La revista degana en valencià

La llengua a les Illes Balears: reptes de futur

19/10/2022

Les Illes Balears tenen una superfície aproximada de 5.000 km2 i una població d’uns 1,2 milions d’habitants, el 80 % de la qual es concentra a l’illa de Mallorca. Parlam, doncs, d’una densitat de 230 habitants per km2, molt semblant a la d’altres territoris de parla catalana com ara Catalunya o el País Valencià, però molt superior a la d’altres illes de la conca del Mediterrani com Còrsega, Creta, Sardenya o Xipre. Segons l’EULIB2014[1] ha estat durant els darrers cinquanta anys quan la població illenca pràcticament s’ha triplicat. El principal factor d’aquest augment tan important ha estat la immigració, entesa, des del punt de vista lingüístic, com la població que ha nascut fora dels territoris de parla catalana. Aquest creixement ha tengut un impacte evident en la composició de la societat balear. Si bé als anys 70 la població al·lòctona, és a dir, que provenia de territoris on no es parlava el català, representava el 18 % de la societat, ara en representa el 41,25 %. L’increment de la població al·lòctona ha incidit en el percentatge de la població nascuda en territoris de parla catalana, que ha passat del 82 % al 58 %. Una altra diferència important té a veure amb l’origen de la població nouvinguda. Mentre que a final del segle passat provenia sobretot de l’Estat espanyol, als darrers anys prové especialment de l’estranger. De fet, el percentatge de nouvinguts des de l’estranger supera actualment el de nouvinguts des de territoris no catalanoparlants de l’Estat espanyol i constitueix aproximadament un quart de la població (24,8 %). No resulta inesperat, doncs, que les Illes Balears sigui el territori del domini lingüístic català amb un percentatge superior de població nascuda a l’estranger i d’una proporció inferior de nascuts a territoris de parla catalana. A tot això hi hem d’afegir l’impacte lingüístic del turisme, el qual va molt més enllà dels canvis experimentats en la composició de la societat. Cal tenir en compte que les desenes de milions de turistes que anualment visiten les Illes Balears són visitants temporals i parlants de llengües diferents del català. Els autòctons que interactuen amb els turistes han de fer determinades tries sobre la llengua que han d’emprar en diferents contextos i, en cas que no coneguin altres llengües, independentment que tenguin el català o el castellà com a llengua inicial, la llengua d’ús preferent és el castellà.

El resultat de tots aquests factors és que actualment, en la població balear, els coneixements de castellà són més generalitzats que els de català. Així i tot, els coneixements de català són generalment alts, amb un 80 % d’enquestats que entenen i llegeixen el català i entre un 60 % i un 80 % d’enquestats que el poden parlar i escriure. Això no obstant, els resultats de l’EULIB2014 també varen demostrar que els coneixements de català no necessàriament es correlacionen amb un ús habitual de la llengua. Per exemple, en contextos d’interacció fora de la llar i la família, com ara el comerç, l’administració i els serveis, el català no és mai la llengua més usada. El context en què es troba el percentatge d’ús més alt és el de l’administració local (40,6 %) i el percentatge d’ús més baix es troba en les relacions amb els clients (20,5 %). En canvi, pel que fa a l’ús de la llengua a la llar, el percentatge de la població que diu que usa el català o el català i el castellà és molt similar (47,3 %) al de la població que declara emprar només o majoritàriament el castellà (47,2 %).

Hi ha pocs estudis sobre les actituds lingüístiques a les Illes Balears i, tot i que amb alguna excepció, s’han concentrat sobretot a l’illa de Mallorca. Els resultats dels estudis duits a terme sobre l’illa de Mallorca (Villaverde Vidal 1998,[2] Pieras-Guasp 2002,[3] Tudela 2015)[4] no sempre són coincidents, però es podrien resumir de la manera següent: a) el català tendeix a obtenir puntuacions més altes pel que fa a la proximitat que senten els oients amb aquesta llengua, mentre que el castellà s’associa sovint amb l’estatus i el prestigi; i b) quan els oients mallorquins es comparen amb els de Barcelona, es veu que, mentre que els barcelonins estan d’acord que el català és la llengua de prestigi, entre els mallorquins no hi ha aquest consens. En l’únic estudi duit a terme a una illa diferent de Mallorca, concretament a l’illa d’Eivissa (Little 2022),[5] l’autor conclou que els adolescents participants tenen unes actituds generalment positives cap a la varietat de català parlada a l’illa, tot i que, paradoxalment, és l’illa on es troben els percentatges d’ús de català més baixos (EULIB2014). Això pot tenir a veure amb la percepció que a Eivissa la llengua està mancada d’instrumentalitat i, en canvi, té un excés d’autenticitat (explicar aquests conceptes va més enllà de l’objectiu de l’article, però remetem el lector a Little 2022).

