La revista degana en valencià

La lluita constant per la llibertat d’expressió

Entrevistar Sergi Pitarch resulta un exercici necessari per a comprovar que la professió periodística continua viva i que la força de la joventut no és incompatible amb la formació i amb les idees sobre el paper dels mitjans de comunicació en general i del periodista en particular. Havíem quedat per a l’entrevista a casa nostra, a la seu de Saó. Puntual i carregat amb una motxilla, Sergi va respondre totes les preguntes amb serenitat però amb contundència, sense amagar-se en cap d’elles, la qual cosa no sempre resulta fàcil més encara si ets el president dels periodistes valencians. La seua visió sobre la funció dels periodistes i la llibertat d’expressió són clares, molt clares.

 

–Per què vas decidir ser periodista?

A mi, el que sempre m’ha agradat és denunciar les injustícies; eixa relació entre els activistes i el periodisme. Sempre he volgut estar a la banda dels més desfavorits o dels que tenen problemes amb el poder.

–Però, què és ser periodista?

Encara que semble un tòpic, un periodista ha de contar allò que el poder no vol que conte. A banda de ser un ofici, és un compromís social, perquè la societat ens atorga una superioritat a l’hora de ser mediadors, i nosaltres hi hem de correspondre amb responsabilitat i honestedat. Ser periodista és estar al costat dels qui no tenen veu.

–És una professió que crema? És vocacional?

És una professió que t’obliga a renunciar a moltes coses. Si intentes fer un periodisme seriós i rigorós t’hi has d’implicar al 100 %, renunciant fins i tot a coses de la teua vida personal.

–I un periodista institucional, què és?

Els gabinets de premsa han creat molts llocs de treball per a periodistes. Més de la meitat dels socis de la Unió de Periodistes Valencians treballen en gabinets. Però hi ha bons caps de premsa i caps de premsa roïns. Els bons són els qui et faciliten el treball, i els roïns són els qui et posen entrebancs per tal que no contes el que has de contar.

–Realment creus que aquesta professió té futur?

Més que mai! Quan algú vol ser periodista ha de partir de la base que no es farà ric. Cal saber que s’ha de treballar molt i cobrar poc, i fins i tot viure temporades d’atur. Sempre necessitarem l’ofici de periodista com a mediador. Les empreses periodístiques estan en crisi, però el periodisme està vivint una època daurada. Hui en dia, fer periodisme a València i contar tot el que està passant, per a mi, és un privilegi. Però, els periodistes també hem de pensar com podem fer la nostra professió rendible, perquè el periodista ha de cobrar pel seu treball. Hem d’implicar-nos a solucionar aquesta crisi de model.

–Han passat alguns anys des de la teua decisió de ser periodista. Encara continues amb la mateixa il·lusió que al principi, o la rutina periodística ha fet que canvien les teues percepcions?

El dia que se me’n vaja el gusanillo de denunciar escàndols o d’entrevistar una mare desnonada, me n’aniré a fer una altra cosa. De moment –i tinc 32 anys– tinc més il·lusió que mai.

–Parlar de periodisme és parlar de llibertat d’expressió?

Clar! Nosaltres som els principals executors de la llibertat d’expressió!

–I aquesta passa per un bon moment?

Això és una batalla constant; tots els dies hem de lluitar per la llibertat d’expressió. Hem de mirar-nos i analitzar l’autocensura que ens puguem aplicar. Evidentment, estem millor que fa anys, però hi ha reptes importants que encara tenim per davant, com ara evitar que el poder polític i econòmic, l’autocensura i el sectarisme ens condicionen. Per això és tan important l’existència de mitjans econòmicament viables, i, a més, que hi haja molts mitjans.

–Però el poder l’odia…

Evidentment. En tots els països del món el poder intenta posar-hi entrebancs. A l’Estat ho estan fent amb la «Llei Mordassa» i amb una altra reforma que ningú s’ha parat a pensar: la reforma de la Llei d’enjudiciament criminal, que fins i tot incloïa el segrest de publicacions en cas que es publicaren informacions que estigueren sota secret de sumari.

–Hem vist com mitjans (com per exemple RTVV) s’han dedicat a ser merament un altaveu institucional. Què han de fer els periodistes en eixe cas?

En el periodisme tots els dies s’ha de triar (mantindre el teu lloc de treball, fer un periodisme digne…), i quan tu t’autocensures és per alguna cosa. Sempre ens trobem en eixa dicotomia, perquè cada periodista té una situació personal. Cadascú ha de triar i ser conseqüent amb les seues decisions.

–En el cas del periodisme valencià, prima més la nòmina o la dignitat com a professional?

De nòmina, ara, n’hi ha poca, però vull pensar que predomina la dignitat personal i professional. El que ha passat a RTVV ha sigut un exemple de manipulació flagrant que nosaltres hem denunciat. Ahí ha sigut tot autocensura; estic convençut que moltes voltes no feia falta que trucaren des de Presidència…

–Haurien d’existir límits jurídics en la llibertat d’expressió?

Límits jurídics ja n’hi ha tres: dret a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge; i els compartisc.

–Però, realment, hi ha altres límits: polítics, econòmics… Què podem fer per combatre’ls?

Nosaltres som partidaris, per exemple, que la publicitat institucional hauria de regular-se per tiratge, però també per interés social. En aquests moments, la publicitat institucional s’utilitza de forma perversa per a controlar i castigar els crítics. Això s’hauria de canviar i fer-ho d’una manera objectiva.

–Des del 2013 ets president de la Unió de Periodistes Valencians. Quins canvis calen en el periodisme valencià?

El de la publicitat institucional n’és un. També que el Consell aplique la sentència del Tribunal Suprem sobre les TDT valencianes, que a hores d’ara estan bloquejades, i a més que les TDT que tenen les llicències complisquen la llei. Que es refunde la televisió autonòmica pública i que siga en valencià, de qualitat i sostenible. També aplicar la llei en les ràdios i fer un repartiment equitatiu de les freqüències. En molts casos únicament és complir la llei! Però en aquest país tenim un problema, i és que els qui ens governen no tenen el sistema comunicatiu valencià com a prioritat, i és un error perquè no hi ha cosa que vertebre més –a banda de l’escola– que els mitjans de comunicació.

–La Unió de Periodistes Valencians ha fet públic els premiats d’enguany, i alguns lamentablement ja no estan entre nosaltres. No fóra millor fer els homenatges en vida?

Home, és que els van matar defenent la llibertat d’expressió! Aquests premis volen mostrar a la ciutadania que hui defendre la llibertat d’expressió et pot costar la vida. I no sols sent periodista de guerra, sinó sent periodista de comarques a Gaza o ser un dibuixant a París. A més, sí que hi ha una premiada viva! Yolanda Álvarez, valenciana, va rebre un atac furibund de l’ambaixada israeliana a Espanya: la van acusar de ser corretja de transmissió de Hamàs, i això només per informar del que estava passant!

–García Márquez va dir que el periodisme és el millor ofici del món. Tu encara el veus així?

Jo el veig amb orgull. El periodisme et dóna la possibilitat d’estar amb gent interessantíssima amb qui tal volta no podries estar si no treballares en aquest ofici.

Vicent Boscà. Director de Saó

Teresa Ciges. Periodista

Entrevista inclosa al Quadern “Té límits la llibertat d’expressió?”, nº 402, març de 2015