Tens 0 productes a la teua cistella
09/08/2021
Encara que, en ocasions, s’elaboren projectes excel·lents que aconsegueixen objectius indispensables, el pas del temps els ha fet desaparèixer de la memòria col·lectiva. Convindria que eixiren de nou a la llum perquè són magnífics exemples a seguir en el present. És el cas del «Manifest1 d’AVIAT2», presentat fa quaranta-tres anys3 a la seu del Centre Excursionista de València4.
Aquest «Manifest» anava dirigit «Als valencians de bona voluntat» i presentava un fort component idealista, idiosincràtic en els seus autors i esperable en un país que feia escassament tres anys que creia haver eixit d’una funesta dictadura de quaranta anys. Evidentment, si no va aconseguir tots els objectius plantejats no sols es va deure a una dictadura no del tot superada, sinó també als tenebrosos entrebancs que el neoliberalisme —que estava arrelant amb tanta força— li va posar. Així ho ha explicat Naomi Klein5. El futur ens ha situat, lamentablement, en unes coordenades de la realitat molt diferents de les desitjades.
No obstant això, tornem a aquell grup de valencians entusiastes que lluitaren pel seu medi ambient alhora que altres activistes de la resta del planeta ho feien amb el propi.
Una de les seues primeres actuacions va consistir a denunciar un dels darrers alcaldes feixistes de la ciutat de València, Adolfo Rincón de Arellano, per haver «venut» la Devesa del Saler6 a especuladors immobiliaris. La Llei els va donar la raó en presentar una demanda judicial en defensa de la integritat del territori i el sòl els va ser retornat als seus legítims propietaris, els habitants de la ciutat. Així mateix, van denunciar els bombardeigs a les Columbrets7.
Els autors del «Manifest» evidenciaven així que el País Valencià era d’una total desolació a causa de les polítiques neoliberals implantades, com també ocorria a la resta del litoral peninsular espanyol.
En primer lloc, centraven la seua recriminació en el medi ambient: la pèrdua d’espais naturals; la privatització de zones d’ús públic; la destrossa de les costes a causa de la construcció d’urbanitzacions salvatges; la greu contaminació de platges, rius i aigües subterrànies; la pèrdua de les millors terres de conreu; l’alteració de l’equilibri ecològic per una indústria química agrària que esclavitzava el llaurador; la progressiva desertització de les comarques interiors; i, finalment, l’agressió a l’agricultura i la salut pública per culpa de les nombroses instal·lacions industrials nocives.
En segon lloc, advertien de la progressiva degradació dels centres i barris històrics de les ciutats. En el cas particular de València, es van destruir de forma vandàlica valuosos edificis amb una finalitat fonamentalment especulativa i s’erigiren caòticament barris populars que semblaven autèntics formiguers.
Els nostres «protagonistes» ja «funcionaven a ple rendiment reivindicatiu» en la València del 1978, amb una democràcia naixent, tot proclamant que els agents del neoliberalisme havien destrossat la natura, les condicions de vida havien empitjorat i s’havien sacrificat carrer, barris, conreus i paisatges en benefici d’una xarxa viària d’una utilitat més que dubtosa. És a dir, molt abans de l’actual caos circulatori urbà, no sols predeien el que estava començant a passar, sinó també el que ens esperava.
Així mateix, es posicionaven èticament en apuntar que la seua denúncia no havia de quedar restringida a l’àmbit d’abusos aïllats, perquè es tractava d’un procés d’agressió generalitzada que negava a la ciutadania el seu dret col·lectiu a la integritat de la pròpia terra i li impedia la possibilitat de desenvolupar-hi una vida plena.
Aquella gent explicava amb meticulositat que la flora, la fauna, l’aire, els paisatges, la mar i els edificis bells eren importants perquè l’entorn era fonamental per al desenvolupament d’una «qualitat de vida» entre la població. Certament, es tractava d’una visió etnocentrista que no abjurava del progrés, vist per ells com una via de millora d’aquesta qualitat de vida dels valencians. Ara bé, sí que abjuraven del model de progrés que orientava la utilització del territori envers la creació d’una xarxa de carreteres sobresaturada i la construcció desbaratada d’urbanitzacions i edificis que l’inutilitzaven per a qualsevol aprofitament equilibrat i respectuós amb el medi ambient.
