La literatura misògina medieval

11/02/2020

L’aventura de llegir textos medievals desperta curiositat en els lectors contemporanis, tant pel que fa a l’evolució de la llengua com pel que respecta a la cosmovisió i a la reflexió al voltant d’una societat profundament teocèntrica. Amb la mirada orientada a un únic sentit, la salvació de l’ànima més enllà de la mort i, per consegüent, el judici esperat que es deriva intrínsecament de l’exercici d’una vida virtuosa, allunyada dels plaers i delits mundans, en especial, de la luxúria, en la societat medieval convergeixen tres àmbits, la teologia, la medicina i la literatura, al servei d’una finalitat moralitzant.

En la perspectiva d’evitar caure en les febleses de la carn, hom va considerar, des dels textos bíblics i a partir de la mateixa creació dels primers pares en el jardí de l’Edén, Adam i Eva, que Déu va crear primer l’home i, com a conseqüència, va formar la primera dona, d’una costella. Des de les mateixes glosses bíbliques, aviat es va associar l’etimologia d’Adam a «terra fèrtil, de conreu» i Eva a «maldició, perdició i remor d’ossos». Aquesta consideració és motiu clar d’argumentació en les summes teològiques medievals; així, S. Bonaventura, pren les epístoles paulines per demostrar que l’home està fet a imatge de Déu, però no així mateix la dona (II Sent., d. XVI, q. II). Al costat d’Aristòtil (De gen. anim., II, c. 3) i la tesi que la dona és un mas occasionatus, sant Tomàs d’Aquí considerava la inferioritat de la dona com un principi indiscutible (Summa Theologiae, I, q. 92).

A més dels textos bíblics, els pares de l’Església van contribuir a difondre aquesta visió femenina com un perill en què l’home medieval havia d’evitar caure. Tant és així, que Tertul·lià (PL 2) va afirmar que cada dona és una Eva, amb la qual cosa es desprén la tesi, àmpliament difosa en tota la tradició medieval, que les dones són porta del diable i garantia de perpetuació de la sentència pronunciada per Déu en el paradís terrenal. D’aquestes successores d’Eva calia defugir i evitar la temptació, els perills de la carn, així com previndre la imaginació desmesurada en els hòmens, a partir de la devaluació de l’element femení i de la disciplina moral, per tal d’evitar caure en el delit mundà.

D’altra banda, i des del vessant científic, la medicina va contribuir a afermar l’obsessió de l’home medieval per tal d’evitar caure en els plaers carnals, amb la consideració que l’exercici d’una vida allunyada de la moral desencadenava en una malaltia mortal, l’anomenada aegritudo amoris, o amor hereos, que els manuals de medicina, com el Lilium Medicinae de Bernat de Gordon tractaven amb especial rellevància, tot i aportar remeis terapèutics i disciplines de mortificació del cos per tal de superar aquesta malaltia. Una de les teràpies que es defensaven era el bany amb aigua freda, suar abans de menjar o, fins i tot, dormir en un capçal ple d’ortigues, per tal d’allunyar la temptació o el pensament desmesurat.

Un dels temes àmpliament comentats, tant pels textos bíblics, com el Levític, com patrístics, amb sant Isidor de Sevilla, per exemple, és la menstruació, considerada com una font d’impureses, capaç d’infondre la ràbia als gossos, oxidar el ferro, arruïnar les collites, etc.

En aquest context, d’arrels teològiques i científiques, l’aportació de la literatura conflueix en la visió de la dona, que ja no serà idealitzada ni considerada com un ser a qui retre vassallatge com en els trobadors, sinó una dona devaluada, un antiheroïna, el contacte de la qual s’ha d’evitar si es vol arribar a assegurar la vida eterna. En aquesta línia, tant els sermons dels predicadors medievals europeus, com Giordano da Pisa, Bernardí de Siena, com en l’àmbit valencià sant Vicent Ferrer, centren no pocs esforços a remarcar els defectes de les dones pels ornaments externs, la inclinació a la mentida, al vici de la luxúria, a la parleria, a l’engany i a la infidelitat en el matrimoni, entre d’altres.

