La revista degana en valencià

La llengua al sud del País Valencià: reptes de futur

20/10/2022

Des de la creació de les tres corporacions televisives dels territoris de parla catalana (IB3 a les Illes Balears, TV3 a Catalunya i Televisió Valenciana al País Valencià), els mitjans de comunicació audiovisuals han estat una de les eines més potents per copsar la situació lingüística i, alhora, per fomentar l’ús de la llengua. Al País Valencià, Radiotelevisió Valenciana, l’ens de la Generalitat Valenciana encarregat de l’emissió de televisió i ràdio públiques, va ser reemplaçat el 2016 per la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, i aquest organisme va crear el canal À Punt el 2018. Aquest canal dona molta veu a la parla espontània dels diferents indrets del País Valencià mitjançant debats, entrevistes, programes divulgatius, etc. N’és un exemple el programa Terra viva, en què es visiten algunes localitats del País Valencià per entrevistar llauradors, pescadors o altres habitants de la zona, o també Trau la llengua, un programa d’entreteniment que busca paraules o expressions valencianes. A Guardamar, per exemple, hi apareixen mots com sarpar, xàrcies, llenguado o arrastreros.

De tota la varietat de programes que ofereix el canal À Punt, vaig escollir 69 raons,[1] que va arrencar el 2019, per analitzar com es reflecteix la relació entre la varietat valenciana i la llengua estàndard en els mitjans audiovisuals. Aquest programa, dedicat a l’educació afectiva i sexual, està protagonitzat per joves de diversos instituts del País Valencià que debaten sobre sexualitat i altres temes d’actualitat. Vaig fer un buidatge de trets lingüístics del valencià a partir de quatre capítols d’aquest programa per estudiar la presència de la normativa en les intervencions dels participants, les particularitats del seu valencià i la castellanització a què estan sotmesos i el contrast entre la llengua dels estudiants (més espontània) i la de la presentadora (més estandarditzada). Els capítols es van enregistrar a quatre instituts de les localitats següents: Gandia, a la Safor; Alcoi, a l’Alcoià; Pedreguer, a la Marina Alta, i la Vall d’Uixó, a la Plana Baixa. Vaig poder observar que la presència del valencià i el grau de castellanització dels episodis estan directament relacionats amb la població: als instituts de Pedreguer i la Vall d’Uixó, dos pobles, és on hi ha més presència del valencià i menys castellanització —sobretot al de Pedreguer—, mentre que a Alcoi i a Gandia, capitals de comarca, hi ha més presència del castellà i, fins i tot, hi ha estudiants que només hi intervenen en castellà.

En aquest article, a tall d’exemple, he seleccionat un dels quatre capítols per descriure’n algunes de les formes lingüístiques (fonètiques, morfològiques, sintàctiques i lèxiques) més rellevants. Es tracta del capítol titulat «Evitar l’embaràs», que pot constituir una petita mostra de la llengua al sud del País Valencià, ja que es va enregistrar a l’institut de Pedreguer, un poble d’uns 8.000 habitants situat a la Marina Alta. El parlar d’aquesta àrea s’inclou dins del valencià meridional no alacantí,[2] ja que difereix de les zones centrals del País Valencià i de les comarques alacantines. Des d’un punt de vista sociolingüístic, es tracta d’una zona que es caracteritza per mantenir fidelment el català com a llengua pròpia i vehicular, que en general es transmet de pares a fills, llevat de casos puntuals, com els pobles turístics de Dénia i Calp.

En el capítol triat, hi intervenen nou adolescents que, a diferència dels altres capítols, parlen només en valencià, és a dir, no alternen amb el castellà. Tot i això, sí que empren alguns castellanismes. A continuació, es descriuen els trets lingüístics que s’han considerat més representatius tant del valencià general com del meridional.

  1. Fonètica

Els trets fonètics més destacables que s’han extret de les intervencions dels joves són l’harmonia vocàlica, tret propi del valencià meridional, que es produeix en el mot regla (pronunciat [ˈreɣle]), i el manteniment del fonema labiodental sonor /v/ en paraules com jove, vull, haver, volien, etc., tot i que hi ha vacil·lació amb la confusió de b i v. A part d’aquests trets, també n’hi ha alguns de generalitzats en valencià, com ara la caiguda de la d intervocàlica al mot inflaets i en alguns mots amb la terminació –ada (embarassà, passà), la pronunciació [ew] del pronom ho abans d’un verb que comença per consonant (t[ew] prens) o la pronunciació sorda de /z/ (supo[s]a, anàli[s]is).

