Tens 0 productes a la teua cistella
La vaga indefinida de l’ensenyament públic al País Valencià ha deixat de ser fa temps un conflicte estrictament educatiu o laboral. El que s’està expressant als centres educatius, als carrers i a les places és la resposta a un malestar profund acumulat durant dècades de capitalisme neoliberal, degradació dels serveis públics i transferència de recursos públics al sector privat i, paral·lelament al País Valencià, d’infrafinançament, endeutament autonòmic i espoli fiscal. El resultat global ha estat la precarització social generalitzada i la subordinació política i econòmica del nostre poble.
La resposta massiva de la comunitat educativa del sector públic —a la qual s’incorporarà pròximament el sector de les concertades— ha demostrat una enorme capacitat d’organització, resistència i autoorganització col·lectiva. La fortalesa sindical, les assemblees, coordinadores, piquets, xarxes de suport mutu i les mobilitzacions sostingudes expressen un grau de maduresa organitzativa que va molt més enllà d’una protesta puntual i que està convertint la comunitat educativa en un autèntic motor de mobilització popular.
Les multitudinàries concentracions i manifestacions, així com l’ampli i sostingut seguiment de la vaga, evidencien que cada vegada més sectors socials entenen que defensar la dignitat laboral i el poder adquisitiu dels i les professionals és defensar l’escola pública i, conseqüentment, la cohesió social, la llengua pròpia, la igualtat d’oportunitats i la capacitat del poble valencià de decidir el seu futur.
Les reivindicacions són legítimes, solidàries i perfectament assumibles: reducció de ràtios, més professorat i equips pedagògics, estabilitat laboral, menys burocràcia, recuperació del poder adquisitiu i defensa de l’ensenyament en valencià. El problema no és la manca real de recursos, sinó unes prioritats polítiques orientades a afavorir la privatització, debilitar els serveis públics i acceptar resignadament l’espoli econòmic i l’infrafinançament estructural.
La realitat és contundent: el País Valencià suporta, segons dades oficials, un dèficit fiscal estimat en un 6,32% del PIB anual. Això equival aproximadament a més de 9.000 milions d’euros que cada any marxen i no tornen. Una xifra molt superior al cost de les reivindicacions de la comunitat educativa i suficient per reforçar de manera decisiva l’educació, la sanitat, els serveis socials, les polítiques d’habitatge i la necessària reconversió del model productiu valencià.
L’infrafinançament estructural que patim obliga la Generalitat Valenciana —governe qui governe— a endeutar-se massivament per sostenir serveis bàsics. El deute públic valencià supera ja els 60.000 milions d’euros i continua creixent any rere any. De fet, l’increment anual del deute equival pràcticament a allò que el País Valencià deixa de rebre a conseqüència de l’infrafinançament, mentre els partits d’obediència estatal sempre troben excuses per a no solucionar-lo. És a dir: més enllà de les importants diferències de gestió entre governs, una part molt important del deute públic valencià no deriva d’un excés de despesa, sinó d’un sistema deliberadament injust i il·legítim.
Mentrestant, els pressupostos de la Generalitat destinen cada any milers de milions d’euros al servei del deute i al pagament d’interessos, recursos que no poden dedicar-se als serveis públics ni a garantir drets socials bàsics. La dependència financera s’ha convertit així en un instrument de subordinació política i social.
El govern de PP i Vox, com a gestors temporals de la colònia, intenta presentar el conflicte com una qüestió corporativa, però cada vegada resulta més evident que estem davant d’un model polític que governa contra els interessos de la majoria social valenciana. Un govern que deteriora l’educació pública és el mateix que deteriora la sanitat, abandona el camp, facilita l’especulació amb l’habitatge, menysté la llengua pròpia i gestiona amb negligència crisis tan greus com la DANA.
Per això, la lluita actual de la comunitat educativa connecta de manera natural amb les mobilitzacions viscudes els darrers mesos al País Valencià: les protestes del sector agrari, les lluites pel dret a l’habitatge, la defensa de la sanitat pública, la resposta popular davant la gestió criminal de la DANA i la defensa dels serveis públics. Totes formen part d’un mateix conflicte social i nacional.
Ens trobem en un moment cabdal. La comunitat educativa està marcant el camí per a guanyar, i guanyarà. Però, per a guanyar estructuralment com a poble, cal ampliar encara més la mobilització i la solidaritat activa. És important que altres sectors laborals i socials facen també un pas endavant i que les diferents lluites eleven el nivell de coordinació i, si és possible, coincidisquen en el temps i als carrers. La continuïtat de la lluita del sector educatiu ha d’anar acompanyada d’una extensió de les mobilitzacions populars arreu del territori.
El que està en joc ja no és només el futur de l’educació pública, sinó el futur mateix del poble valencià. Quan ataquen l’escola pública, ataquen el conjunt del poble. I només el poble organitzat podrà revertir aquesta situació. Cal construir una resposta global de país capaç d’unir drets socials, defensa dels serveis públics, llengua, qualitat democràtica i sobirania.
Decidim reafirma el seu suport total a la vaga indefinida, a la comunitat educativa i al sindicalisme de classe, i fa una crida a incrementar les mobilitzacions de solidaritat, a estendre l’autoorganització popular i a avançar cap a espais amplis de coordinació social i nacional.
Perquè sense sector públic no hi ha igualtat.
Sense valencià no hi ha poble.
I sense drets socials no hi ha democràcia digna d’eixe nom.
Decidim – País Valencià, Maig de 2025
