La llengua del món

Un episodi narrat per John Steinbeck en el Diari de navegació pel mar de Cortés descriu el moment en què l’anglès començà a assolir l’estatus actual. Cap a la primavera del 1940, Steinbeck i el seu amic Ed Ricketts van fer una expedició de sis setmanes al golf de Califòrnia, on van recollir mostres de la fauna marina d’aquells litorals. Quan tornaren del viatge, van treballar en la catalogació dels animals i consultaren tota la informació disponible sobre la distribució de les espècies marines a les dues bandes de l’oceà Pacífic i a les illes intermèdies. Una bona part de la informació de les illes del Pacífic que pertanyien a l’Imperi Nipó havia estat elaborada pels zoòlegs japonesos. Els informes incloïen mapes i dades molt precises sobre els temporals, les marees, les onades, els corrents, els esculls, els vents, la salinitat de l’aigua o la naturalesa dels fons marins. Quan, al final del 1941, els japonesos declararen la guerra als Estats Units, Steinbeck i Ricketts pensaren que tota aquella informació que havien acumulat podria ajudar a guanyar la guerra al seu país, perquè facilitaria molt el desembarcament de tropes en el cas que s’hagués de procedir a una invasió. Escriviren llavors al Departament Naval de Washington i explicaren bé la informació que tenien, el seu possible ús i com l’havien aconseguit. Al cap de dos mesos, van rebre la visita d’un tinent del Servei d’Intel·ligència Naval, que els preguntà si sabien parlar o llegir japonès. Ells van haver de reconèixer que no en sabien. No en tenien ni idea, de fet. «Llavors –digué el tinent–, com han aconseguit tota aquesta informació que diuen que tenen sobre les illes del Pacífic?» Ricketts i Steinbeck van tractar de convèncer el tinent que tots els informes dels biòlegs japonesos que havien llegit eren escrits en anglès. Els biòlegs japonesos feia temps que estudiaven a les millors universitats nord-americanes: a Harvard, a Hopkins, a l’Institut Tècnic de Califòrnia… «L’anglès s’està convertint en la llengua científica del món», digué Ricketts com a argument definitiu. Però el tinent no semblà gens convençut: per què els japonesos haurien de renunciar a la seva llengua? Ricketts reconegué que els biòlegs japonesos escrivien «un anglès molt curiós, però anglès al cap i a la fi». El tinent se n’anà i no en tornaren a saber res més. El 1942, a Washington, no s’acabaven de creure que l’anglès hagués assolit un estatus semblant al que havia tingut el llatí. I no s’ho acabaven de creure perquè potser encara no era així. O no era així en totes les parts del món, ni en tots els camps culturals.

Per exemple, després de la Segona Guerra Mundial, a Europa encara predominava la idea que les dues llengües filosòfiques per excel·lència eren el grec antic i l’alemany. I això tant a la part occidental com a l’oriental del continent. A la part occidental, per la influència que encara tenien les obres de Heidegger. A la part oriental, per la necessitat de remuntar-se a Marx. Però ni tan sols en la filosofia el predomini de l’alemany es mantingué molt de temps. L’hegemonia de les universitats britàniques i nord-americanes era massa forta.

En les negociacions polítiques internacionals encara es pot datar amb més precisió el canvi. Tot i la formidable empenta industrial i comercial d’Anglaterra i el pes de la Gran Bretanya com a potència colonial, els tractats i els pactes entre estats eren redactats en francès. Després de la Primera Guerra Mundial, però, el president dels Estats Units Woodrow Wilson va insistir perquè els tractats de pau de Versalles, Sèvres i Trianon fossin redactats també en anglès. Era la primera vegada que l’estatus del francès com a llengua de la diplomàcia trobava un competidor. Vint anys més tard, França va ser envaïda per les tropes de Hitler i s’instal·là a Vichy el govern titella del mariscal Petain. En conseqüència, el francès va ser relegat tant en les negociacions dels Aliats com en la redacció dels tractats de la postguerra.

L’anglès era la llengua dels vencedors. Després de la Segona Guerra Mundial, les altres dues llengües europees que s’havien fet servir com a llengües franques internacionals es van desinflar molt. L’alemany i el francès, és clar, continuaren funcionant com a «grans llengües de cultura». Heidegger encara podia pensar que la literatura filosòfica que s’escrivís a qualsevol país hauria de girar al voltant de les etimologies de les paraules gregues i alemanyes. Samuel Beckett encara podia donar prioritat a l’escriptura d’En attendant Godot per traduir després l’obra a l’anglès. Però l’anglès s’anava convertint ràpidament en la llengua dominant en els intercanvis comercials, en la literatura científica i tecnològica, en el cine i en la cultura de masses.

El predomini de les indústries nord-americanes del cine i la televisió no tenia cap contrapès. L’anglès començà a ser considerat com a llengua franca mundial, a un nivell no aconseguit mai per cap altre idioma. Es parlava a Amèrica del Nord, a Austràlia i Nova Zelanda, al Carib, a les Illes Britàniques, a l’Índia, al centre i el sud d’Àfrica, a Singapur i Hong Kong… El declivi que hauria pogut experimentar l’anglès, a causa del desmembrament de l’Imperi Britànic i la independència de moltes antigues colònies en la segona meitat del segle XX, va ser compensat per l’extraordinari auge militar i econòmic dels Estats Units. De mica en mica, l’estudi de l’anglès penetrà en els sistemes escolars d’arreu del món. Es convertí en la llengua en què s’havien de comunicar obligatòriament els capitans dels vaixells mercants i les torres de control i les tripulacions dels avions.

Tots aquests aspectes són innegables. Però el cert és que l’anglès és molt lluny de ser «la llengua del món». El 1996, després de l’ensorrament de la Unió Soviètica i quan semblava que els Estats Units s’havien quedat sense competidors, Samuel Huntington, en les pàgines d’El xoc de civilitzacions i el nou ordre mundial, refredava la temperatura d’algunes especulacions lingüístiques. No hi ha proves que confirmin que el percentatge de la població mundial que parla anglès augmenti, deia. La informació disponible, més aviat, indicava tot el contrari: «Les dades disponibles, que abasten més de tres dècades (1958-1992), indiquen que la tònica global dels usos lingüístics al món no va canviar de manera manifesta; que es van produir descensos significatius en la proporció de la gent que parla anglès, francès, alemany, rus i japonès; que es produí un menor descens en la proporció de parlants de mandarí; i que es van produir increments en les proporcions de gent que parla hindi, malai-indonesi, àrab, bengalí, espanyol, portuguès i unes altres llengües».

Revista número 506, pàgs. 44-45. Octubre 2024.