els IES, que aporten una base permanent de recursos administratius, logístics i humans. No és estrany que l’ALTE (Association of Language Testers in Europe) s’haja interessat per l’experiència de la JQCV.

Podem dir, a prop de fer els quaranta anys de vida, que la transversalitat buscada, l’extensió geogràfica i la proximitat als usuaris ha tingut recompensa: les tres administracions de diferent signe polític que s’han succeït en el govern valencià han pogut deixar en l’organisme la seua empremta i l’han feta seua, l’han feta de tots.