La revista degana en valencià

La llengua de la Mare de Déu

11/07/2022

Mort de Maria en el Misteri d’Elx (Patronat del Misteri d’Elx)

La llengua del Misteri d’Elx és el valencià. Aquesta frase tan senzilla sembla un fet evident, i en certa manera ho és, però, quan parlem de les vicissituds socials i històriques d’una llengua minoritzada potser l’obvietat no sempre és una realitat. Cap a l’últim quart del Quatrecents, dins de l’auge de la pràctica teatral arreu d’Europa, especialment de temàtica assumpcionista, un grup d’eclesiàstics i membres de la petita noblesa local decidí –i encara no en sabem els motius ni la data exacta– muntar una representació sobre la mort i glorificació al cel de la Mare de Déu, en part inspirada en el drama que s’escenificava des de feia dècades a la seu de València, capital i model cultural del regne. Aquests misteris, denominació amb què es coneixien les obres de teatre religiós, feien servir la llengua vernacla –fet que els allunyava del llatí propi dels oficis– amb l’objectiu d’assolir una major comprensió popular i tenir més ressò doctrinal, com ocorria amb l’homilètica. El valencià esdevenia, doncs, la llengua literària d’un gènere que els territoris de l’antiga corona catalanoaragonesa conrearen amb profusió i mestria. Com que no s’ha conservat cap document que indique el moment en què s’iniciaren les representacions a l’església de Santa Maria d’Elx, la llengua amb què està escrit el text poètic (259 versos, alguns dels quals són en llatí) ha permés als investigadors –entre els quals cal destacar Antoni Ferrando, Francesc Massip o Antoni Mas– datar-ne la part més antiga en la segona meitat del segle XV.

Aquesta llengua arcaica s’ha conservat pràcticament intacta en les veus dels cantors i escolans que, cada any, fan vives i familiars les paraules que sentirien com a pròpies Ausiàs Marc, Joanot Martorell o Isabel de Villena. En aquest sentit, s’entenen les paraules tan repetides de Joan Fuster –ara que commemorem el centenari del seu naixement–, que deia:

Elx «canta» la seua Festa, com una litúrgia estrictament local. Però Elx, quan la canta, canta per tots nosaltres: per tots els qui parlem com es parla a Elx. Diríeu que, aquest dia d’agost, l’aire dolç i daurat que agita les palmes del vostre cel, resumeix en el seu àmbit l’íntegra geografia de l’idioma. Darrere l’estampa càlida del vostre paisatge, i entre el goig jubilar de la vostra gent, està tot el país: la muntanya aspra i gòtica del Maestrat i dels Ports de Morella, la clama agrària de Gandia, el camp sever de Monòver i de Llíria, la plètora de l’Horta de València i de la Plana de Castelló, el litoral clàssic de Dénia i de la Marina, la verda opulència de la Ribera de Xúquer, la sequedat diàfana d’Albaida i de Xixona, els perfils antics i moderns d’Alcoi i de Sagunt, d’Alacant i de Xàtiva… Sense saber‐ho vosaltres ni nosaltres, com un misteri més que irradia el Misteri, Elx es converteix en el cor de la llengua, durant les jornades de la Festa. De Vinaròs a Guardamar, unes mateixes paraules ens donen unitat: per elles som un poble enmig dels altres pobles, un poble amb nom propi i amb complexió específica. Són les velles paraules del Misteri, les paraules que el Misteri conserva entre totes les seues sumptuositats. («Les paraules perdurables», Festa d’Elig, 1962)

Elx, per a l’escriptor de Sueca, esdevé una fita lingüística ineludible per a totes aquelles persones que se senten valencianes. Li sorprenia –sentiment que compartí amb tots aquells intel·lectuals, com Roc Chabàs, Teodor Llorente o Felip Pedrell, que, des de finals del segle XIX, s’havien acostat a la representació amb veneració i un punt d’incredulitat– la pervivència d’una obra única en valencià que la tossuderia d’un poble havia convertit en el símbol identitari durant cinc-cents anys. I no poc devia sobtar que, a més a més, fora una ciutat a la frontera sud del domini lingüístic, més enllà de la línia Biar-Busot, en plena governació d’Oriola. Perquè, més enllà del reconeixement com l’única resta de teatre medieval conservat a Europa, el Misteri d’Elx era la festa gran d’una ciutat que havia passat de ser una població agrícola, l’economia de la qual es basava en l’olivera i els seus derivats (oli i sabó), a una urbs industrialitzada, la tercera en grandària del País Valencià. En aquest context, és un vertader miracle que s’haja conservat viva una obra tan delicada i antiga.

Fuster no escrivia només per als que es consideraven valencians i feien ús de la llengua del Misteri d’Elx; ho feia també contra tots aquells que havien convertit l’obra en una mostra sublim de llemosinisme militant secessionista. No debades, la representació no es lliurà, per l’antigor dels cants i els versos, de ser un fita d’aquella llengua primigènia comuna que tant agradava a la intel·lectualitat conservadora contemporània –i especialment la franquista, que l’exalçà, gràcies a Eugeni d’Ors, entre d’altres, com a referent ideològic. Potser aquesta versatilitat ha ajudat que es mantinga viva al llarg de cinc segles, ja que totes les mentalitats s’hi han vist reflectides d’alguna manera, i que mantinga viva també la flama d’una llengua en retrocés.

