La revista degana en valencià

La Mare de Déu d’Agost

 

Poques celebracions s’associen tant al mes en què ocorren com la l’Assumpció, l’exaltació de Maria, el seu traspàs al Cel en cos i ànima. Hi ha moltes festes marianes, però la major se celebra el 15 d’agost, la Mare de Déu d’Agost, altrament dita Mare de Déu gitada, Trànsit, Dormició o Assumpció.

Esta festivitat ha sigut sempre un dia especial a la Mediterrània. I a les nostres terres una de les manifestacions festives ha arribat a transcendir molt més enllà: es tracta de La Festa per antonomàsia, el Misteri d’Elx. Un drama sacrolíric supervivent de tota una sèrie d’antigues representacions que es feien a diferents esglésies del País i que van ser prohibides pel Concili de Trento (s. XVI), excepció feta de la que es feia a la Basílica de Santa Maria d’Elx per butlla del papa Urbà VII.

Una festa que gràcies a mantenir una forta arrel cultural i identitària ha sigut declarada per la UNESCO (2001) “Obra Mestra del patrimoni oral i immaterial de la Humanitat”.

L’Assumpció de Maria és l’últim dogma definit pel Catolicisme (butlla Munificentissimus Deus, Pius XII, 1950). Això planteja un dubte: si el reconeixement oficial de l’assumpció de la Verge-Mare al cel té tan sols mig segle, ¿què significaven les representacions més antigues?

Intentem una contextualització historicocultural.

CONSIDERANDS

  • El 15 d’agost no correspon a cap efemèride solar (com Nadal, Sant Josep o Sant Joan) ni lunisolar (com el cicle pasqual); ni correspon a 40 dies abans o després d’alguna de les anteriors (com Tots Sants, les Creus de maig, l’Ascensió, etc.)
  • A l’antiga Roma i una vegada acabat el cicle cerealístic se celebrava a principis d’agost una festa d’agraïment per la collita, el Sacrum Anniversarium Cereris. Era una festa en honor de la deessa Ceres, epònima del nom “cereal”. Òbviament era una festa amb un significat diferent de la primaveral Cerealia que tot i estar també dedicada a Ceres en realitat celebrava el retorn de sa filla Proserpina des de l’Hades al món dels vius, a la superfície terrestre; una festa primaveral i de primícies que en certa mesura equivaldria a la nostra Pasqua.
  • En l’aparent recorregut per la volta celeste, el 23 de juliol el sol “se situa” sobre el signe zodiacal Leo (o s’hi situava en època romana; ara ja no). Es tracta del signe helíac per antonomàsia i la suposada cabellera de la constel·lació és una metàfora dels raigs solars. De fet, el mes zodiacal de Leo (23 de juliol – 23 d’agost) és el més calorós de l’any, allò que en italià es diu ferragosto, i que arriba al punt àlgid el dia 10 d’agost, festivitat de Sant Llorenç -amb les graelles de rostir com atribut[1].
  • El 13 d’agost, després del cim canicular, a Roma s’homenatjava Diana (una verge, prenguem-ne nota). El mateix dia se celebraven els Vertumnalia en honor de Vertumnus, el déu del canvi estacional alhora que espòs-amant de Pomona, la deessa dels fruïts (a la mediterrània els fruits maduren principalment durant l’estiu); en certa mesura es podria considerar Pomona una variant de Ceres, una advocació. Les Vertumnalia avisaven del canvi d’oratge; i les nostres àvies dien que “a la baixada de l’àngel” comença a refrescar, sobretot per les vesprades; es referien a l’àngel que pren el cos i l’ànima de Maria, la Verge-Mare, per pujar-la (assumpció) al Cel.
  • Dies després, a partir del 23 d’agost, el Sol “entra” en Virgo (“la Verge”). L’estrella principal de Virgo, una de les 10 més brillants del nostre cel, és Spica que representa l’espiga que la verge du a la mà tot recordant que per a eixe temps la sega, batuda i emmagatzematge dels cereals ja ha conclòs.
  • I ¿quina és la “verge” que sosté l’espiga? Les tradicions són diverses però quasi sempre es lliga a una deessa de la fertilitat: a Mesopotàmia Ishtar; a Egipte Isis; i en algunes versions grecoromanes se l’associa a Demèter/Ceres, que com les anteriors podrà lluir espigues en la segona meitat d’estiu.
  • Però per al poeta romà Ovidi –Les Metamorfosis (6:125) – Virgo és Erígone; una donzella que, seduïda per Dionís metamorfosat en un sanglot de raïm (Erigonen falsa decepit uva) mor i ascendeix al cel, on quedarà “impresa” en la constel·lació Virgo.

UNA FESTA D’ORIGEN INCERT

Sense menysteniment de les consideracions teològiques, ¿és possible que el cristianisme fera seu el patró de festivitats que hem comentat més amunt? O, en altres paraules, ¿es la festivitat de la Mare de Déu d’agost una síntesi de festes molt més antigues que giren al voltant del paper fecundador de la dona?

Una dona Verge (Virgo) i alhora Mare (fecunda) portadora del benedictus fructus ventris tui (Jesús). Un fructus equivalent a l’espiga, el simbòlic atribut vegetal comú a Demèter/Ceres, Ishtar o Isis i que ens assegura “el pa nostre de cada dia”.

Siga com siga, la Mare de Déu d’agost és una festa amb un fort component femení fins el punt d’estar associada a la planta femenina per excel·lència, l’alfàbega (Ocimum basilicum) que ornarà i aromatitzarà els carrers d’Elx durant La Festa, o que serà duta a pes de braços preferentment per xiques fadrines a Bétera, Alboraia, Gata, Relleu, Palma de Gandia…

Sí, La Festa gran d’agost.

[1] “Les llàgrimes de Sant Llorenç i la canícula estival”, a

https://daualdeu.wordpress.com/2013/10/24/les-llagrimes-de-sant-llorenc-i-la-canicula-estival/

Inscriu-te al nostre butlletí

Top