La literatura visual com a eina educativa

Imatge Generació Tik Tok.

En el nostre dia a dia, estem immersos en un món visual on plataformes com TikTok i Instagram dominen les preferències de la joventut, i la ficció cinematogràfica juga un paper fonamental en la configuració de la nostra percepció del món. Tal com apunta Martin Scorsese en una entrevista per al canal de YouTube d’Edutopia, el cinema no és només una forma d’entreteniment, sinó una eina potent d’aprenentatge i comprensió de la realitat.

 

Scorsese, fill d’una família de classe obrera, reflexiona sobre com la seua experiència personal el va portar a comprendre el món a través de la ficció cinematogràfica. Per a ell, la literatura visual no és simplement una afició, sinó una necessitat educativa. Aprendre a llegir i interpretar imatges ens permet entendre millor el nostre entorn i desenvolupar un pensament crític davant els estímuls visuals als quals estem exposats diàriament.

 

A més, el cineasta subratlla la importància que els joves prenguen la iniciativa de contar les seues pròpies històries amb els seus mitjans, “Si una persona jove vol expressar-se, ha d’agafar un mòbil i eixir a filmar” (sic) afirma. Aquest procés els posa davant tessitures narratives i tècniques fonamentals: l’enquadrament, la composició i la direcció de l’atenció de l’espectador. A través d’aquest exercici, no només es potencia la creativitat, sinó que també els consciència del llenguatge cinematogràfic com a instrument de comunicació.

Fotograma de ‘2001: Una odisea a l’espai’, de Stanley Kubrick.

En aquest sentit, Scorsese defensa amb fermesa la integració del cinema dins l’educació reglada. No es tracta només de visionar pel·lícules, sinó de desenvolupar la capacitat d’analitzar-les críticament, desglossant-ne l’estructura i el significat. Aquesta pràctica fomenta la comprensió artística, el pensament crític i l’empatia, a més de contribuir a l’alfabetització mediàtica necessària en una era dominada per la imatge i la immediatesa de la informació. Directors com Stanley Kubrick, conegut per la seua precisió i estil visual en pel·lícules com 2001: A Space Odyssey, o Alfred Hitchcock, mestre de la tensió i el suspens en obres com Psycho, també han defensat la importància del llenguatge cinematogràfic com a eina narrativa i expressiva. Més recentment, cineastes com Christopher Nolan (Inception, Dunkirk) i Denis Villeneuve (Arrival, Dune) han demostrat com el cinema pot ser tant un espectacle visual com una experiència intel·lectual profunda.

 

Així mateix, el seté art, potser, hauria de tindre un paper més actiu a les aules escolars. No només hauria d’introduir-se com a material complementari en assignatures com literatura o història, sinó que hauria de tindre un espai en el currículum educatiu. La creació de tallers audiovisuals a escoles i instituts permetria als estudiants desenvolupar habilitats de comunicació, treball en equip i expressió artística. Aquestes activitats fomenten la creativitat i ajuden els estudiants a comprendre com es construeixen els missatges audiovisuals, evitant el consum passiu de continguts i promovent una actitud crítica davant els mitjans de comunicació.

Una mostra fefaent d’aquest enfocament el trobem a França, on l’educació cinematogràfica està integrada en el sistema educatiu des de fa dècades. Programes com École et cinéma o Collège au cinéma permeten als estudiants descobrir obres cinematogràfiques de diverses èpoques i cultures, analitzant-les de manera estructurada. Aquest model contribueix a formar espectadors actius, capaços de reflexionar sobre els missatges que reben i comprendre les tècniques que utilitzen els cineastes per influir en les emocions i pensaments del públic.

‘Kill Bill: Vol.1’ de Quentin Tarantino.

Un dels aspectes més debatuts de l’obra de Scorsese és la representació de la violència. El director italoamericà reconeix que aquest tema és complex i necessita un tractament ètic i responsable. La violència al cinema no és un element aïllat, sinó que reflecteix la realitat social i la seua complexitat. Per això, considera fonamental que tant cineastes com espectadors adopten una mirada crítica davant la forma en què aquesta es presenta a la pantalla. Altres directors també han abordat la violència des de perspectives diferents. Quentin Tarantino, per exemple, utilitza una violència estilitzada i sovint exagerada en pel·lícules com Pulp Fiction o Kill Bill, emprant-la com a recurs estètic i narratiu. Sam Peckinpah, amb pel·lícules com The Wild Bunch, va revolucionar la manera de mostrar la brutalitat a la pantalla, afegint un realisme cru i impactant. David Cronenberg, per la seua banda, explora la violència des d’un punt de vista psicològic i corporal en obres com A History of Violence i Videodrome, on la transformació física esdevé una metàfora de les tensions socials i personals.

‘The Wild Bunch’, de Sam Peckinpah.

En conclusió, aquestes reflexions posen de manifest la importància del cinema com a eina educativa i de formació crítica. En un moment en què la desinformació i la postveritat són més presents que mai, és imprescindible fomentar la capacitat crítica de les generacions que utilitzen la tecnologia. Que el cinema no només entretinga, sinó que també eduque, inspire i connecte amb la realitat. Integrar-lo en l’educació és una aposta fonamental per formar ciutadans conscients, capaços d’interpretar i qüestionar el món que els envolta. La imatge en moviment no és només un espectacle, sinó una forma d’expressió i coneixement que ens ajuda a entendre millor qui som i cap on anem.