La llengua arraconada

Definitivament, al País Valencià el català havia estat la llengua d’identificació col·lectiva –la marca nacional–, l’idioma present per excel·lència arreu de carrers i camins del paisatge i, al capdavall, un dels indicadors de la història social del país. Avui dia, però, el panorama ha canviat profundament, per bé que sovint se’ns fa difícil de canviar de xip a l’hora de valorar la realitat lingüística present.

En contrast amb l’expressió revellida de «la llengua del país», la discriminació lingüística que s’exerceix sobre sectors i iniciatives lleials al català constitueix un fenomen en ascens. Ara i ací, posem per cas, no resulten estranys episodis ignominiosos com els que han de suportar alguns ciutadans per la senzilla raó d’adreçar-se amb plena naturalitat, en la llengua de cada dia, als serveis assistencials: de l’anomenat ordre públic, de la sanitat, o de qualsevol altra instància oficial. Podem considerar d’altres manifestacions de discriminació lingüística, tals com la mentalitat del perdonavides que s’escola dins la fórmula de «la llei ens reconeix el dret a fer servir el valencià», una expressió, sens dubte, amb càrrega densa de colonialisme malament dissimulat.

I bé, les prerrogatives amb què continuem imaginant-nos la llengua del país, fa temps que han caducat i fora bo de fer-nos-en memòria amb una certa constància. Tendim a representar-nos-la com a llengua amb tots els drets i honors malgrat que, de fet, la realitat crua ens indica que, amb la contribució de propis i estranys, hem esdevingut una minoria en casa pròpia, amb una llengua que se’ns ha tornat arraconada.

El centenari de Joan Fuster ens brinda una ocasió oportuna perquè revisitem els seus punts de meditació. Recordem, d’entrada, que un dels fils del discurs fusterià insisteix en el fet que l’Estat, en dotar-se d’idioma propi, rebaixa de manera automàtica a la condició de llengües submergides –«satèl·lits», d’acord amb la preferència fusteriana– les altres que cauen sota el seu domini. El raonament duia l’autor clàssic de Sueca a proposar que «una llengua actual no té una salut certa si en alguna mesura no és llengua d’Estat». En qualsevol cas, davant el conflicte lingüístic que hi ha instal·lat entre Espanya i el país, no podem espolsar-nos la responsabilitat de prendre’n consciència, ni tampoc el compromís civil de denunciar el conflicte, sense defallença.

Naturalment, l’Estat no és sinó un agent –per descomptat, prepotent– involucrat en la situació sociolingüística valenciana; l’altre protagonista l’integra la societat civil, amb el vast entramat d’individus i grups, entitats i organitzacions de tota mena que cobreixen un ampli ventall de modalitats, i comprenen des de les multinacionals fins a centres i clubs d’incidència local o comarcal.

Amb aquests components, el flaix de la situació actual valenciana exposa una dinàmica a la baixa de la presència social del català, amb un ús descendent, especialment preocupant a les grans conurbacions, en les quals l’escassa presència de catalanoparlants dificulta la consolidació de nous usuaris de la llengua, en concret dels que n’han adquirit una competència passiva. Val a dir que en el procés de regressió en què havien entrat els usos socials del valencià al final del segle XX hi va jugar un paper decisiu la política d’infausta memòria –que, per cert, no va limitar-se en exclusiva al camp de la llengua i la cultura– que van dur a terme, per aquestes latituds, els governs de la dreta.

En termes generals, en el panorama lingüístic hi detectem els contrastos, d’una banda, entre les grans ciutats i la resta del territori i, d’una altra, entre les diferents regions. En un altre sentit, i pel que fa als indrets idonis per la promoció de la llengua a les grans ciutats, convé tenir en compte que mereixen especial atenció certs àmbits socials com els de l’esport, del lleure i de la cultura popular.

Immersos en aquest context urbà que deixa la llengua catalana abandonada en un racó, al País Valencià patim una formidable acció desmobilitzadora dels usos de la nostra llengua, una tasca que despleguen i alimenten els grans medis de la comunicació, amb la xarxa mediàtica –tret del cas residual d’À Punt Mèdia– posada a fomentar l’espanyol, tot posant de manifest un menyspreu absolut envers la llengua que haurien de considerar d’ací.

No és en va, certament, que la interconnexió dels tres sistemes de radiotelevisió autonòmica siga una premissa ineludible i una exigència social davant qualsevol projecte mínimament seriós de respecte per la llengua. De la mateixa manera, el tal programa de mínims ha de incloure, de manera peremptòria, l’establiment del requisit lingüístic, un altre dels clams a favor de la reconversió de la situació sociolingüística present.

A la colla de factors adversos a la vitalitat lingüística del català esmentats i prou coneguts s’hi afegeix el factor migratori, que al segle XXI ens arriba amb unes dimensions que no tenen precedents en un país que, d’altra banda, ha estat històricament un camí de trànsit de cultures. Com no podia ser d’una altra manera, la densitat i complexitat d’aquest fenomen nou –que introdueix a casa nostra dos centenars llargs de llengües– comporta situacions no previstes i problemes desconeguts; tot plegat, és una situació tan complexa que es fa difícil de gestionar. En efecte, tan sols pel que fa referència a la llengua i la cultura, en la gestió de la diversitat intervenen criteris tan diversos com el pragmatisme, els interessos d’identitat associats a la llengua, el territorialisme lingüístic i el pluralisme lingüístic.

Per cert, crida l’atenció el fet que fins i tot la capacitat integradora de nouvinguts, que tradicionalment ha caracteritzat el món rural valencià, comença a clivellar-se sota l’impacte de les onades migratòries de la darrera vintena d’anys. Potser som a les portes d’una crisi del monolingüisme compacte de la ruralia.

Tot amb tot, arraconat i tot, amb penes i treballs, amb obstinació i coratge, el català perviu, al País Valencià, amb uns nivells de lleialtat lingüística admirables en alguns sectors socials. Com a exponent d’aquests sectors paga la pena d’exhibir Escola Valenciana, un moviment popular engrescador, irrepetible i exportable per la seua exemplaritat arreu d’Europa. En tot cas, es fa difícil de pair que els seus rèdits en la revitalització de la llengua no hagen assolit la projecció que convindria damunt el conjunt del teixit social valencià.

La lleialtat lingüística remet, posem per cas, a la situació de la literatura catalana al País Valencià, que compta amb un esplet d’autors de qualitat contrastada i, en general, amb una producció editorial encoratjadora. Al mateix temps, la llengua catalana que compartim presenta uns trets singulars, que la identifiquen dins el context lingüístic universal. En part, aquesta singularitat era reconeguda pel parlament europeu en promulgar la Resolució A3, de desembre de 1990, que distingeix el català respecte de les altres llengües minoritàries.

Finalment, mereix de ser tingut en compte ací l’avenç que ha fet en la societat valenciana la consciència del fet que la llengua i la cultura del país participren de la catalanitat. Tot sembla indicar que la consolidació de la realitat cultural dels Països Catalans –i millor encara, en l’horitzó del seu estadi polític– s’ha tornat un requisit insubstituïble perquè el valencià es mantinga actiu.

En qualsevol cas, em plau de remarcar que les reflexions amb què responc a l’amable invitació feta per Saó hi arriben precisament en la commemoració del centenari de Joan Fuster.