La manca de dades sobre la mort de Concepción Aleixandre i Manuela Solís, una evidència d’oblit històric

Manuela Solís Claràs i Concepción Aleixandre Ballester apareixen en els arxius com  les primeres dones que aconseguiren estudiar medicina a la Universitat de València a finals del segle XIX. Dues joves que, en un moment en què la universitat, la ciència i les professions liberals eren encara espais reservats als homes, van travessar una frontera social i acadèmica que semblava infranquejable.

No ho van fer sense obstacles. Durant bona part del segle XIX, el món públic —la política, la universitat o la pràctica professional— estava ocupat gairebé exclusivament pels homes, mentre que a les dones se’ns assignava l’àmbit domèstic. Tot i això, a partir de la segona meitat del segle, algunes van començar a obrir-se camí en l’educació superior, i la medicina es convertí en una de les primeres disciplines en què aquestes pioneres es feren un lloc. Tanmateix, malgrat la importància d’aquest pas, encara avui hi ha aspectes de les seues vides —fins i tot de la seua mort— que continuen sorprenentment poc documentats.

Manuela Solís va nàixer a València el juny de 1862 en una família vinculada al món de l’educació. Després d’obtenir el batxillerat amb excel·lent el 1882, inicià els estudis de Medicina i Cirurgia, que finalitzaria el 1889 amb qualificacions també excel·lents. Posteriorment amplià la seua formació a Madrid, a l’Institut Rubio de l’Hospital de la Princesa, i més tard a París, on entrà en contacte amb alguns dels principals especialistes europeus en obstetrícia i ginecologia.

Peu foto: La metgessa i ginecòloga Manuela Solís Claràs. Foto del seu llibre Higiene del embarazo y de la primera infancia, que va aparèixer el 1908 a Madrid i fou prologat per Santiago Ramón y Cajal.

Ja instal·lada a Madrid, desenvolupà una intensa activitat professional, combinant consulta privada amb treball en diverses institucions benèfiques dedicades a l’atenció de dones amb pocs recursos. El 1905 es doctorà amb la tesi El cordón umbilical i el 1908 publicà el llibre Higiene del embarazo y de la primera infancia, prologat pel premi Nobel Santiago Ramón y Cajal, que destacava la seua trajectòria científica.

Com podem comprovar té una carrera destacada, però la seua biografia presentava una confusió sorprenent: durant anys es repetí que havia mort a València el 1910. La investigació que hem fet des de Tot està escrit ha permés corregir aquesta informació. En revisar els registres funeraris del Cementeri de l’Almudena, s’ha localitzat la seua sepultura, que indica que Manuela Solís va ser soterrada el 7 de novembre de 1933, fet que situa la seua mort el dia anterior, el 6 de novembre de 1933.

Sepultura de Manuela Solís Claràs i del seu marit Roque Reyes Romero. Com es pot observar el nom que apareix és Manuela Solís de Reyes, costum social que tenien les dones de l’època d’utilitzar el cognom del marit precedit de la preposició “de” quan es casaven. Fotografia de Lorena Ferreira.

La tomba, però, també explica una altra història: la de l’oblit. La sepultura es troba avui visiblement deteriorada, amb algunes lletres desaparegudes i signes evidents d’abandonament. A més, la doctora no hi apareix amb el seu nom complet, sinó com “Manuela Solís de Reyes”, ja que comparteix la sepultura amb el seu marit, Roque Reyes Romero. Aquest detall resumeix bé una realitat habitual en la història de moltes dones: fins i tot en la mort, la seua identitat quedava subordinada al cognom del marit.

Un cas semblant és el de la seua companya d’estudis Concepción Aleixandre Ballester, una altra de les primeres metgesses valencianes i una figura destacada de la medicina i del feminisme de finals del segle XIX i inicis del XX. Nascuda també a València el 1862, Aleixandre va estudiar Medicina a la Universitat de València en el mateix context pioner que Solís. Posteriorment es traslladà a Madrid, on desenvolupà la major part de la seua carrera professional com a ginecòloga.

Malgrat la rellevància de la seua trajectòria, també en aquest cas la seua mort havia estat mal documentada. Durant dècades es repetí que havia mort el 1952 a València. Però aquesta afirmació plantejava diversos interrogants. Per què hauria tornat a València després d’haver desenvolupat la major part de la seua vida professional a Madrid? I sobretot, per què s’hauria instal·lat a la ciutat en plena postguerra, quan el seu nebot, el rector Juan Peset Aleixandre, havia estat afusellat pel franquisme el 1941 a la mateixa ciutat?

Peu de foto: Nínxol on està soterrada Concepción Aleixandre Ballester des de 2008. Ja no hi ha cap identificació personal de la que fou una de les primeres dones valencianes que van estudiar a la Universitat de València i una de les primeres metgesses en exercir. Fotografia de Lorena Ferreira.

Aquestes preguntes han guiat la investigació de Tot està escrit. La consulta directa del Registre Civil de Madrid ha permés localitzar el document que resol el dubte: el certificat de defunció de la metgessa.

Segons aquest registre oficial, Concepción Aleixandre va morir el 3 d’agost de 1951 a les 12.55 hores al seu domicili del carrer Eloy Gonzalo número 13 de Madrid, a causa d’una miocardiopericarditis crònica. També s’ha pogut localitzar la seua sepultura al mateix Cementeri de l’Almudena. La tomba original va ser traslladada l’any 2008 a una nova ubicació dins del cementeri i, avui, a la làpida només es pot llegir una paraula: “Restos”.

Aquestes troballes mostren fins a quin punt la història ha estat construïda sobre dades repetides sense verificació documental. Localitzar un certificat de defunció o una tomba pot semblar un detall menor, però en realitat és una peça fonamental per reconstruir amb rigor la memòria històrica.

Així que seguim investigant alguns dels dubtes que encara envolten les vides de Manuela Solís Claràs i Concepción Aleixandre Ballester.

En el cas de Solís, persisteix una incògnita significativa: hi ha una diferència de gairebé vint anys entre la data real de la seua mort i la que recullen diverses biografies. A hores d’ara, no s’ha pogut determinar l’origen ni el motiu d’aquesta discrepància.

Així, continuem investigant en escrits, documents, arxius i cementeris per intentar aclarir aquesta incògnita i recollir més dades sobre la vida i la mort de Manuela Solís Claràs i Concepción Aleixandre Ballester. Cada nova troballa ens apropa a completar la memòria d’aquestes pioneres seguirem contant-ho a mesura que anem descobrint més dades.

Elena Marco i Débora Calvo. Investigadores i professores.

Recuperem les històries de dones valencianes oblidades pel relat oficial i els donem veu al pòdcast Tot està escrit.