Tens 0 productes a la teua cistella
El gal·lès és la llengua més antiga de la Gran Bretanya, amb una tradició literària que es remunta fins al segle VI. Els reis anglesos van sotmetre el País de Gal·les i esclafaren les successives revoltes, inclosa la del príncep Owain Glyndwr, a qui Shakespeare feia aparèixer en El rei Enric IV (Primera part) convertit en un irrisori cabdill que es pensa tenir els poders d’un bruixot. En l’obra, el personatge de Glyndwr parla en anglès i quan Enric Percy, de sobrenom el Temerari, li diu: «Feu que no us entengui: parleu gal·lès», ell li contesta: «Jo puc parlar, senyor, l’anglès tan bé com vós, perquè van criar-me a la Cort d’Anglaterra, on, sent només un jove, componia sobre l’arpa, i més que bé, balades amoroses en anglès, adornant la vostra llengua, mèrit que mai no s’ha donat en vós». L’altre personatge gal·lès que apareix en l’obra és la filla de Glyndwr, casada amb Edmund Mortimer, comte de March. A diferència del seu pare, Lady Mortimer no parla l’anglès, i ni tan sols l’entén. Per això el seu marit s’exclama: «És per a mi contrarietat extrema, que em posa foll, el que la meva dona no sàpiga l’anglès ni jo el gal·lès».
En l’època de Shakespeare, per tant, només una part de les classes dirigents gal·leses era bilingüe, mentre que la resta de la població del País de Gal·les continuava sent monolingüe i entenia i parlava només el gal·lès. Tres segles més tard, la meitat de la població de Gal·les era monolingüe en anglès. El percentatge de població que només sabia parlar gal·lès s’havia reduït de manera accelerada com a conseqüència de dos factors combinats: la llei d’educació del 1870, que havia fet un impuls definitiu a l’escolarització en l’anglès, i la immigració massiva d’anglesos a les zones mineres del sud-est de Gal·les, on els gal·lesos havien passat a ser minoria.
La base territorial de la llengua gal·lesa es reduïa al mateix temps que minvava el percentatge de parlants. L’anglès anava penetrant des de la frontera oriental i avançava cap a occident, però també s’escampava des de les ciutats de la costa, especialment des d’Aberystwyth. Al sud, hi havia àrees cada vegada més extenses on el gal·lès s’havia esvaït. El desastre era perceptible.
El 1962, l’escriptor Saunders Lewis digué en un discurs radiofònic que si continuava la tendència que s’havia establert en les darreres dècades, la llengua gal·lesa deixaria de ser una llengua viva cap a l’inici del segle XXI, suposant que aleshores encara restés algú a l’illa de la Gran Bretanya. El cens de l’any anterior situava el percentatge de parlants de gal·lès al voltant del 25 %. És a dir, tres quartes parts de la població del País de Gal·les era monolingüe en anglès.
El Plaid Cymru, el partit nacionalista gal·lès, no havia obtingut bons resultats electorals fins aleshores. La via política semblava inaccessible per a l’escàs nombre de gal·lesos inquiets per la desaparició de la seva llengua. El discurs de Saunders Lewis, però, influí sobre un petit grup de joves, que fundà l’associació Cymdeithas yr Iaith Gymraeg, la Societat de la Llengua Gal·lesa. Van iniciar una campanya de desobediència civil per obtenir l’oficialitat del gal·lès en l’administració. Començaren enganxant cartells als vidres de les finestres d’una oficina de correus i tallant el trànsit al pont de Trefechan, a Aberystwyth. Fent ús del seu enginy, combinaven les accions legals de protesta, com ara l’enviament de cartes als bancs que no feien servir el gal·lès en els seus documents, amb accions il·legals no violentes. Molts membres del grup van rebre multes i van ser empresonats i processats.
En la política també va començar a produir-se algun canvi. El 1966, el president del Plaid Cymru, Gwynfor Evans, va guanyar unes eleccions al districte de Carmarthen i va ser el primer membre del partit que va seure a la Cambra dels Comuns. Al cap de quatre anys, el nombre dels vots que obtingué el Plaid Cymru gairebé es va triplicar.
Tot i això, el declivi de la llengua gal·lesa continuava. El 1971, el nombre de parlants de gal·lès havia baixat a 542.425, xifra que representava al voltant d’un 21 % de la població. L’únic senyal de resistència lingüística ferma eren les escoles. El primer centre oficial d’ensenyament primari en gal·lès s’havia creat a Aberystwyth el 1939. En 1950 hi havia set centres que feien del gal·lès la llengua principal, i el 1960, vint-i-vuit. Era poc, però era l’únic àmbit on el gal·lès no retrocedia. El 1971 es fundà l’Associació de Guarderies Gal·leses (Mudiad Ysgolion Meithri); s’hi van adherir setanta guarderies independents. A diferència de les escoles, no es trobaven en mans del govern estatal ni de les autoritats locals.
Però les guarderies i les escoles no eren prou per mantenir la llengua. La televisió pública emetia sis o set hores de programes en gal·lès per setmana, en horaris de poca audiència. Era insuficient. Els activistes lingüístics gal·lesos feia temps que reclamaven un canal de la televisió pública que emetés principalment en gal·lès. Alguns membres de Cymdeithas havien estat empresonats per sabotejar instal·lacions de televisió. En les eleccions de maig del 1979, tant el partit conservador com el laborista van incloure aquesta demanda en els seus programes. Però quan els conservadors formaren govern al voltant de la primera ministra Margared Thatcher, se’n van desdir. El president del Plaid Cymru, Gwynfor Evans, anuncià llavors que estava disposat a fer una vaga de fam si el govern no complia el seu compromís. Evans tenia una llarga trajectòria de lideratge polític i semblava disposat a complir el que deia. El govern britànic s’ho repensà i cedí. S’anuncià que el quart canal de la televisió pública a Gal·les emetria en gal·lès. Sianel Pedwar Cymru, el canal quatre gal·lès, va començar a emetre el 1982.
Cymdeithas yr Iaith continuava fent campanyes per combatre la marginació de la llengua. Es van adonar que els anglesos de renda mitjana o mitjana-alta estaven comprant milers de cases de vacances arreu de Gal·les i estaven fent canviar la llengua de les petites poblacions. L’especulació immobiliària s’havia disparat. Els joves gal·lesos tenien molts problemes financers a l’hora de comprar o llogar una casa, perquè no podien competir amb les ofertes que feien els forasters. Els activistes del Cymdeithas iniciaren llavors una campanya per aturar l’especulació per mitjà d’una llei de la propietat que protegís els residents autòctons, però ningú no semblà fer-los cas. Un grup anomenat Meibion Glyndwr (els Fills de Glyndwr) prengué la iniciativa i començà a incendiar cases de propietaris anglesos que eren absents. Al llarg de dotze anys van incendiar unes dues-centes cases i les oficines d’algunes agències immobiliàries a Bristol i Chester. No van poder aturar el procés. Encara avui hi ha pobles com Abersoch, a la costa, que passen dels 600 habitants que hi viuen tot l’any als 30.000 de l’estiu.
Les campanyes dels activistes lingüistes gal·lesos, evidentment, no han estat inútils. Han fet que el retrocés del gal·lès sigui més lent. Curiosament, Cymdeithas yr Iaith és l’organització amb el major nombre de socis multats i sotmesos a processos judicials al Regne Unit en el darrer mig segle.
Revista número 499. Febrer 2024.
