La revista degana en valencià

La lletra, amb la música entra

09/09/2022

«En contextos d’aculturació lingüística, les cançons són un revulsiu que fan possible el retrobament de la xicalla amb el valencià, que és la llengua amb què potser els parlen els pares o la que els ensenyen des de l’escola, però que no poden usar de manera quotidiana en el seu entorn, i no perquè no hi haja gent que la parle, sinó perquè moltes vegades es troba postergada a l’àmbit domèstic. Així, el fet d’escoltar, aprendre i cantar cançons infantils fa que la llengua recobre sentit en l’àmbit de l’oci o la diversió i s’associe a l’entreteniment i el temps d’esbarjo». D’aquesta manera s’expressa el professor de valencià i periodista, Pau Vendrell, qui ens situa en un escenari molt útil per a l’aprenentatge lingüístic adreçat al sector de població infantil i per a establir vincles a partir de les vivències musicals.

Començar el text amb les paraules d’un docent té la intencionalitat de valorar l’imprescindible treball que fan els professionals de l’ensenyament generant coneixement i estima cap a la la llengua, en molts casos a través de la música. No és debades que dins l’univers de la creació musical hi haja molts artistes que es dediquen a la docència. És el cas de Jesús Sáez, qui porta endavant diversos projectes com el llibre-disc autoeditat, Marieta Ganduleta, nascuda a partir d’un conte sobre una xiqueta que aprén a gaudir de la lectura fins que finalment es fa escriptora. Un treball que trenca tòpics al voltant de la música per a infants: «no tenen prejudicis previs, la seua oïda busca l’experiència i l’emoció, no s’aturen a pensar en qüestions estètiques que moltes vegades són irrellevants». L’autor va a la recerca d’una editorial que publique la segona entrega de Marieta enfocada com una òpera pop. Ell no té cap dubte que, des d’un prisma purament pedagògic, «la millor manera d’assentar una llengua és utilitzant-la, i si el seu ús va acompanyat d’una experiència que té el potencial emocional de la música, ja ho tenim! Per això és clau que la creació musical siga ambiciosa artísticament».

La cantant Aitana Ferrer també és mestra, forma part de la Factoria de Sons i assegura que es pot treballar qualsevol contingut educatiu a través de la música, perquè una de les coses més importants que té és que ofereix un model de llengua. El mateix pensa Carme Laguarda, professora de valencià i baixista de Canta Canalla. Dels cinc integrants d’aquesta formació, tres són filòlegs i consideren que compondre cançons és una responsabilitat que implica ser exigents revisant les lletres per tal que no hi haja castellanismes ni errades gramaticals. Decidiren crear el grup per fer música diferent i no limitar-se als cantajuegos en castellà. Són eclèctics i cultiven la bossa nova, el reagge o el rock. «Els nanos parlen castellà al pati i al parc –tot i que van a escola en valencià–, i quan posen la tele o busquen videojocs en la tauleta tot està en castellà. Al País Valencià, la xicalla no té massa inputs. Poques sèries en Youtube i poca oferta en la televisió convencional, i encara més difícil és trobar-ne amb la forma del català oriental».

En el marc de la música familiar vehiculada en valencià comencen a emergir dones. La pallassa Pupetes (molt coneguda a la Ribera), interpretada per Rosana Mira, va fundar juntament amb Carol Garcia, vocalista de Limbotheque, la divertida Nànet Band Rock que des del 2018 interpreta cançons dels anys 40 i 50 en valencià. És important que hi haja formacions paritàries i que el públic infantil tinga referents femenins. En el cas d’Iruixa & Skargots hi ha tres dones, Marta Margaix, Belén Muñoz i Irina Bargues, cofundadora d’aquesta banda que naix de la necessitat de fer arribar un missatge musical que consideren valuós per al futur: feminisme, transfeminisme, ecologisme o inclusió social. Aquest grup que fa reggae, ska i rocksteady en concerts teatralitzats defensa el plurilingüisme i la diversitat cultural tenint cura i respecte cap allò que anomenen la «llengua llar».

