Tens 0 productes a la teua cistella
Itàlia s’ha convertit en parada obligatòria de vacances. Allà s’hi conjuguen uns quants aspectes que cada vegada valorem més: història, art, gastronomia, clima, caràcter i capacitat d’entendre’ns lingüísticament. Cada any visitem una nova zona –ja ens en queden poques!–, i enguany tocava Sardenya, una illa que veritablement era una assignatura pendent, no tant per les seues platges d’aigua transparent, sinó sobretot per les ganes de conèixer l’Alguer.
Aquesta ciutat marítima de 44.000 habitants l’havíem vista moltes vegades als habituals mapes de domini lingüístic i ens l’havien venuda com la Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix on algú parlava català. Però la realitat és que és molt més que això: no sols és una preciosa ciutat en què –segons l’Enquesta d’usos lingüístics (2015-2017)– el 30,7 % de la població de major edat parla bé la nostra llengua, sinó que conserva uns vincles i un llegat patrimonial amb els territoris que van formar part de la Corona d’Aragó. Prova d’això és el seu carrer València, la seua Geperudeta a l’església del Carme o la seua Moreneta o la Verge de Queralt a la catedral, entre les moltes curiositats que detalla el vinarossenc Joan Elies Adell a la Guia sentimental de l’Alguer.
Un dels dies vam decidir fer una visita guiada en alguerés (així nomenen ells el seu bonic català amb accent italià). Marcello, el guia, ens explicava la situació lingüística i la importància de l’escola en incrementar els usos lingüístics entre els joves: a hores d’ara, l’alguerés és una assignatura optativa en educació primària, i té l’anglés com a gran competidor, fet que fa que moltes famílies trien la llengua anglosaxona abans que el català.
En un moment donat, Marcello ens va preguntar d’on veníem, i vaig explicar-li que vivia a Breda, un poble de Girona, però que era de València. De seguida va somriure recordant aquell dia d’agost de 2018 en què va haver de fer una visita guiada a l’aleshores president de les Corts, Enric Morera, amb una calor asfixiant. Morera va anar a l’Alguer a reprendre les relacions institucionals, es reuní amb l’alcalde, Mario Conoci, i amb el president del Consell de Sardenya, Michele Pais. Aquell viatge, a més de ser simbòlic i d’establir vies de col·laboració, com ara la donació de llibres del fons de les publicacions de les Corts, va obrir la via per a treballar posteriorment l’agermanament entre el País Valencià i l’Alguer. Morera ho va intentar, però aquest mai es va acabar de produir (en desconec els motius). I, malauradament, amb el canvi de govern a la Generalitat Valenciana i l’arribada del Partit Popular a la institució, es va descartar vincular els dos territoris.
Per què molesta tant a la dreta valenciana recordar un passat comú, fins i tot amb una ciutat que ni tan sols forma part de l’Estat espanyol? Tanta necessitat tenen d’amagar qualsevol exemple que normalitze la unitat de la llengua, en un moment com l’actual en què els fluxos de persones catalanoparlants són habituals entre els territoris?
Més enllà d’aquestes qüestions que mai acabaré d’entendre, quan Marcello em va explicar això, ràpidament em va venir al cap aquella màxima de Fuster que ens deia que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. I així ha sigut. A la propera haurem de ser més decidits, i fins i tot més valents i no deixar de fer coses per por del que diran. Perquè ho diran –i ho faran– igualment.
Revista número 505, pàgs. 42-43. Setembre 2024.