Finalment, comentarem molt breument quina és la presència del català en l’educació, els mitjans de comunicació i el món de la cultura. Actualment el Decret de mínims (Decret 92/1997) regula l’ús i l’ensenyament del català en centres docents no universitaris i estableix que el 50% de les assignatures en l’educació primària i secundària han de ser en català. Més enllà d’aquest requisit, el percentatge concret que s’imparteix en cada llengua l’estableix la comissió que elabora el projecte lingüístic de centre segons les característiques sociolingüístiques dels alumnes i les seves necessitats i l’ha d’aprovar el consell escolar. Pel que fa a la Universitat de les Illes Balears, tot i que tant el català com el castellà tenen caràcter d’oficialitat (Estatuts de la Universitat de les Illes Balears, aprovats el 2010, article 4.1), segons la legislació aprovada el 2018, tots els documents i la comunicació interna han de ser exclusivament en català. Tanmateix, tant els professors com els alumnes es poden expressar en qualsevol de les dues llengües oficials de la universitat, el català i el castellà (Reglament d’usos lingüístics de la Universitat de les Illes Balears, article 15).

Pel que fa als mitjans de comunicació, des del 2004 les Illes Balears compten amb els seus propis canals de ràdio i de televisió, que emeten exclusivament en català. També hi ha canals privats de televisió i ràdio locals, que emeten només o sobretot en català. En canvi, amb dues excepcions (AraBalears i Diari de Balears), la premsa escrita és en castellà, tot i que de vegades hi pot haver un suplement o una secció en català en un diari en castellà. Quant a la presència del català en determinats àmbits de la indústria cultural, trobam en general una oferta molt minsa, però també una manca de divulgació de l’oferta existent. A més, cal fer una distinció important entre la navegació a Internet, els videojocs, la música i el cinema, d’una banda, i la literatura i el teatre, de l’altra. En el primer cas, les llengües que hi predominen són el castellà i també l’anglès, mentre que en el segon cas, l’ús del català és molt més estès (Castell et alii 2021).[6]

Com a investigadors, la principal pregunta que ens formulam és quins són els reptes de futur de la llengua catalana a les Illes Balears. Un repte molt important és el de desetnicitzar la llengua i els discursos a favor d’adoptar-la. Com ja hem comentat, alguns estudis han demostrat que mentre que el català de Barcelona es troba a mig camí entre l’anonimat i l’autenticitat (és a dir, el català es troba en el camí de ser considerada una eina comunicativa), a les Illes Balears aquesta llengua encara es considera una marca d’autenticitat, és a dir, una llengua amb un lligam fort amb la cultura i la identitat illenques (mallorquina, menorquina, eivissenca i formenterera). Caldria, doncs, implementar més polítiques lingüístiques destinades a eliminar o afeblir els discursos que associen la llengua catalana únicament amb els parlants que la tenen com a llengua inicial, però conceben el castellà com una llengua “anònima” i que, per tant, no pertany a ningú (per a saber-ne més, podeu consultar els estudis de l’antropòloga estatunidenca Kathryn Woolard). Un altre repte importantíssim és el d’assegurar els drets lingüístics dels parlants. El 30 de novembre de 2019, mitjançant el Decret 89/2019, es va crear i regular l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics amb l’objectiu de vetlar per la defensa i promoció dels drets lingüístics dels ciutadans a les Illes Balears. Altres administracions ja comptaven amb un instrument similar (la Generalitat de Catalunya, el Govern Basc i la Generalitat Valenciana) i existien figures semblants a indrets com Finlàndia, Gal·les o el Quebec. Un altre aspecte que cal abordar és el de la despolitització de l’aprenentatge de la llengua en el sistema educatiu de les Illes Balears, la qual s’ha de basar en l’evidència científica. El govern autonòmic de José Ramón Bauzá intentà reduir les hores dedicades a l’ensenyament del català mitjançant la introducció de l’anglès. L’ús d’aquestes estratègies deslleials només es pot combatre argumentant que els coneixements de català encara són més baixos que els del castellà al final de l’educació primària (vegeu, per exemple, l’informe Assoliment de la competència comunicativa en l’expressió oral en l’avaluació de diagnòstic de 6è d’educació primària, curs 2017/2018, elaborat per l’Institut d’Avaluació i Qualitat del Sistema Educatiu). Només reforçant les habilitats de la llengua minoritzada els alumnes assoliran el domini de les dues llengües oficials. També caldria reforçar la creació de nous catalanoparlants, sobretot, tot i que no només, entre la població més jove, la qual hauria de ser una prioritat. Àrees concretes com la de les Illes Pitiüses (Eivissa i Formentera), en què pràcticament no hi ha nous catalanoparlants entre els joves (EULIB2014), s’haurien de considerar àrees d’intervenció immediata. Finalment, caldria incrementar els esforços destinats a explorar, reconèixer i conscienciar sobre la diversitat lingüística existent a les Illes Balears (les dades del 2012 demostraren que hi coexisteixen més de 160 llengües, veg. Canyelles 2012),[7] mentre es promou la llengua catalana com una eina per a construir la cohesió social.