Ramonets és la banda roquera i punk que ret tribut al mític Ramones amb adaptacions de textos al valencià, combinant temàtiques lúdiques amb altres que promouen valors. Ferran, el cantant i guitarrista, diu: «Nosaltres no busquem ni pretenem res amb l’ús de la llengua; és la que parlem, sense més pretensions. No l’hem feta servir com un element d’identitat del grup, de la mateixa manera que una formació que canta en castellà tampoc ho fa per reforçar la llengua. Simplement és l’idioma que gasten de manera natural».

Marcel el Marcià és la formació de Carles Llinares i Albert Bertomeu, qui també porta endavant iniciatives com Pirata Pata-xula o Sensacionari (llibres-disc infantils il·lustrats per Empar Bou), propostes assolides des de fa molt de temps que connecten amb tota la família.

Dani Miquel xafa els escenaris, les places de pobles i les escoles des de l’any 2005, i està preparant el que serà el seu nové disc. Va rebre la Distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural 2021. Aquest Cantacançons de l’Alcúdia, com va ser batejat pel contacontes Llorenç Giménez, parla de donar normalitat al valencià: «Tenim l’idioma més divertit del món i això cal compartir-ho amb els que encara no se n’han adonat. Una vegada, en una actuació una xiqueta d’ètnia gitana de huit anys em va dir, ‘joer, no sabía que también se puede cantar en valenciano». Aquesta reflexió ens duu a plantejar-nos si en el públic hi ha moltes famílies castellanoparlants o procedents d’altres països. El veterà músic Àlvar Carpi, que ha publicat Contes contats i cantats de l’Escola Bressol de Benimaclet, es referix a un públic multicultural que gràcies a la música rep la nostra llengua amb goig i alegria. Les cançons són un bon instrument per a estimar-la. Bertomeu afirma que la música no té fronteres, siga en valencià o en anglés. Si està ben feta i aplega a algú, ja acompleix la seua funció. Aitana troba la multiculturalitat cada dia a les escoles de línia en valencià: «Conec xiquetes àrabs i argentines que es van sentir estimulades a través de la música i el diàleg, i en pocs mesos van aconseguir expressar-se en valencià». A Dani Miquel, li amollen, «lo hemos pasado muy bien». A vegades li demanen disculpes per no parlar valencià, i ell sempre els diu que no sʼhan de disculpar per no saber un idioma. També detecta que hi ha famílies que li parlen en valencià i entre ells, en canvi, es comuniquen en castellà, i nʼhi ha qui xarra molt amb ell per a practicar la llengua perquè està estudiant-la i no té amb qui compartir-la. Els Ramonets afirmen que tenen molts seguidors castellanoparlants: «Mai hem tingut cap problema, al contrari; ens han arribat famílies agraint-nos que cantàrem en valencià perquè gràcies a això els seus fills començaven a agafar-li el gust. Al grup estem al 50/50 de castellanoparlants i valencianoparlants, i tenim el cas de Tol, el baixista, que és originari de Madrid i és el responsable de corregir les lletres. Sense cap dubte, qui millor parla normativament el valencià, per eixa raó s’ha guanyat el malnom de Correctol. Aquesta és una bona mostra de la nostra visió sobre l’idioma».

Si ens capbussem en l’univers de la música familiar, trobarem algunes propostes que van arrancar amb iniciatives capdavanteres com el disc La Pelitrúmpeli d’Al Tall, l’any 1980; les nombroses cintes de cassette farcides de cançons populars de Paco Muñoz, des des de 1992; el grup musical i teatral Rodamons, que porta més de vint-i-cinc anys rodant pels escenaris, o les germanes Giner, del grup Carraixet, quan eren Minipavesos i acompanyaven Joan Monleón. Carraixet ja té cinquanta anys i va per la tercera generació formada pels nets i netes de Lleonard Giner, que de ben menuts crearen Els Pabordets (2010) i gravaren el disc de cançons La denteta de llet. Des d’aleshores, la producció musical de repertori en valencià ha crescut exponencialment. Eixa tendència ascendent s’ha donat amb la mateixa força en la creació de música familiar? En quin moment ens trobem?

