La llengua ens fa poble

18/10/2022

Molt sovint em pregunten per l’estat de la nostra llengua i —com tota bona filòloga— demane, abans de respondre, context, ja que resulta complicat descriure amb un adjectiu o un adverbi una realitat complexa, heterogènia i profundament sensible.

El meu lloc de treball m’ha permés recórrer els nostres pobles i, des dels ajuntaments, oferir-los campanyes de foment del valencià. Els ajuntaments, les cases consistorials, són per a molts encara la casa del poble. L’administració més pròxima, l’alcaldessa, el regidor que coneixen; a qui poden preguntar i demanar, de qui es poden refiar. De la mà dels ajuntaments, l’acció de l’administració té més força. Soc una entusiasta del municipalisme, de l’autonomia dels pobles i una fervent defensora del poder autònom de les poblacions per a mancomunar-se, per a establir aliances, aprendre dels errors dels altres i compartir les experiències reeixides. El plantejament en què crec és el d’una gestió pública arrelada al territori, que escolte abans de proposar, capaç de construir de baix cap a dalt —en l’estructura jeràrquica tradicional— i en horitzontal, treballant en xarxa.

Els últims trenta anys —la meua vida laboral— ha coincidit també en l’esclat de les noves tecnologies vinculades a Internet. La revolució que significà l’accés a la informació; on hem passat del poder de qui té la informació al poder de qui la sap compartir. La reformulació de conceptes com el reconeixement de l’autoritat o la reputació analògica enfront de la reputació digital fins a arribar a la Internet social amb les xarxes com a forma de compartir, no només informació, sinó sobretot estats d’ànim, establir converses síncrones i asíncrones, fils que es perden i renaixen… i l’anonimat. Precisament eixa dissociació entre la persona real i la usuària en la xarxa ha pervertit les bones pràctiques amb la creació de bots «programa informàtic que imita el comportament d’una persona, usat sovint com a programari maliciós», comptes d’usuaris falsos que permeten unflar les xifres de seguidors o manipular una conversa, intoxicar les xarxes i fer de l’odi una professió. Hui parlem de postveritat i de fake news, perquè el concepte de mentida se’ns queda curt. Parlem d’un engany creat per ser percebut com a veritat —fins ací res nou, l’estafa de tota la vida—, però amb el component de l’odi com a motor. Els haters, el odiadors, es mouen molt a gust en el món virtual.

Mentre escric aquestes línies recorde experiments amb avatars que podien viure una vida en el núvol independent de la persona real a qui responien. Recorden vostés Second Life? Jo vaig estar molt temptada de crear un curs de llengua amb aquella tecnologia, però abans de trobar recursos suficients, els desenvolupadors abandonaren el projecte. En canvi, el neologisme de 2022 serà molt probablement metavers: «Entorn virtual on les persones interaccionen socialment i econòmicament per mitjà d’icones en un ciberespai que és una metàfora del món real». Hem donat tanta informació de nosaltres, dels nostres gustos, què ens agrada fer, amb qui interactuem… que les grans empreses de les noves tecnologies són capaces d’avançar-se a les nostres necessitats i oferir-nos els productes abans que comencem a buscar-los.

Com veuen, al marge d’una planificació lingüística més o menys encertada, d’un país plurilingüe amb un estat que no s’ho creu, d’una Llei d’Ús que ha convertit els tres anys d’aplicació en trenta, ens movem en un terreny fangós on ens costa desprendre’ns de velles submissions, de prejudicis, però que ens permet esvarar-nos i moure’ns amb gràcia per territoris amb fronteres més difuses, com les xarxes socials, els espais que Internet crea i que ara amb el metavers poden ser equivalents als de les grans llengües que tallen l’abadejo en el món real.

I tornant al nostre territori, als nostres pobles, com està la situació del valencià ara mateix? Doncs jo diria que, deixant al marge les grans capitals, que mereixen una anàlisi singular, la llengua està en les millors condicions que ha estat en segles quant a índex de lectura, d’escriptura i de presència en àmbits restringits (com la universitat), té encara un paper quasi testimonial com a llengua social (dels mitjans d’entreteniment com el cinema i de la premsa) i amb unes expectatives altíssimes vinculades a Internet i a la música. Quant als adstrats, a l’omnipresència del castellà, hem d’afegir el pràcticament monopoli de l’anglés en l’àmbit científic i del món de les finances. Una imposició —la de l’anglés— que es viu amb alegria, com a sinònim d’èxit i de superació.

En la substitució lingüística hi ha sempre amés de la voluntat d’integrar-se en un altre lloc, la  desfer-se, de desprendre’s d’allò que considerem un llast. Un dels records més tristos de la meua infància són aquelles persones majors que no sabien com parlar-los en castellà a les netetes, perquè els pares havien abjurat del valencià —que els feia de poble, de pobres— i s’esforçaven a regalar-los la llengua de la capital, la dels rics.

