Tens 0 productes a la teua cistella
«Les baralles internes no només afecten l’estructura dels partits, sinó també la percepció pública»
En política, la unitat de partit és un valor fonamental, almenys en aparença. Quan un partit es troba en una posició de força, quan governa amb èxit o gaudeix d’un ampli suport popular, els seus membres solen mostrar una cohesió aparentment sòlida. No obstant això, aquesta harmonia és sovint fràgil i depén de la prosperitat política del moment. Quan les coses s’entorten, les divisions internes es fan evidents i emergeixen les lluites pel lideratge. De fet, la història demostra que els partits polítics són estructures complexes, on l’estabilitat no sempre està garantida i on els interessos individuals poden arribar a pesar més que els col·lectius.
Quan un partit polític viu una època d’èxit (guanyant eleccions, aprovant polítiques populars o consolidant el seu lideratge), la disciplina interna és pràcticament automàtica. Els diferents sectors del partit treballen conjuntament per mantenir la posició de poder i les disputes internes es mantenen soterrades. Els líders no en qüestionen el rumb perquè saben que la seua pròpia estabilitat política depén de la força col·lectiva del partit. En aquests moments, la narrativa de la unitat és clau. Tothom parla d’un projecte comú, d’un futur compartit i de l’objectiu de representar els ciutadans de la millor manera possible, i tothom va a una. Els desacords interns es gestionen de manera discreta i les diferències ideològiques passen a un segon pla davant la necessitat de preservar-ne l’èxit.
Però la política és volàtil. Quan comencen a aparéixer problemes (derrotes electorals, escàndols de corrupció, errors de gestió o pèrdua de suport popular), la unitat comença a esquerdar-se. Aquells que fins ara donaven suport incondicional al líder comencen a buscar-hi alternatives, i les veus crítiques guanyen força. És en aquests moments quan es fan visibles les diferents faccions dins del partit, a vegades enfrontades per visions estratègiques, però també per interessos personals o diferències ideològiques. Aquestes disputes poden adoptar múltiples formes: des d’un debat intern sobre l’estratègia política fins a moviments més agressius per tal de desbancar el líder actual. A vegades, aquestes tensions es resolen amb canvis moderats en la direcció del partit, però en altres casos poden desembocar en escissions, expulsions o crisis profundes que minven la credibilitat de la formació política.
La història política és plena d’exemples d’aquesta dinàmica. Un cas recent que hem pogut seguir pràcticament a la televisió, a la ràdio i als mitjans ha sigut el d’Esquerra Republicana, que a molts ens ha recordat el que va passar amb Pedro Sánchez: una part dels barons o dirigents del partit van voler fer fora el líder, qui va recórrer tot el territori per trobar-se amb la militància i va acabar guanyant. És el que vam viure amb Oriol Junqueras a Catalunya, qui, per cert, va obtenir un resultat millor que el de Pedro Sánchez en 2017.
En els darrers mesos s’estan veient moviments importants al País Valencià, tot i que amb menor exposició mediàtica. Un d’ells és el del PSPV a la circumscripció de València, on Carlos Fernández Bielsa i Robert Raga s’enfronten en una pugna pel lideratge del partit. Aquesta rivalitat mostra que, quan un partit entra en una fase d’incertesa sense un lideratge clar (tot i que Diana Morant n’haja eixit proclamada secretària general), es multipliquen les veus que volen prendre el control i marcar un nou rumb polític.
El que sembla que sí que pot tenir repercussió, no sols als mitjans valencians sinó també als estatals, és l’aparició de Francisco Camps en l’escena política, que aprofitant les hores baixes de Mazón està expressant el seu desig de tornar a la política activa per «fer fort de nou» el PP. Que Camps s’hi estiga postulant de nou, després d’anys de judicis, polèmiques i una reputació tocada, sens dubte deu estar provocant tensions dins del partit. I és que els vells líders poden convertir-se en figures incòmodes per als nous dirigents, i potser Mazón té l’enemic a casa.
Un aspecte que s’ha de tenir present –i moltes vegades s’oblida– és que aquest tipus de situacions no només afecten l’estructura dels partits, sinó també la percepció pública. Quan una formació política entra en un període de conflicte intern, el missatge cap a la ciutadania es fragmenta i es genera una imatge de feblesa. Això pot tenir conseqüències electorals greus, ja que els votants tendeixen a confiar més en partits que projecten estabilitat i una direcció clara. Els adversaris polítics també aprofiten aquestes crisis per desgastar encara més la formació en disputa, exacerbant les divisions internes.
La lluita pel poder dins dels partits és una constant inevitable. La política, com qualsevol altre àmbit de la vida, és plena d’ambicions, d’estratègies i de moviments tàctics, i els líders han d’equilibrar les forces internes, mantenint el control sense ofegar la diversitat d’opinions, ja que una unitat forçada pot ser tan perillosa com una fractura oberta. L’experiència demostra que els partits que no gestionen bé aquestes tensions acaben patint conseqüències a llarg termini, ja siga amb la pèrdua de suport electoral o amb escissions que poden posar en perill la seua existència.
En definitiva, la unitat dins d’un partit polític és un equilibri fràgil. Quan tot va bé, es manté la cohesió; quan les coses es compliquen, comença la batalla. És un cicle recurrent en política, i entendre’l permet interpretar millor els canvis i tensions que sovint sacsegen les formacions. A mesura que el panorama polític continua evolucionant, les lluites pel lideratge seguiran sent un element fonamental en la seua dinàmica. Al cap i a la fi, la història ens ensenya que el poder sempre està en disputa.
Revista número 510, pàgs. 42-43. Febrer 2025.