El valencià del Misteri d’Elx ens connecta amb una època anterior d’esplendor social, cultural, econòmica i literària, però també, des de la nostra perspectiva actual, ens acara amb una realitat complexa per a una llengua en procés de minoració i –per què no dir-ho– de substitució, sobretot en un territori –el migjorn valencià– amb una situació gens favorable. D’aquesta manera, s’evidencia una de les moltes paradoxes que amaga aquesta obra teatral, com és que el pas del temps l’ha convertida en festa i fita d’una població que abandona la llengua que la veié nàixer. En aquest sentit, la proclamació com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO el 2001 no s’entén sense comprendre la dificultat d’una pervivència que ho tenia tot en contra. En primer lloc, la qüestió econòmica i l’eclesiàstica, resoltes amb l’acord del Consell municipal de 1609 i el rescripte pontifici de 1632, respectivament; en segon, la ideològica, despatxada diligentment amb la declaració com a Monument Nacional pel govern republicà el 1931; finalment, la descontextualització cultural –i, per tant, lingüística– amb la incorporació a la llista de béns mundials. El dossier presentat a aquest organisme internacional no deixava cap mena de dubte:

El Misteri, com a festa cívica, ha estat durant segles l’únic desplegament públic oficial, formal i solemne de la llengua i la cultura del poble valencià. Una cultura i una llengua que han patit exclusió i persecució des que les lleis pròpies del regne foren abolides per Felip V d’Espanya el 1707. En virtut d’aquesta acció, les lleis, la cultura i la llengua de Castella foren imposades a l’antic Regne de València.

Certament, la representació durant tres segles ha sigut un dels pocs àmbits públics i formals en què s’ha pogut emprar el valencià sense impediments. Però, superades les èpoques més fosques, amb legislació que, a pesar de totes les limitacions, que no en són poques, juga a favor de l’ús del valencià en tots els àmbits, ¿quina és la situació que ens trobem al voltant del Misteri d’Elx? La candidatura presentada davant la UNESCO respon clarament:

En el cas del Misteri d’Elx, les principals amenaces són aquelles que apunten cap a la seua distorsió en virtut de processos de canvi ràpid i d’aculturació. […] Entre els anys 60 i 80 del segle XX, el desenvolupament econòmic d’Elx fomentà un ràpid procés d’aculturació. Aquesta impactà de dues maneres en la Festa. Primer, fomentà l’alienació del poble d’Elx respecte de la seua festivitat cívica tradicional. En segon lloc, alterà l’entorn cultural de la Festa. […] Entre els anys 60 i 80 l’arribada de milers d’immigrants des d’altres parts d’Espanya canvià el perfil lingüístic d’Elx. Tot i que sempre havia estat un poble de parla valenciana, l’idioma castellà hi predominà des d’aleshores.

Aquesta circumstància feu que, a pesar que la continuïtat de la representació no estava compromesa, s’incloguera com a bé immaterial amb la més alta protecció mundial, el primer entre els valencians que aconseguí aquesta declaració patrimonial. Com a conseqüència, ja que venia previst dins de les accions a desenvolupar dins d’aquesta candidatura, les Corts Valencianes aprovaren al desembre de 2005 la Llei del Misteri d’Elx, que implicava una actualització en l’organització de l’obra. La preocupació pel tema de la llengua com a element essencial per a preservar-ne el context tradicional hi queda reflectida:

Article 52. Salvaguarda i promoció de la llengua. La Generalitat i l’Ajuntament d’Elx vetlaran pel manteniment de la llengua de la Festa recollida en la consueta en la seua puresa, així com pel millor coneixement de la seua significació històrica i cultural, en especial per part dels membres de la Capella i l’Escolania del Misteri.

A pesar d’aquesta protecció, resulta cada vegada més evident el desarrelament entre la llengua del Misteri d’Elx i el poble que fa viure aquesta celebració cada any com una raresa en els límits territorials d’una llengua assetjada. Cada vegada se sent menys el valencià entre les persones que hi acudeixen a emocionar-se o que hi participen, a més que la castellanització institucional és profunda, a pesar dels intents tímids de mantenir-la com a llengua vehicular en certs contextos. Cantors i escolans desconeixen la fonètica i la dicció d’un text que resulta com més va més estrany i obscur. El Misteri d’Elx esdevé, així, un profeta en el desert que clama davant d’una realitat contrària, però aquesta mateixa obstinació centenària és la que ha fet que se superaren en el passat tots els impediments, els imprevistos i les interdiccions. I si res catastròfic no ho acaba impedint –permeteu-me una mica d’esperança–, la Mare de Déu tornarà a reviure un any més per adreçar-se a nosaltres en l’única llengua que sap, la que el seu poble ha parlat en els últims cinc-cents anys i que ara, enlluernat, abandona contra natura.

Pàgina de la consueta de 1709 amb el text del Misteri d’Elx (Arxiu Municipal d’Elx)

Cartell anunciador del Misteri d’Elx, de Manuel Valdés (fons pictòric del Patronat del Misteri d’Elx)

Inscriu-te al nostre butlletí

Top