Per a afrontar aquests reptes, ens cal l’impuls de polítiques decidides a favor de la llengua i que tenguin molt en compte el context específic de les Illes Balears. Les illes, sobretot les de la conca del Mediterrani, són espais vulnerables a circumstàncies externes com ara la intensitat de l’activitat humana que hi té lloc, el canvi climàtic, l’increment en el cost de vida, i la dependència absoluta dels ports i els aeroports, entre moltes altres (Janer Torrens 2021).[8] Els avenços en l’autogovern són cabdals a l’hora de reequilibrar les circumstàncies concretes que hem esmentat abans. Cal tenir en compte que el compliment del Règim Especial de les Illes Balears per part de l’Estat espanyol encara és una assignatura pendent. Paral·lelament, caldria aconseguir més igualtat, coordinació i transparència en les balances fiscals. Històricament, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears han estat les regions més castigades fiscalment. Per a assolir un desenvolupament econòmic sostenible, també caldria regular la inversió estrangera. En aquest sentit, valdria la pena explorar instruments com la ciutadania regional (hembygdsrätt en suec) a les Illes Åland, regió autònoma de Finlàndia, la llengua oficial de la qual és el suec. Aquest dret s’obté després d’haver viscut cinc anys a les illes i haver demostrat coneixements de suec, i permet comprar i tenir en propietat béns immobles, no haver de fer el servei nacional (equivalent al servei militar o civil), votar i poder presentar-se a les eleccions o obrir un negoci. Finalment, cal trobar la manera d’incloure la promoció de les llengües minoritàries i/o regionals i la gestió del multilingüisme en les polítiques de cohesió de la Unió Europea. Cal dedicar una atenció especial a les illes mediterrànies per raons diverses: primer, la insularitat té un impacte important en la cohesió econòmica, social i territorial de la Unió Europea; segon, el 95 % de la població de territoris insulars europeus viu en la conca del Mediterrani (Janer Torrens 2021), i tercer, s’ha demostrat que els processos de normalització de les llengües minoritàries i/o regionals (català, cors, sard, etc.) poden tenir un efecte positiu en el manteniment de les llengües inicials minoritàries dels nouvinguts, la qual cosa, al seu torn, pot afeblir els discursos hegemònics (Belmar 2021).[9]

[1]Melià, Joan; Vanrell, Maria del Mar (coord.). 2017. Enquesta d’Usos Lingüístics a les Illes Balears, 2014. Anàlisi. Palma: Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes Balears, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Universitat de les Illes Balears. URL: http://www.caib.es/govern/sac/fitxa.do?codi=3107481&coduo=2390443&lang=ca

[2]Villaverde Vidal, Joan-Albert. 1998. «Avaluació de varietats lingüístiques implicades en un procés de substitució: català i castellà a Mallorca». Llengua i Ús 12, 59-65.

[3]Pieras-Guasp, Felip. 2002. «Direct vs. indirect attitude measurement and the planning of Catalan in Mallorca». Language Problems and Language Planning 26(1), 51-68.

[4]Tudela, Anna. 2015. Les actituds lingüístiques dels joves universitaris de Barcelona i Palma. Tesi doctoral, Universitat Pompeu Fabra.

[5]Little, Christopher W. 2015. Actituds i percepcions lingüístiques dels joves eivissencs: una primera aproximació quantitativa. Treball de fi de màster, Universitat de les Illes Balears.

[6]Castell, Xisca; Melià, Joan; Vanrell, Maria del Mar. 2021. «Usos lingüístics i consum cultural en català dels joves de les Illes Balears». Treballs de Sociolingüística Catalana 31, 165-190.

[7]Canyelles, Caterina. 2012. «Les llengües de la immigració a les Illes Balears». Llengua i Ús: revista tècnica de política lingüística 51, 113-124.

[8]Janer Torrens, Joan David. 2021. «La insularitat mediterrània en el marc de la política de cohesió de la Unió Europea». RJIB. Revista Jurídica de les Illes Balears 20, 59-88.

[9]Belmar, Guillem. 2021. «Glocalization, (un)markedness and sustainable multilingualism:

Catalonia, the de-territorialization and de-ethnicization of Catalan». Steven Byrne

(ed.), El Procés: Identity and Nation in 21st Century Catalonia. Cambridge: Cambridge

Scholars Publishing.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top