La llengua de sant Vicent Ferrer (ca. 1350-1419)

«En el procés de canonització i en les primeres hagiografies de fra Vicent es fa constar que tenia el do de llengües»

«Les actes del procés, determinades anotacions dels sermonaris i diversos testimonis documentals confirmen que també predicava en les citades llengües romàniques»

«La fama de l’oratòria vicentina adquirí a ca nostra un valor afegit a partir del segle XVI, quan el valencià començà a perdre prestigi davant el castellà imperial de la Monarquia hispànica»

La llengua de la predicació de sant Vicent Ferrer (ca. 1350-1419) és un dels aspectes més mitificats de l’hagiografia vicentina. El tema suscita diverses qüestions, sobretot: a) en quina llengua predicava?, b) en què consisteix el do de llengües que se li atribuïa?, c) quin o quins registres lingüístics usava?, d) quins són els trets més característics de la llengua dels seus sermons?, i e) com s’ha instrumentalitzat el seu do de llengües al llarg de la història?

Abans de respondre-les, convé recordar breument les vicissituds biogràfiques del sant més relacionades amb la seua competència lingüística. Vicent Ferrer nasqué probablement a la ciutat de València, entrà al convent de Sant Domènec de la nostra ciutat (1367) i es formà teològicament a Barcelona, Lleida i Tolosa. Retornà a València el 1378 i exercí la càtedra de Teologia de la Seu. El 1395 fou cridat pel papa aragonés Benet XIII a la cúria pontifícia d’Avinyó, on es familiaritzà amb l’occità, que ja coneixia, i amb el francés i l’italià. Entre 1399 i 1419 es dedicà a predicar per gran part d’Occitània, nord d’Itàlia, la Corona d’Aragó, Castella, la Suïssa francòfona, França i el ducat de Bretanya, on morí, concretament a Vannes Pels seus orígens, parlava habitualment el valencià, per la seua formació dominava el llatí i pels seus contactes coneixia les llengües romàniques dels països on predicava: castellà, occità, italià i francés.

En el procés de canonització (1455-1458) i en les primeres hagiografies de fra Vicent es fa constar que tenia el do de llengües, és a dir, que era entés per tots els qui escoltaven els seus sermons, fins i tot  usant la “sua valentina ac materna lingua” (Pietro Ranzano) o el seu “idiomate vulgari Cathalonico” (sant Antoní de Florència). Tanmateix, les actes del procés, determinades anotacions al·loglotes dels sermonaris  i diversos testimonis documentals (cartes, cròniques) confirmen que també predicava en les citades llengües romàniques. Així, nombrosos testimonis bretons del procés de canonització van coincidir a declarar que, encara que fra Vicent predicava en “ejus vulgari et gallicum”, és a dir, en el seu vulgar i en francés, tothom l’entenia. I Nicolau de Clemenges, en una carta a Reginaldo Fontanini, de 1405, li deia que fra Vicent “à peine arrivé [a Itàlia], il se met à prêcher en langue italienne avec une telle facilité, une telle intelligence, et une telle distinction que vous l’auriez cru positivement Italien”.

Un dels objectius dels enquestadors del procés de canonització era provar el miracle que tothom l’entenia. El verdader miracle era en realitat allò que declarà el bretó Prigentius Ploeviguer: que tots els que acudien a escoltar-lo quedaven edificats “mediante dulcedine sermonacionis ejus ac signis que faciebat et motu, ut communiter ferebantur, divino”, és a dir, “gràcies a la dolçor de la seua oratòria, als gestos que feia i, segons deia tothom en general, a la inspiració divina”.

Els sermons en valencià de fra Vicent ens han arribat mitjançant les còpies de les transcripcions que en feien directament els estenògrafs que l’acompanyaven. No ens n’ha pervingut cap manuscrit autògraf. Per tant, els sermons que coneixem són versions aproximades de la mena de llengua que utilitzava. Tanmateix, són prou fidels, perquè conserven uns trets sintàctics inconnexos, fruit de l’oralitat, i un lèxic col·loquial que no es troba en les obres literàries coetànies. Eren sermons adreçats al “poble menut”, com solia dir el sant, és a dir, a un públic molt ampli, majoritàriament analfabet, al qual es dirigia amb la coneguda salutació: “Bona gent!”. Així i tot, el predicador difícilment pot prescindir de la seua condició de teòleg i, en conseqüència, de l’ús d’un vocabulari culte poat de les Escriptures i de l’escolàstica. Fra Vicent també s’adreçà, si més no en la Corona d’Aragó, en Castella i en Bretanya, a un públic cortesà i, doncs, amb un llenguatge més elevat, probablement amb una major càrrega de llatinismes (conclamació, dilectiu, martirial, obseqüent, supernal, etc.). Les posteriors redaccions llatines dels seus sermons miraren de fixar i difondre el producte, però a costa de la relativa espontaneïtat de les versions dels estenògrafs. En determinats llocs i sota determinades circumstàncies, fra Vicent també emprà el llatí.

