La revista degana en valencià

La LOMLOE i les polítiques municipals

12/03/2021

En plena pandèmia i en pocs mesos s’ha aprovat la LOMLOE (Llei Orgànica de Modificació de la LOE), una nova norma educativa que no és res més que, com el seu nom indica, una modificació de la LOE (2006). Catorze anys han passat des que aquella norma va veure la llum.

Des del primer moment, els Moviments de Renovació Pedagògica (MRP) i els sindicats progressistes vam dir que, en el disseny i desenvolupament de les polítiques educatives, la LOE no apostava clarament per l’educació pública ni per la necessària democratització en la presa de decisions del conjunt de la societat. Déiem (i diem) que només amb la participació ben informada dels diferents agents que actuen sobre l’educació (tant en l’àmbit denominat formal com en l’informal) serà possible redactar una llei educativa útil per a dissenyar un sistema educatiu que garantisca la igualtat d’oportunitats per a totes les persones al llarg de tota la vida; una llei que faça possible la formació d’una ciutadania plena en què la funció emancipadora siga prioritària; una llei que aposte per l’educació pública com a eix vertebrador del sistema educatiu i en la qual els concerts siguen subsidiaris i condicionats als mateixos paràmetres que la xarxa pública: gratuïtat, inclusió, democràcia en la gestió, laïcisme, igualtat, mèrit i capacitat en les contractacions de personal, etc.

Volíem i volem una llei per a i des de la qualitat educativa que opte per l’atenció personalitzada, la disminució de ràtios, la implicació de l’alumne i la seua família en el procés educatiu, al mateix temps que impulsa un profund canvi curricular i metodològic i una avaluació orientadora i facilitadora del progrés de cada persona en funció de les seues característiques personals i socials; una llei que preveja un finançament del 7 % del PIB.

Per construir l’escola pública, per fer possible l’educació pública, és imprescindible la implicació de tota la societat i de totes les administracions que gestionen allò públic. Les administracions locals, desenvolupant una àmplia gamma de prestacions educatives amb la solvència que la situació de proximitat els confereix, han demostrat sens dubte que són imprescindibles en la gran tasca comuna que representa l’educació. Els ajuntaments són uns observatoris privilegiats de la realitat educativa, tant per a detectar necessitats com per a promoure respostes col·lectives de progrés.

La contribució dels ajuntaments ha resultat essencial en múltiples aspectes com la planificació de nous centres, la reserva de sòl, les millores de les instal·lacions educatives mitjançant convenis amb les comunitats autònomes i la conservació i manteniment de tots els centres públics d’infantil i primària.

La previsió i la gestió de l’escolarització és una altra de les tasques en què les corporacions municipals juguen un paper essencial: coordinació de les comissions d’escolarització i centralització de les dades necessàries per a garantir la plena escolarització i en les millors condicions, tant durant el període de matriculació com al llarg del curs escolar.

Les escoles municipals infantils, els centres de formació de persones adultes, les escoles municipals de música i dansa, així com els programes de formació professional i de reincorporació al sistema educatiu mitjançant beques o programes de segona oportunitat, bons d’ajuda, programes d’obertura dels centres abans de l’horari escolar, programes d’ajuda a la immigració, etc., són altres serveis educatius que implementen els ajuntaments, a vegades amb subvencions i a vegades fent autèntiques filigranes amb els pressupostos municipals.

Més enllà de les qüestions estructurals, des de la perspectiva de l’educació pública, allò realment important és l’immens potencial que les administracions locals tenen per a fomentar la participació democràtica a fi de formar una ciutadania activa i crítica. En aquest país, avançar des d’una democràcia formal cap a una democràcia real continua sent una assignatura pendent.

L’Informe de la Comissió Internacional sobre l’Educació per al Segle XXI de la UNESCO determinava la conveniència de promoure la participació dels agents locals i de la societat civil en els temes educatius, amb l’objectiu que les persones aprenguen a adaptar-se a situacions cada vegada més diverses i complexes i a participar en la presa de decisions col·lectives, optimitzant infraestructures i recursos, convertint els pobles i ciutats en espais educadors. Iniciatives com les Ciutats Educadores o els projectes educatius de ciutat són iniciatives desenvolupades per alguns ajuntaments que han posat de manifest la necessitat que les institucions municipals tinguen adjudicades les competències que ho facen possible.

Reflexionar sobre l’estructura dels consells escolars municipals, ampliar la seua composició i superar el caràcter estamental, dinamitzar i agilitar el seu funcionament, estendre’n les competències i la seua capacitat de decidir en determinats assumptes són temes que han de ser abordats en les lleis educatives i en les disposicions legals que les desenvolupen. Aquest tipus d’òrgans o altres consells de caràcter més flexible i obert haurien d’articular, coordinar i valorar tot el camp d’actuació educativa que es pot realitzar en un municipi. Valga com a exemple la recopilació d’algunes que es desenvolupen amb èxit en algunes localitats:

Activitats de suport educatiu. Col·laboracions amb diferents associacions i entitats locals amb cicles de cinema i teatre en diferents idiomes, aprofundiment en temes transversals (educació afectivosexual, prevenció de conductes addictives, temes mediambientals…), certàmens literaris, activitats esportives, programes d’educació viària, reforç educatiu, jornades intergeneracionals, activitats solidàries, programes d’habilitats socials, de prevenció sanitària, d’orientació escolar, etc.