Dani Miquel s’expressa amb entusiasme: «Ara és l’instant precís. Van eixint més grups de música familiar i que rode la roda, en la variació està el gust. És genial omplir de música el País Valencià, això és la vida!». Dani té el calendari atapeït de concerts per als pròxims quatre mesos. «Tot eixos bolos els he guanyat al llarg dels anys d’anar d’escola en escola pagant-me l’AMPA, i alguna vegada (poques) l’Ajuntament. Els ajuntaments són els que es fan càrrec de portar-nos als pobles i poder actuar tot el grup (tenen més quantitat de diners). Escola Valenciana ens porta a les Trobades. Després hi ha associacions que volen una actuació (sempre hi ha poca pela), a mi m’agrada molt anar a elles, tot i que és on més mal pagat isc, però m’estimem molt i això no té preu».

Per a Carme, de Canta Canalla, la música ja no és una eina política com fa vint anys: «Ara hi ha de tot. La música familiar forma part d’eixe procés de normalització, tot i que crec que és molt marginal respecte del conjunt de la societat i els grups creixen a poc a poc. És difícil, sobretot per la pandèmia. Els ajuntaments han d’obrir-se a altres grups, que vagen variant i diversificant les seues programacions».

En són molts els noms d’artistes esmentats en aquest text que han rebut reconeixements als Premis Carles Santos de l’Institut Valencià de Cultura o que n’han estat nominats, una prova evident del creixement d’aquesta categoria musical que els guardons anuals del Col·lectiu Ovidi Montllor també han incorporat. Marcel el Marcià ha estat premiat amb el Carles Santos i nominat als Ovidi Montllor. El grup té molts concerts tancats i després de catorze anys de trajectòria això és el més important, diu Bertomeu, qui anuncia l’enregistrament a lʼabril del nou disc.

Aitana Ferrer creu que mai és un bon moment. «Porte molts anys fent música de diversos estils i sempre topem amb el mateix obstacle: hi falten diners. Però, en canvi, hi ha determinats noms que són punters i sembla que per a ells sí que hi ha recursos perquè arrosseguen molta gent. A la música familiar li manca promoció i que des de les institucions creguen molt més en aquest tipus de creació».

Precisament, la Unitat de Normalització Lingüística (UNL) de la Diputació de València ha publicat recentment el disc compacte Mans enlaire per a difondre les propostes d’una quinzena de formacions en actiu dedicades a la música per a públic familiar. La seua responsable, Immaculada Cerdà, assegura que «durant molt de temps, hi ha hagut un dèficit d’aquest gènere, semblava que anava per darrere dels recursos literaris disponibles per a la gent del mateix sector i edat, i ara la producció i la diversitat d’estils és encoratjadora». El disc inclou cançons d’Iruixa & Skargots, Ramonets, El Triangulista, Rodamons Teatre, Llum, Xis i Pum, El Corral de Pepeta, Trobaversos, Trobadorets, Marcel el Marcià, Àlvar Carpi i Esther Andújar, Canta Canalla, La Factoria de Sons, La POP i Dani Miquel. Un bon catàleg per a la difusió des dels mitjans, i per als programadors de cicles i concerts. Des de la UNL han creat uns vídeos karaoke amb les cançons de Mans enlaire perquè puguen ser usats per mestres, pares i mares.

Una altra iniciativa destacable arriba des d’Acció Cultural del País Valencià. La seua presidenta, Anna Oliver, explica el projecte Estima el valencià: «Segur que a molta gent li ve al cap una cançó infantil que ajudava a aprendre la taula de multiplicar; el que volem és just això, que sense adonar-se’n, acaben corregint les expressions que es diuen incorrectament com el “paca ací” o que aprenguen els pronoms febles cantant-los». Aquesta associació recull el treball de persones que creen música per a la xicalla, cohesionant-la en un projecte i fent d’altaveu perquè arribe a molta més gent. Tant la lletra com l’àudio de cada cançó està al web d’ACPV a disposició dels centres escolars per tal que aquests l’empren i posen les cançons a la megafonia, i que els ajuntaments incloguen els espectacles a les seues programacions.

Una llengua que no canta, mor. Sort que no és el cas del poble valencià. No obstant això, hem arribat al punt del camí en què la diversitat musical per a públic familiar s’ha de traduir en un desplegament de propostes necessàries per tal d’assolir un mínim de normalitat cultural que tinga presència en la programació de les institucions públiques, als mitjans audiovisuals i a les plataformes digitals.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top