Igualment, anunciaven l’atemptat contra la salut col·lectiva que suposava i de posar en perill la provisió alimentària d’una població nombrosa i creixent; d’expropiar-li al poble les seues possibilitats de comunicació al carrer —«la vida a l’àgora», tan arrelada en la cultura mediterrània— i d’esbargiment; de convertir les criatures i les persones grans en presoneres de les mal anomenades «residències protegides» que engendraven per les seues inhumanes condicions de vida tensions psíquiques que predeien malalties mentals greus; i, finalment, de deixar-los a les futures generacions valencianes un territori impossible de reconèixer i estimar.
El «Manifest» també posava el seu dit acusador en els actors del disbarat tot enumerant la irresponsabilitat i la mala pràctica en què havien incorregut les autoritats i determinats sectors econòmics del País Valencià.
Començava evidenciant l’únic model de progrés que aquests sectors entenien i com afectava i afectaria el país: els qui vessaven al Parc Natural de l’Albufera, els qui construïen en zones verdes o on caldria que n’hi hagués i els qui venien «descontaminadors» o «il·lusions de naturalesa» en forma d’ambientadors i «moda natural».
A continuació, denunciava els agressors procedents dels àmbits econòmic i polític. Començava amb la incompetència tècnica i la corrupció —entroncades amb la dictadura franco-feixista i el sotmetiment de la regió a polítiques centralistes estatals, tan perjudicials per a tot el país.
La següent evidència se centrava en els pitjors infractors, aquells que ni la jove democràcia ni la reestructuració territorial autonòmica havien pogut impedir o frenar. No n’eren molts, però sí força poderosos: indústries i empreses constructores amb capital valencià que havien potenciat la contaminació i construït de manera especulativa i embogidora; la desatenció i la manipulació dels interessos dels treballadors del camp; la ideologia que qualsevol indústria d’aleshores considerava «adequada» i útil; la política absurda de promoció d’un turisme de curt termini i especulatiu que atemptava contra la pròpia supervivència dels autèntics al·licients turístics, que havien d’estar vinculats a l’aprenentatge de la classe treballadora en el seu temps de lleure8; i, finalment, la sistemàtica manipulació mental del consumidor per una publicitat omnipresent, coactiva i entabanadora.
En síntesi, el «Manifest» semblava un enunciat profètic, ja que concloïa que les accions enumerades eren conseqüència d’una barbàrie capitalista que posava en perill la supervivència del planeta en general i del País Valencià en particular per haver desenvolupat un model especulatiu i dependent de l’exterior, resultat d’una actitud sucursalista, provinciana y egoista, pròpia de la classe social valenciana dominant.
El «Manifest» acabava amb una crida a la societat civil especificant aquells «punts calents» de la geografia valenciana que calia escometre amb promptitud. Serien l’arrel que «alimentés» una postura popular cohesionada i constant basada en: mobilitzacions en defensa de la Devesa del Saler contra l’especulació i de La Plana9 contra la planta d’amoníac, la impopularitat de la central nuclear de Cofrents10 o les nombroses manifestacions als barris por un mínim de zones verdes11 i pel dret a travessar sense perill els carrers. Buscaven una resposta popular integrada, ja que, fins al moment, havia estat dispersa i, doncs, ineficaç.
Les exigències per aconseguir una rèplica popular eren ambicioses i innovadores, ja que exigien fer públics tots els plans i projectes que afectessin la regió i la cerca d’alternatives a la destrucció. Suggerien, entre d’altres, la realització d’estudis públics sobre les alternatives d’ús dels recursos naturals i econòmics de la regió acompanyats de la seua avaluació.
Amb tot i això, l’evolució del País Valencià —com la d’altres comunitats autònomes espanyoles— ha derivat en una franca desintegració i desnonament natural, econòmic i social.