Coordinació de les AMPA i la formació de famílies. Impuls del protagonisme de les famílies en l’educació, atorgant-los el lloc que els correspon, foment de la seua formació i implicació en la presa de decisions. Cofinançament d’activitats extraescolars i complementàries. Formació conjunta de famílies, professorat i altres professionals educatius.

Desenvolupament de la participació de l’alumnat. Foment de l’associacionisme i desenvolupament de programes i projectes que requerisquen de la participació de la infància i la joventut. Consultes sobre millores en els centres, itineraris escolars segurs, remodelació de parcs i jardins, promoció de plens escolars o parlaments infantils per a debatre sobre determinats temes d’interés general per al municipi, pressupostos participatius, etc. Creació de xarxes de punts de trobada per a estudiants i joves en edat escolar en espais diferents de la població degudament dotats de materials lúdics  educatius i autogestionats, amb supervisió de persones adultes, etc.

Potenciació de coordinacions múltiples i projectes comuns. Direccions dels centres, gabinets psicopedagògics, centres de salut, UPCA, equips de Serveis Socials, regidories de Sanitat i Esports, Policia Local, Protecció Civil i associacionisme local per a abordar els temes de convivència, absentisme, abandó prematur, inclusió, atenció a la diversitat i compensació de les desigualtats. Propostes de prevenció i intervenció per a resoldre els problemes que sorgeixen.

Aquestes tasques les realitzen els ajuntaments, amb i sense competències, deixant-se guiar per un esperit de servei públic des de la proximitat a la ciutadania i la convicció que l’educació és la garantia d’un futur millor per a les persones i la comunitat. Elaborar una llei educativa sense comptar amb tot aquest cabal d’experiències acumulades en la pràctica municipal és, si més no, una irresponsabilitat manifesta.

No obstant això, poques són les vegades, per no dir-ne cap, que una administració autonòmica o estatal es dirigeix als ajuntaments per a consultar sobre temes educatius de gran importància, molt menys per a elaborar la normativa que es debat en els parlaments respectius. En eixa tònica habitual, tampoc en aquesta ocasió ses senyories han preguntat a les corporacions municipals per aquests temes.

La particularitat ara és encara més sagnant, atés que el govern actual ha modificat la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (aprovada en el seu moment per un executiu del Partit Popular), que despullava els ajuntaments de competències educatives, sanitàries i de serveis socials, entre altres, fonamentals per a atendre les necessitats de la ciutadania. En aquestes circumstàncies, poc pot aportar la LOMLOE en la necessària col·laboració entre administracions autonòmiques i ajuntaments.

Si en l’article 1.p de la LOE es referia a «la cooperació i col·laboració de les Administracions educatives amb les corporacions locals en la planificació i implementació de les polítiques educatives», amb la Llei de Bases vigent això és impossible, ja que es va suprimir en l’article 25.n. (competències pròpies), i ho va deixar reduït a «participar en la vigilància de l’acompliment de l’escolaritat obligatòria i cooperar amb les Administracions educatives corresponents en l’obtenció dels solars necessaris per a la construcció de nous centres docents. La conservació, manteniment i vigilància dels edificis de titularitat local destinats a centres públics d’educació infantil, d’educació primària o d’educació especial».

De la mateixa manera, la nova Llei de Bases va eliminar d’una esplomissada l’article 28 de la llei anterior, que disposava: «els municipis poden realitzar activitats complementàries de les pròpies d’altres Administracions públiques, i en particular les relatives a l’educació, cultura», la qual cosa va comportar una reculada significativa respecte de la situació anterior.

Algú ha d’aclarir a la ciutadania quins dels diversos articles de la LOE que parlen de col·laboració entre ajuntaments i administracions autonòmiques o estatal continuen vigents i quins no són possibles mentre pervisca la Llei de racionalitat i sostenibilitat de les administracions locals de 2013. Algú també hauria de donar explicacions sobre per què encara no s’ha fet efectiva la històrica demanda de l’esquerra política i social de finançar els serveis denominats impropis en la següent proporció: 25 % per l’Administració General de l’Estat, 25 % per les comunitats autònomes i 25 % per les corporacions locals.

A la falta de consideració i de respecte a la contribució que des dels ajuntaments es fa a la millora de l’educació, s’uneix l’escàs finançament per a desenvolupar les múltiples activitats que, més enllà de les seues competències, desenvolupen nombrosos ajuntaments amb tenacitat, constància i voluntat de servei a la ciutadania.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top