A nosaltres ens interessen sobretot els sermons en valencià, perquè, a pesar de les abreviacions i mutilacions que comportava el treball dels estenògrafs, ens informen prou fidelment de com era el valencià col·loquial de l‘època. Basten només uns exemples per a il·lustrar aquesta asseveració. Fins a la dècada del 1440-1450, la llengua literària i administrativa solia mantenir les terminacions verbals –ats, -ets, -its (escoltats, anets, partits); en canvi, els sermons vicentins tendeixen a reproduir les formes en –au, -eu, -iu (escoltau, aneu, partiu) de la llengua parlada. També els verbs de la primera conjugació prefereixen ja la desinència –e en la primera persona del singular del present d’indicatiu, d’acord amb els usos orals. Fra Vicent recorre freqüentment a onomatopeies, exclamacions i diminutius per tal d’atraure l’atenció dels oients, com s’adverteix en els exemples següents: “La gallina, que quan haurà post los ous, cride: ca, ca, ca” ;  “Ahahai!”; “Mon fillet, veus ací raïmet e panet, o cireretes, o figuetes”. No podia ser altrament si tenim en compte que de vegades els seus sermons duraven hores. L’oralitat vicentina va fer aflorar nombrosos mots, variants formals i expressions en bona part no registrats prèviament, com alcançar, ausades, aïna, blanca ‘garça’, càlcer, celós, arrufar ‘arrugar’, acorrucar ‘corrugar’, encepegar ‘ensopegar, entropessar’, estirassar ‘estirar’, llaugerets de roba, una miqueta de pa, etc.  

El procés de canonització i les primeres manifestacions  de la iconografia vicentina són també unes fonts de primera mà per a conéixer les estratègies comunicatives del sant, tant en els sermons com en la celebració de la missa. Incloïen  gesticulacions tan efectistes com el plor o l’enrogiment de la cara.  Un dels recursos de l’oratòria vicentina consistia a adreçar-se directament i gesticularment a grups concrets d’oients. Així, en un sermó en català pronunciat quan es disposava a passar de les terres catalanes de l’Ebre a la Serrania de Terol, s’adreçà a un grup d’aquesta procedència en els termes següents: “Vosaltres de la Serrania, qui estats en mig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets algun vocable castellà e altre català […]”. Un dels testimonis de la predicació de fra Vicent a Tolosa de Llenguadoc va recordar que “ipse frater Vincentius, alta voce, interrumpendo sermonen suum, dixit verba sequentia seu similia: Digau an aquell dolent qui dorm sus la muralla que s’esvel·le, altrament tombarà e farà son mal”. Ben mirat, la promiscuïtat lingüística també formava part de les seues estratègies comunicatives. En un sermó en català, el nostre predicador es dirigí així a un clergue castellà: “Tu, clérigo, que tienes concubina e creatures de aquella, e te haya costado muxo, parte d’ella”.

Les estratègies oratòries i el registre col·loquial de fra Vicent es perceben diàfanament en aquell sermó en què fra Vicent desqualifica les maneres rutinàries de l’oració verbal: “no solament parlant de boca Pater noster, així com vosaltres quan feu oració, e com quan vos vestiu e preneu camisa per lo matí, ‘Pater noster’, a l’una mànega, e ‘xa, xa, xa, Marieta, posa l’olla, Pater noster’ . Oh, que bella oració! E quan vos botonau, ‘Ave Maria, eeeh gratia plena, xa, xa, xa’. No cal res; altres paternosters de llençol, ni val ni nou”.

La fama de l’oratòria vicentina adquirí a ca nostra un valor afegit a partir del segle XVI, quan el valencià començà a perdre prestigi davant el castellà imperial de la Monarquia hispànica. S’insistia que el sant participava de la “gràcia per l’Esperit Sant als gloriosos apòstols donada, que, sermonant en la sua natural llengua, totes les nacions perfectament l’entenien” (Miquel Peres, 1510), do que s’invocava com un timbre d’honor de la desvalguda “llengua valenciana”. Era un discurs compensatori del sentiment d’inferioritat lingüística dels valencians, que s’intensificà en termes ditiràmbics a mesura que devallava la consideració social de la llengua pròpia. La Renaixença invocà sant Vicent juntament amb Jaume I i Ausiàs March com a símbol d’una mitificada llengua valenciana a recuperar. També el reivindicà el primer teòric del valencianisme polític modern, Faustí Barberà  Martí, a Per a valencians. Planes redactades y tretes a llum per un fill de la terra amant de Sant Vicent Ferrer, de la seua llengua y de la pública honestedat (1913), amb l’objectiu de suscitar l’orgull lingüístic dels seus compatriotes. Barberà li demana per al valencià “lo milacre de sa restauració lliteraria y nacional” i que “acabe pronte eixe desagrahiment, mogut per la ignorancia en que’ls valencians vivím respècte del idioma pròpi”. El 1955, en ple franquisme, la celebració del V centenari de la canonització de sant Vicent provocà un allau de versos laudatoris, fets des de les més diverses sensibilitats literàries, sota les quals surava la reivindicació de la normalitat cultural, política i eclesial del País Valencià. Un miracle que sant Vicent encara no ha aconseguit!