La llei de la funció pública i la competència lingüística professional dels empleats públics

30/11/2022

Al mes de juny de 2020 vaig comparèixer davant de la Comissió de Justícia, Governació i Administració Local de les Corts Valencianes. Em van invitar per a oferir el meu punt de vista sobre el Projecte de llei, de la Generalitat, de la funció pública valenciana. Aquell Projecte de llei va seguir la seua tramitació i les Corts el van aprovar. El 20 d’abril de 2021 es va publicar la Llei 4/2021, de 16 d’abril, de la Generalitat, de la Funció Pública Valenciana (LFPV) al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.

Estem davant d’una llei que implementa el que ja està establit en la Constitució Espanyola, en l’Estatut d’Autonomia, en la Llei d’Ús, en l’EBEP i en la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries pel que fa a conceptes que explicaré a continuació: el dret a ser atesos en valencià en l’administració pública a aquelles ciutadanes i ciutadans que així ho desitgen fer, amb la intenció de fer un pas més en la igualtat de les persones en matèria d’ús del valencià. Aquest dret a la igualtat es pot materialitzar mitjançant instruments com les condicions de competència lingüística demanada durant el procés de reclutament del funcionariat. Vegem-ho.

La LFPV pot contribuir d’una manera efectiva a una major igualtat entre persones. Tal efecte es troba en l’article 62.1 g) que estableix que un dels requisits per a participar en un procediment selectiu és «Acreditar la competència lingüística en els coneixements de valencià que es determine reglamentàriament». En la llei valenciana de la funció pública anterior, s’establia que els empleats de l’administració pública havien de tenir competència lingüística en valencià, però, en no verificar-se prèviament, no estava assegurada. L’efecte d’això és que el dret a ser atesos en valencià no està garantit per als ciutadans i que es fan servir permanentment recursos econòmics destinats a formar en valencià els funcionaris de la plantilla (en horari de treball, en molts casos) i a traduir al valencià els textos que no saben redactar. És molt difícil trobar un sistema tan poc eficient en una organització. Si una empresa determina que per a ocupar una posició es requereix una determinada competència professional, per exemple, tenir competència lingüística de nivell C1 d’anglès, únicament comptaran per a participar com a candidats en els processos de selecció per a ocupar el lloc, aquelles persones que puguen acreditar aquesta competència lingüística. Que tots els candidats a participar en processos selectius tinguen competència lingüística en valencià i en castellà és la garantia que els usuaris poden fer efectiu el dret a usar, segons la seua lliure elecció, el valencià o el castellà en les relacions amb l’administració i a ser atesos en valencià o en castellà pels funcionaris.

Seguint amb el concepte d’igualtat i no discriminació de les persones per raó de la llengua oficial (castellà o valencià) que trien, i afegint-hi el dret a ser atesos en la llengua oficial que vulguen, trobem la redacció dels articles 98 i 99. En l’article 98. 4 es fa referència als principis d’actuació del personal públic i es diu que la conducta dels empleats públics «…es basarà en el respecte dels drets fonamentals i les llibertats públiques, i evitarà qualsevol actuació que puga produir una discriminació per raó de naixement, origen racial o ètnic, gènere, orientació sexual, religió o conviccions, llengua…». L’article 99. 5 de la Llei recull de manera diàfana la necessitat que els empleats públics coneguen les dues llengües oficials perquè pugen garantir el dret dels ciutadans a usar-les.

Fixem-nos ara en el concepte de reclutament. Se sol definir com un conjunt d’accions que tenen per objectiu atraure candidats qualificats perquè s’incorporen a una organització. Continua amb un procés de selecció que té l’objectiu d’establir quins són els candidats que cobreixen millor els requisits del lloc de treball (a l’inici del Preàmbul de la LFPV es fa referència a la importància del reclutament). Els procediments de selecció són clau en les organitzacions i serveixen per a verificar competències generals o específiques que són necessàries perquè els futurs professionals exercisquen les funcions assignades de manera òptima. Per a poder fer efectiu el dret dels ciutadans a relacionar-se amb les administracions públiques en valencià, durant la selecció d’empleats públics ha de verificar-se que els aspirants acrediten una determinada competència lingüística.

Anem al concepte de competència. Es pot dir que la competència professional està formada per l’aptitud, la idoneïtat, el coneixement i la capacitat que permeten l’exercici d’una activitat professional conforme a les exigències de producció o de servei d’un lloc de treball. Podem dir també que una competència professional és una característica d’un individu que li permet l’acompliment en un treball o situació. La competència és, per tant, una noció complexa que fa referència a una característica que pot ser desenvolupable i que es pot adquirir o perdre, és a dir, no és necessàriament estàtica. És un concepte àmpliament documentat i d’ús habitual en les organitzacions per a definir les característiques dels treballadors que necessita incorporar.

La noció de competència lingüística s’ha incorporat a la LFPV. En l’article 62.1 g) s’esmenta en tractar els requisits d’accés, com ja hem comentat més amunt. Es recull en els articles 42 i 48 en tractar la classificació i la relació de llocs de treball. I també en els articles 65 i 111, i en la Disposició final tercera que fan referència a proves per a comprovar coneixements de valencià, a l’acreditació d’aquests coneixements, a nivells de coneixement de llengua, a mèrits, a oposicions i a requisits.

