La magrana en el santoral i en la mitologia clàssica

Entre els fruits amb un elevat valor simbòlic destaca la magrana, que trobem representada tant en la literatura com en la iconografia, la clàssica i la cristiana. En bona part, la idea que gravita al voltant de la presència de la magrana en determinades obres és la de la incorruptibilitat, i això gràcies al fet que es tracta de l’únic fruit al qual no li ixen cucs (al contrari que en els cadàvers), ni tan sols quan ja ha caigut de l’arbre.

El fet és explicable per la combinació en l’escorça de la magrana de dues substàncies clau: els tanins i l’alcaloide pel·letierina, tots dos vermífugs, però per diferents motius: mentre que els tanins s’uneixen a les proteïnes dels paràsits i bloquegen l’eclosió dels ous i la viabilitat de les larves, la pel·letierina és una neurotoxina que provoca una paràlisi rígida i violenta dels músculs dels cucs (però no en els humans, eh!, no patiu). Gràcies a eixa característica, les magranes figuren en determinades representacions pictòriques com a símbol d’incorruptibilitat, de la unió permanent del cos i l’ànima en el més enllà, siga en l’Hades grec o en el cel cristià.

Vegem-ne un exemple en la relació entre la magrana i Persèfone, la filla de Demèter que, raptada per Hades, va ser duta al submon, on va romandre viva fins que va tornar a la superfície terrestre.

Persèfone i la magrana

El mite de Core/Persèfone/Prosèrpina se sol interpretar com una al·legoria del cicle de les plantes cultivades: soterrament de la llavor, germinació i eixida a la superfície, on, després d’un temps, fructificarà i donarà noves llavors que hauran de tornar al subsol.

Segons la versió clàssica, Hades (‘l’invisible’), l’ombrívol déu de l’inframon, va ser ferit per la fletxa llançada per Eros (déu de l’amor), i en un rampell passional va emergir de l’avenc que comunicava amb el seu regne i va raptar la jovial Core (‘donzella’), filla dels seus germans Demèter i Zeus. Incorrupta, sense morir malgrat haver baixat al subsol, Core va ser desposada pel déu de les tenebres i es va transformar en Persèfone.

Mentrestant, Demèter, deessa de la natura cultivada i mare de la jove donzella, com que no trobava sa filla, vagarejava desconsolada per la superfície de la Terra. Assabentada de la perversa malifeta del seu germà Hades i dolguda per la complicitat de l’altre comú germà Zeus –i pare de Persèfone– va decidir retirar la seua protecció dels camps i esperar que els humans moriren d’inanició. Zeus, reticent a alliberar Persèfone per no enutjar Hades, desitjós alhora de rebre les ofrenes d’uns humans abocats a la fam per la fermesa de Demèter, va acceptar finalment exigir l’alliberament de la captiva.

Però l’astut Hades va imposar una condició abans de signar el pacte: que, en tornar a la superfície, Persèfone no portara res del món soterrani sota pena d’haver de tornar-hi periòdicament. Abans del comiat, Hades invità Persèfone a un passeig reconciliador pels acurats jardins del seu reialme, on un magraner lluïa el seu vermell flamíger al costat del tron del déu. Mentre acompanyava la seua neboda i dona, el diví tenebrós va collir una magrana i li n’oferí uns grans. Desconeixedora del pacte, Persèfone n’agafà uns quants i se’ls posà a la boca.

El pacte havia sigut infringit i, en assabentar-se’n, la desconsolada Demèter va contar a la seua filla les conseqüències d’haver engolit eixos grans: mentre el món fora món i els humans mortals, Persèfone hauria de tornar uns mesos a l’any amb el seu marit Hades al subsol. Això sí, perquè quedara constància de l’enuig que li provocava el periòdic retorn de sa filla a l’Hades, Demèter va decidir que durant eixa època la natura romandria morta, i eixa seria l’estació del mal temps, hibernum tempus, l’hivern.

El rapte de Core i l’estada de Persèfone (Prosèrpina per als romans) en el subsol va inspirar obres plàstiques i literàries a diferents artistes al llarg dels temps. I en el trànsit entre els segles XIX i XX, una obra dedicada al tema va destacar entre totes, Proserpina, del pintor prerafaelita i gran coneixedor de la mitologia grecollatina Dante Gabriel Rossetti.

Un mite, i una incorruptibilitat manifestada per l’absència de cucs (com en la magrana!), que tornarem a trobar, també, en obres representatives de la iconografia cristiana. Però això serà en un altre article; com també pararem l’atenció, en uns de posteriors, en eixe concepte tan polisèmic de cucs que la Bíblia recull i comenta de manera força interessant.