1 El «Manifest» m’ha arribat gràcies al professor d’Urbanisme de la Universitat Politècnica de València, Joan Olmos. Va ser signat per ell i altres persones de reconegut prestigi i pregó afecte pel seu país. Dissortadament, algunes ja no hi són. Quede ací un record per la seua visió de futur i defensa decidida i valenta: Vicent Andrés Estellés (poeta), Miquel Gil i Corell (professor d’Ecologia de la Universitat de València y farmacèutic), Josep Vicent Marqués (sociòleg i professor de la Universitat de València), Marcial Martínez (president de la Coordinadora d’Associacions de Veïns), Josep Vicent Mateo (senador independent), Joan Francesc Mira (antropòleg, traductor i escriptor), Joan Olmos (enginyer de Camins, Canals i Ports), Just Ramírez (arquitecte), Josep Lluís Ros (urbanista), Ferran Sanchis (president del Centre Excursionista de Castelló), Joan Senent (president del Centre Excursionista de València) i Trini Simó (professora d’Història de l’Art de la Universitat Politècnica de València).
2 Associació Valenciana d’Iniciatives i Accions en Defensa del Territori.
3 21 d’abril del 1978.
4 Entitat desapareguda a causa de la crisi financera del 2008. Com d’altres Centres Excursionistes espanyols, va tenir-hi un caràcter emblemàtic.
5 Klein, Naomi (Montreal, el Canadà, 1970): periodista, escriptora i activista amb nombrosos estudis i investigacions al voltant del capitalisme i la globalització. És autora de libres com La Doctrina del shock.
6 Depèn de l’Ajuntament de València, perquè pertany al districte de Poblats del Sud, barri de la ciutat. Encara que la llei del 1927 per la qual aquest ajuntament va adquirir l’Albufera i la Devesa del Saler —paratges d’elevat valor mediambiental i hui patrimoni de la humanitat— establia que l’ús de la segona seria de muntanya, amb el boom turístic dels 1960 aquesta condició es va derogar en aprovar-se el Pla General d’Ordenació del Mont de la Devesa. Aquest Pla preveia la construcció de 15 nuclis de grans parcel·les que incloïen hotels, aparthotels, poblats costaners, apartaments, un aeroport, un club nàutic, un hipòdrom, grans magatzems, restaurants i molt més. La construcció va començar-hi el 1968 i es va paralitzar el 1974 gràcies a l’acció dels nostres protagonistes i de diferents associacions de veïns de la ciutat. Hui queden un hotel i algunes torres i l’objectiu és recuperar el seu estat primitiu.
7 Els Columbrets son un arxipèlag d’origen volcànic i important paratge natural. Estan situats a 35 quilòmetres de la costa de Castelló de la Plana. Hi nidifiquen aus migratòries considerades espècies úniques. El 1978, la revista Valencia Semanal ja havia denunciat exercicis de tir de l’exèrcit dels EEUU sobre l’arxipèlag, la qual cosa va motivar protestes d’institucions castellonenques, entitats, confraries de pescadors i grups ecologistes. El Ministeri de Defensa va continuar amb els bombardeigs fins al 1982. Es trigaren, doncs, 4 anys a aconseguir que cessés.
8 En aquest punt, van ser força clarividents, ja que no podien sospitar que apareixeria una pandèmia com l’actual, vinculada en part al trànsit aeri i marítim intens arreu del planeta.
9 Àrea costanera de Castelló de la Plana.
10 Continua oberta i ha estat focus al llarg dels anys de brots cancerígens. L’autora d’aquest article ja ho va indicar en un estudi que realitzà per al Departament de Geografia Humana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València. La lluita pel seu tancament continua.
11 Paradoxalment, la «Vox Populi» denominà a la ciutat de València «terra de les flors», quan es va caracteritzar sempre per l’absència de zones verdes en la seua àrea metropolitana. Aquesta situació va canviar en arribar al consistori valentí polítics progressistes.
