La revista degana en valencià

La llengua literària del segle XV

04/07/2019

La història de la llengua representa la faceta a què més temps i esforç ha dedicat el professor Antoni Ferrando durant la seua dilatada activitat investigadora. Així ho evidencia el seu darrer llibre, titulat Aportacions a l’estudi del català literari medieval i editat per la Universitat Jaume I, una obra que fascina per la seua densitat temàtica i precisió analítica, i que l’acredita com una vertadera autoritat en la matèria.

El volum, imprescindible per als estudiosos de la llengua i la literatura medievals, està integrat per onze treballs ja publicats prèviament –alguns de molt difícil localització– que ara han sigut recuperats i actualitzats; i que estan precedits d’una introducció que serveix a Ferrando per a manifestar el seu agraïment i reconeixement a Germà Colón, prestigiós romanista que considera mestre exemplar seu, amb motiu del seu noranté aniversari.

Els capítols s’ocupen de les «joies de la nostra corona literària del segle XV», en què el regne de València jugà un paper certament determinant. Així, anàlisis i reflexions sobre el Misteri d’Elx, Ausiàs March, el Curial e Güelfa, Joanot Martorell, Isabel de Villena, Joan Roís de Corella… curullen les pàgines d’aquestes Aportacions. El primer treball estudia la construcció de la norma lingüística cancelleresca, molt lligada als tres darrers regnats del Casal de Barcelona: Pere el Cerimoniós, Joan I i Martí l’Humà; i l’últim, el paper de la impremta (1473-1523) en la fixació del català modern i, doncs, en la preservació del registre literari.

A l’entremig, trobem estudis tan suggeridors com el dedicat a la llengua i el llegat d’Ausiàs March, en què es tracten aspectes com ara els discursos sobre la pretesa «obscuritat» dels seus versos i el procés de construcció ideològica d’Ausiàs com a escriptor clàssic. N’hi ha tres que giren al voltant del Curial e Güelfa, una obra que ha centrat bona part de la investigació de Ferrando: el que analitza el marc històric de la novel·la i la seua possible intencionalitat; el que s’ocupa del simbolisme que s’amaga darrere de l’heràldica i la toponímia de l’obra; i el que assegura que tan sols una valoració quantitativa i qualitativa de la variació lingüística del Curial podrà ajudar a ubicar-lo en el temps i l’espai d’escriptura.

Els treballs restants estan dedicats a: la llengua del Misteri d’Elx, amb una anàlisi que permet situar l’origen del text en la segona meitat del segle XV; el context cultural del Tirant lo Blanch, en què s’assegura que l’autoria de la novel·la correspon, bàsicament, al cavaller valencià Joanot Martorell, cunyat d’Ausiàs March; les relacions literàries de Joan Roís de Corella, a propòsit del seu context social; la controvertida etiqueta historiogràfica «valenciana prosa», que Ferrando identifica com una expressió cultista de «llengua valenciana» que determinats autors i editors varen fer servir com a recurs publicitari; i, finalment, l’anàlisi filològica de la llengua i l’espiritualitat de la Vita Christi d’Isabel de Villena, que permet confirmar que l’autoria correspon a l’abadessa del convent de la Trinitat.

En definitiva, ens trobem davant d’un volum primordial per a trobar resposta a molts dels interrogants que planteja la llengua literària de les obres i els autors més cabdals de la tardor medieval catalana: aquells que converteixen el nostre Segle d’Or en una època de referència cultural no sols per als intel·lectuals de la Península Ibèrica, sinó també de tot Europa. Tal com resulta fàcilment comprovable així que circulem per les ciutats que integraren l’antiga Corona d’Aragó i pels territoris limítrofs.

 

Article publicat al número 449

Inscriu-te al nostre butlletí

Top