La revista degana en valencià

La llengua Marvel

29/11/2021

El valencià és una llengua amb súper poders. A més, súper poders que poden provocar un efecte i el contrari. Per exemple, parlar valencià pot provocar l’enutjament i el cabreig més furibund només de dir “bon dia” al mateix temps que pot provocar un festival de l’humor amb professionals del ram que no poden ni aguantar-se drets. Si no em creieu, podeu veure el programa “Tarde lo que tarde”, de Radio Nacional de España, del 24 de novembre. S’hi parlava de la polèmica (per què?) sobre els continguts en llengües-no-castellanes (que la lengua común ja ve de casa obligada, és clar) de plataformes com Netflix amb un humor fi i elegant fins que varen fer el cim amb una apoteosi de rialles que varen aconseguir que Buster Keaton, els germans Marx o Charles Chaplin es tornaren a morir d’enveja des de les respectives tombes: “Stranger things serà Coses estranyes i El juego del calamar serà El joc del calamar!”.

Els Monty Python tenen un esquetx molt famós sobre “l’acudit més graciós del món”; un acudit tan graciós que era usat com a arma mortífera durant la guerra, ja que aquells que el sentien morien -literalment- de riure. Doncs ací tinc jo una proposta que cedisc amablement a la Marvel -barata alguna que altra negociació hollywoodenca, és clar, que l’artista també ha d’omplir la nevera-: un súper heroi que té súper poders formidables, Pepet de cal Forner, qui va pel món matant de riure tot de poderosos enemics només d’explicar com es diu cada cosa en valencià. “Puerta se disse porta” i, pam, cau a terra mort de riure un dels esbirros; “Calor es calor, pero aquí dessimos que fa molta calor” i, pam, un altre. I així tot.

I és que ja ho vàrem viure en els anys 1980. Enmig de les cintes per als cabells, les genolleres i les muscleres, també varen començar a emetre les televisions dites “autonòmiques” i, doncs, TV3 va tindre la gosadia de fer que Clark Gable o Humphrey Bogart parlaren amb accent de l’Empordà, quan és de coneixement públic que tots dos varen nàixer a Valladolid i sempre parlaren la lengua común en la pantalla. Per favor! Què és això d’El falcó maltés? Falcó! Amb eixa F inicial tan rústega! Com podien convertir un noir en una comèdia ridícula? Tot per l’obsessió nacionalista malaltissa de pensar que el català és una llengua com qualsevol altra i, doncs, també pot servir per a doblar o subtitular pel·lícules.

Al País Valencià, però, no vàrem tindre aquest problema i, per molt que solen dir que pel sud som més de la broma i tal, en Canal 9 totes les pel·lícules de l’oest que es passaven una vegada i una altra ho feien com nostre senyor mana: amb el bon doblatge franquista. Només vàrem patir aquell conat de rebel·lió que va suposar la mítica Casablanca amb veu d’Ovidi Montllor. Els bons socialistes que manaven llavors el varen fer fora per catalaniste i es va acabar tanta tonteria, sí senyor. “Rostro pálido” i “señorita Escarlata”; una llengua seriosa per a les pel·lícules serioses, sense fer riure.

Pensem, però, en tota la gent que ha fet possible aquesta anècdota radiofònica de Tarde lo que tarde. Hem de suposar, primer de tot, que havia guionistes que, almenys, varen pensar el tema. Després, uns quatre professionals de la ràdio que, o bé seguien el guió, o bé improvisaven aquells acudits tan enginyosos. Cap dels treballadors de producció va alçar ni una cella, i menys encara els responsables de les xarxes, que varen avaluar el contingut i varen decidir que calia publicar aquell tall per tal de donar-ne més difusió. “El juego del calamar és El joc del calamar… jajajaja, me parto”.

Per tant, no és una anècdota, vaja. Els responsables del programa han demanat disculpes -encara gràcies-, les quals han consistit, bàsicament, a criticar la pell tan fina que té la gent, que no els deixa fer el seu treball, el seu humor (sic) amb llibertat. Mentrestant, des de la Cadena SER, un altre humorista de l’avantguarda progressista mesetaria, s’indignava perquè a l’España vaciada (ja en parlarem un altre dia) no hi havia internet per culpa de doblar sèries al català en Netflix. El mateix poder destructor tenia, aquesta condició d’ERC per donar suport als Pressupostos de Pedro Sánchez, en l’illa canària de la Palma, la qual no havia patit prou amb dos mesos d’erupció volcànica, sinó que ara, segons Ana Oramas, portaveu de Coalició Canària, es quedava sense inversió en salut mental per culpa del català a Netflix. O fem riure o destruïm el món. No hi ha terme mig.

L’humor progressista centrava a l’àrea i els de sempre remataven la jugada. El Tribunal Suprem anul·lava quasi totes les disposicions de l’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat Valenciana perquè deixava desemparats els drets dels castellanoparlants, que ni la Mare de Déu dels ídem no hi podia fer res. És evident que els observatoris contra el racisme han de vigilar que els pobres blanquets no patim opressió, de la mateixa manera que jo no em puc imaginar com em protegiran a mi, home heterosexual, davant de l’agressiu i omnipresent clima de terror que patim en un món dominat a sang i ferro pel lobby LGTBI i feminazi, tot alhora. Encara recorde aquella vegada que una dona negra lesbiana em va dir “bon dia”. Un trauma per a tota la vida. I sense poder denunciar l’agressió a cap Oficina de Drets d’eixes! Afortunadament, hi ha homes amb toga que no alcen la bandera blanca davant de la tirania totalitària.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top