La LFPV, doncs, pot reforçar aquests efectes positius que acabem de tractar (igualtat de les persones, competència professional i lingüística, i reclutament adequat del funcionariat) d’una manera eficient. O pot no fer-ho, si no es desplega adequadament la Disposició final tercera de la LFPV que determina que «En el termini d’un any des de l’entrada en vigor el Consell aprovarà, a proposta de la conselleria competent en matèria de funció pública, la disposició reglamentària que determine, respectant, en tot cas, els principis de proporcionalitat i adequació a les funcions corresponents, previstos a l’article 62.1 g), el nivell de coneixement del valencià». De moment, s’ha incomplit el termini d’un any. Sense reglament, aquests efectes positius que acabem d’esmentar no es produeixen, amb la qual cosa la LFPV esdevé un instrument inútil en termes d’eficiència en la millora del grau d’igualtat dels usuaris.

La situació, a l’hora d’escriure aquestes línies, és que una comissió redactora designada pel Consell ha elaborat l’informe que ha de servir de base al Projecte de decret del Consell que substanciarà el reglament. S’ha obert un termini de consulta pública al respecte. La informació que s’ha publicat sobre l’informe conté un aspecte positiu. Pareix que els membres de la comissió han consensuat la major part del contingut de l’informe, inclosos els nivells de coneixements de valencià exigibles a tots els grups de funcionaris llevat dels grups A2 i A1, que són els que ocupen llocs de treball de més nivell i els que tenen atribuïdes funcions de més responsabilitat. Sembla que, per falta d’acord, la comissió redactora ha inclòs en l’informe dues opcions possibles per als llocs de treball dels grups A2 i A1: l’exigència del nivell de coneixements B2 o del nivell de coneixements C1. Com que estem davant d’una qüestió de competència lingüística, convé detenir-se en els descriptors de nivell de l’escala global de referència del Marc europeu comú de referència per a les llengües (MECR), el document que serveix con a referència en l’ensenyament i avaluació de les llengües a Europa, i comparar en aquest text els nivells B2 i C1

Les preguntes que cal fer-se, a la llum del MECR, són: Què serà més eficient per a la nostra organització? Incorporar (en el cas de l’administració, de manera vitalícia) una persona amb competència en valencià de nivell B2 o una persona amb competència en valencià de nivell C1? Qui serà més competent per a garantir en major grau el dret de la ciutadania a relacionar-se en valencià amb l’administració? Intentem esbrinar-ho.

Un funcionari amb competència en valencià de nivell C1 pot comprendre una gamma més àmplia de textos complexos que un funcionari amb el nivell B2 i pot fer-ho amb més profunditat, amb accés, fins i tot, a sentits implícits. Qui comprendrà de manera més eficient, per exemple, una reclamació o un escrit d’interposició d’un recurs d’alçada d’un ciutadà que ha decidit fer servir el valencià? Ho farà millor qui té el nivell C1.

Un funcionari amb competència en valencià de nivell C1 pot expressar-se sense que siga gaire evident que busca paraules i expressions. Una persona amb competència de nivell B2 mostrarà un grau d’espontaneïtat i fluïdesa menors. Qui interactuarà millor oralment en valencià en una reunió amb, posem per cas, representants d’una associació ciutadana que han decidit expressar-se en valencià en una reunió amb l’administració? Imaginem que aquesta reunió comporta una certa tensió per la problemàtica que es tracta. Ho farà millor qui té competència de nivell C1.

Un funcionari amb competència en valencià de nivell C1 pot produir textos més ben estructurats, sobre una gamma temàtica més àmplia i sobre temes més complexos dels que pot generar un usuari de nivell B2. Qui redactarà millor en valencià una resolució a un recurs d’alçada? Qui redactarà un informe més ben estructurat sobre una matèria delicada? Clarament la persona que té una competència lingüística de nivell C1.

Una competència de nivell B2 pot garantir que una persona és capaç de fer servir la llengua per a un bon grapat de tasques amb un grau de competència que, en alguns casos, pot ser suficient. La distància entre un nivell B2 i un nivell C1 no és abismal, són dos nivells contigus en l’escala de nivells de referència del MECR. Però quina organització, en un procediment de selecció amb dos candidats, optaria pel treballador amb menys competència?

En conclusió, la LVFP conté els fonaments legals que permetrien augmentar l’eficiència en els procediments de reclutament de persones, amb l’objectiu de disposar d’una plantilla amb competència lingüística professional adequada per a garantir en major grau el dret de la ciutadania a fer servir el valencià en les relacions amb l’administració. Només és necessària la implementació, és a dir, el decret que regule i concrete aquest fonament normatiu en un reglament. Les Corts valencianes van aprovar una LFPV amb dispositius de política lingüística favorables a un augment de l’ús del valencià. El Govern valencià té l’obligació de complir la LFPV i té la responsabilitat d’activar aquests dispositius de manera òptima.