Més enllà del vessant homilètic, alguns textos literaris com el Livre des lamentations de Matheolus, text francés del segle xiv, Il Corbaccio de Boccaccio en italià o l’Spill de Jaume Roig, al segle xv, participen d’un ideari comú: mostrar, a mode de manual didàctic i sapiencial, una obra en què es puga alliçonar als hòmens sobre el perill d’unir-se a les dones. Per tal d’argumentar aquesta tesi, els textos literaris aprofiten els exempla ad imitandum dels personatges masculins virtuosos, com el mateix savi Salomó, expert i enganyat per les dones, que alliçona al protagonista de l’Spill en un somni de garanties terapèutiques sobre el perill de les dones; el savi Aristòtil, que va acabar burlat i caminant a quatre potes, o Virgili, poeta que, a causa d’una dona, va ser burlat i penjat d’una cistella per a burla i menyspreu de tota la població. Enmig de la pràctica perversa de les dones, la tendència habitual en aquest tipus de literatura és mostrar als hòmens l’excepció a totes les dones, que es concentra en la figura de la Mare de Déu, com a superació de la maldat introduïda per Eva amb el pecat original. Aquesta dona, a qui l’arcàngel Gabriel saluda com a Ave, supera la maledicció d’Eva, amb la qual cosa triomfa la vida i s’allunya el pecat transmés a tota la descendència femenina.

Amb tot, i com es fa palés en tots els textos bíblics, patrístics i científics, doncs, la literatura, com a forma específica de ficció, aprofita el context social com una tendència al servei de contribuir a una finalitat moralitzant, que és la principal fixació de la societat medieval, orientada a perpetrar la vida en el més enllà, com a conseqüència d’un triomf pels bons actes duts a terme.

 

BIBLIOGRAFIA

 

Aquino, sant Tomàs d’ (1998): Suma de Teología, Madrid, BAC, 5 vol.

Aristòtil (1965 ed.): De generatione animalium (Drossaart Lulofs ed. lit.), Oxford, Scrip-torum Classicorum Bibliotheca Oxoniensis.

Boccaccio, G. (1992): Il Corbaccio (Giulia Natali ed.). Itàlia: Mursia.

Bonaventura, S. (1885): Opera omnia. Quaracchi: Ad Claras Aquas.

Ferrer, sant Vicent (ed. 1932-1988) Sermons (ed. J. Sanchis Sivera i G. Schib). Barcelona: Barcino, 6 vol.

Gordon, B. (1991 ed.): Lilio de medicina (John Cull i Brian Dutton eds.). Madison.

Lefévre, Jean (1892): Les lamentations de Matheolus et le livre de Leesce (ed. A. G. Van Hamel). París: Bouillon.

Patrologiae Cursus Completus Series Latina [PL]. (ed. J.P. Migne, 1841-1855). 217 vol.

Pisa, Giordano da (1974 ed.) Quaresimale fiorentino 1305-1306 (ed. Carlo Delcorno), col·l. «Autori Classici e Documenti di lingua Pubblicati dall’Accademia della Crusca». Florència: G. C. Sansoni.

Roig, J. (ed. 2010) Spill de Jaume Roig (ed. A. I. Peirats). València: AVL. 2 vol.+CD

Siena, B. da (1989 ed.) Prediche volgari sul campo di Siena, 1427 (ed. C. Delcorno). Milà: Rusconi, 2 vol.

 

 

 

 

Figures

Fig. 1. Tapís del segle xiv. Virgili en la cistella. Font: Augustinermuseum: Freiburg Im Breisgau (Alemanya)

 

 

Article publicat al quadern Escriptores Valencianes del número 453 novembre