  1. Morfologia

En l’àmbit de la morfologia, els trets que s’han recollit també apareixen en altres zones del País Valencià. Els més emprats pels informants són les formes de primera persona del singular del present d’indicatiu amb -e (recorde, supose, obligue) i els possessius tònics meua i teua. També cal destacar l’ús de la forma eres del verb ser, la tercera persona del singular del present de subjuntiu amb l’increment palatal [ʃk] (garantixca, sufrixquen), els pronoms de primera persona del plural mosatros i es o les formes simples dels demostratius (estos, eixos, etc.)

  1. Sintaxi

En la sintaxi, s’observen alguns usos comuns al País Valencià, com ara la combinació de pronoms de la llengua antiga, sense dissimilació de la l del pronom de datiu (li la); l’ús del pronom en a la construcció hi ha (n’hi ha molta gent, n’hi ha xiques, n’hi ha un pes, etc.) o la concordança de hi ha amb el sintagma nominal (n’hi han persones), que també és habitual en altres parlars. En diverses intervencions, hi apareix la perífrasi formada per tenir que i un verb en infinitiu, calcada del castellà (tenia que esperar, té que dependre, té que fer).

  1. Lèxic

En el camp de lèxic, alguns dels valencianismes que utilitzen els informants són els següents: muntó, xiquet, prompte, menuts, eixir, pareix o aixina. És rellevant, a més, la forma matrona, que en valencià té el significat específic de ‘comare’.[3] En les intervencions dels adolescents, també hi ha alguns castellanismes, com ara susto, pues, fallo, antes, algo, ojalá o retrasse. També cal destacar l’adaptació fonètica al valencià que s’observa en la forma entonces, pronunciada amb [s], i la vacil·lació entre formes genuïnes i castellanismes en els mots avort i avortament, d’una banda, i les expressions marxa arrere i marxa atràs —per referir-se a pràctiques sexuals de risc—, d’una altra, en què s’aprecia el contrast entre la llengua espontània dels estudiants, que tendeixen a emprar formes més generalitzades —avort i marxa atràs— i la llengua de la presentadora del programa, que sol utilitzar formes més normatives —avortament i marxa arrere.

D’aquesta petita mostra de formes lingüístiques d’una localitat del sud del País Valencià, es desprèn que, en la parla dels joves, les expectatives són prou bones: la presència del valencià en les intervencions dels adolescents és elevada, i no hi ha alternances de llengua amb el castellà com en altres capítols, malgrat que s’utilitzen alguns castellanismes. A més, els joves mantenen alguns dels trets propis de la varietat meridional del valencià, com l’harmonia vocàlica o la pronúncia del fonema /v/.

Així doncs, el canal À Punt pot servir no només per reflectir la llengua oral —en aquest cas, dels joves—, sinó com a model lingüístic per a les properes generacions i com a mitjà per promoure la diversitat lingüística del País Valencià. Una de les eines que pot contribuir més a aquesta difusió són les xarxes socials, sobretot per part dels joves, que les fan servir no sols per accedir a diferents continguts audiovisuals —com ara plataformes de música, llibres digitals, notícies, blogs, etc.—, sinó també per socialitzar-se i per a l’entreteniment. L’accés en línia als programes d’À Punt, a més, permet que qualsevol persona, tant del País Valencià com de qualsevol altre territori, els pugui recuperar. En aquesta mateixa línia, caldria impulsar la reciprocitat de les televisions autonòmiques per garantir la unitat de la llengua, però no amb la finalitat de crear un model de llengua rígid, sinó per fomentar la cohesió territorial i impulsar la riquesa lingüística de totes les varietats per donar-les a conèixer.

[1]Aquest article es basa en el Treball Final de Grau La relació entre llengua estàndard i dialectes. Estudi del valencià en el programa 69 raons del canal À Punt, presentat el 2020 al Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona.

[2]Beltran, Vicent (1999). El parlar de la Marina Alta: el contacte interdialectal valencianobalear. Alacant: Universitat d’Alacant.

[3]Segons el Diccionari normatiu valencià (DNV), el mot matrona és sinònim de comare; el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), en canvi, només recull matrona amb el sentit de ‘senyora de molt de respecte’ o de ‘dona voluminosa’.