La vitalitat de la llengua en les comarques centrals i septentrionals del país té a veure amb la voluntat de ser poble, de viure amb orgull la comarca, associar qualitat de vida a la llengua. La normalització lingüística és poder fer eixa associació sense que t’ho hages de plantejar, sense que haja de ser una lluita, una reivindicació o, pitjor encara, una denúncia. Els pobles demostren ara i adés com fer planificació lingüística des de l’orgull de pertinença. Exemples reeixits? Molts i la majoria els devem al teixit associatiu i al treball discret i constant dels tècnics municipals de promoció de l’ús del valencià.

Certament és la Generalitat Valenciana qui té la competència en la planificació lingüística, qui ha de desplegar el marc normatiu que s’aixopluga en la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Amb tot, al costat de l’àmbit escolar —on més èxit ha tingut la recuperació del valencià—, crec que l’administració local és qui més ha contribuït a la pervivència de la llengua en l’àmbit formal (documentació administrativa) i social (comerços, associacions…). El paper dels ajuntaments, les mancomunitats i les diputacions, especialment dels primers, és el més ben valorat en les enquestes d’ús del valencià. Les claus? Proximitat, compromís i qualitat. Són les qualitats que defineixen les oficines de promoció del valencià de què disposen ajuntaments com ara: Cocentaina, Alcoi, Muro d’Alcoi, Novelda, Callosa d’en Sarrià, Ontinyent, Xàtiva, Alzira, Carlet, Carcaixent, Algemesí, Alginet, Montserrat, l’Alcúdia, Xàbia, Dénia, Benissa, Teulada, Finestrat, Gandia, Oliva, Tavernes de la Valldigna, Sueca, Silla, Picassent, Quart de Poblet, Picanya, Catarroja, Manises, Paiporta, Alaquàs, Aldaia, Torrent, Alfafar, Albal, Mislata, Xirivella, l’Eliana, la Pobla de Vallbona, Burjassot, Paterna, Museros, Montcada, Albalat dels Sorells, Massamagrell, Sagunt, Almassora, Vila-real, Betxí, Nules, Moncofa, Benicàssim, Onda, Peníscola, Borriana, Benicarló i Vinaròs; mancomunitats com la de la Ribera Alta i la de la Safor, i diputacions com la València. No vull deixar-me per citar —encara que no responen a l’àmbit territorial de què he de parlar— les oficines dels ajuntaments d’Elx, Petrer, Xixona, Mutxamel i Santa Pola. La tasca que fan és tan completa i compromesa com la de la resta, però amb un entorn social molt menys favorable.

El treball que despleguen les oficines en els municipis, més enllà de la normalització de la documentació administrativa, consisteix a preparar el personal públic perquè puguen ser autònoms. Les xifres dels certificats de nivell de valencià expedits per la Junta Qualificadora mostren que el requisit lingüístic no és que podríem demanar-lo ja sense problemes és que, de fet, la majoria del personal dels ajuntaments disposa d’una capacitació —almenys sobre el paper— igual o superior a la competència que té assignada la plaça que ocupa.

El lloc de treball dels tècnic lingüístic té unes funcions que han anat variant a mida que s’ha avançat en la normalització lingüística. En l’inici, traducció i correcció de la documentació; després, la formació del personal. I molt prompte, se sumaren les activitats de foment del valencià. Els cartells per als comerços amb el lèxic de l’especialitat: per als forns, les carnisseries, les peixateries, el centres de salut i altres més especialitzats. Campanyes anuals que omplin els aparadors dels comerços amb la indicació que ha arribat l’època de rebaixes i descomptes i la campanya, exitosíssima, de la carta als reis, de la qual se’n distribueixen anualment centenars de milers. Són activitats fetes en xarxa, amb la col·laboració de les oficines municipals més enllà de demarcacions administratives. Són accions positives, de gran qualitat i de recepció agraïda. Campanyes que han sabut adaptar-se als nous temps i els nous mitjans, que mantenen la versió en paper, però que en creen en digital, amb nous formats com el vídeo, la infografia, el web i l’esclat de les xarxes socials des d’on generen una comunitat d’aprenentatge i de fidelització a la llengua sempre positiva, inclusiva i empoderada.

El seu treball, discret, però d’espenta contínua és un —i no poc important— dels que hi ha darrere del fenomen del llibret de festes (a les falles, les fogueres, les gaiates i els moros i cristians), on s’ha recuperat no només l’ús del valencià sinó que s’ha fet una aposta per la dignitat lingüística, per la qualitat en el disseny i els ha convertits en autèntics artefactes culturals.

La llengua ens fa poble, sí, però sobretot el poble fa la llengua.