La marmota i l’oncle Sam

El Dia de la Marmota és un mètode folklòric usat pels grangers, d’els Estats Units i Canadà, per a predir la fi de l’hivern, basats en el comportament de l’animal quan ix d’hibernar el 2 de febrer. Segons la creença, si la marmota en eixir del seu cau no veu la seua ombra, per ser un dia ennuvolat, deixarà el cau, la qual cosa significa que l’hivern acabarà prompte. Si per contra, per ser un dia assolellat, la marmota «veu la seua ombra» i es fica de nou en el cau, significa que l’hivern durarà sis setmanes més.

I que punyetes fa aquest senyor –us preguntareu alguns–  parlant-nos d’un animal aliè per nosaltres, ell i tot el que fan al voltant d’ell. És la mateixa pregunta que, em faig jo mateix, quan a la TV –sia la cadena que sia– comencen a treure aquesta, per mi, ximpleria però amb flors i violes. I no enlairen les campanes perquè no en tenen, que si en tingueren, tocarien tot el dia.

Açò no tindria cap importància, si no fos perquè de mica en mica, cada volta les seues tradicions estan més presents en les nostres; us en pose un exemple. Les dues cavalcades dels Reis Mags que he vist els dos darrers anys, anaven personatges de Walt Disney, de Star Wars, dansa africana; ah i la «batucada» que no falte (encara sort que també anava una colla de dolçainers i una banda de música)

Qui sap si el «Dia de Acción de gracias» no l’afegiran al nostre calendari, perquè també nosaltres el festegem. Van llevar la festa de St. Vicent Ferrer i ara igual n’afegeixen una festivitat d’aliena. Perquè entre la poca importància i personalitat política que tenen els nostres mandataris i tenint en compte, que ara mana del món el terrós més gran del món, Déu sap on anirem a parar. El patètic Halloween, pràcticament, ja està, com qui diu, en el calendari.  Quan anem al cinema, si no entres amb la caixa aquella de roses (si, allò que es fa amb dacsa que esclata al calor i queda com un borla de menjar), doncs pot ser que et miren de reüll.

A més de tots els mitjans i subterfugis que tenen: cinema, videojocs, un munt de cadenes de TV, còmics, telesèries la factoria Disney (que és un invent més per guanyar diners a manta a més de crear adeptes a la pàtria de l’oncle Sam).  El cinema fomenta tendències i pràctiques tan poc recomanables com l’afició a les armes, la conducció temerària (en les pel·lícules el xofer raona amb l’acompanyant sense mirar al davant durant estona) la pràctica de carreres il·legals i altres. Dèiem que, a més, cada xorrada que esdevé, ells s’ho apanyen perquè el fet esdevingut, faça la volta al món. Igual dona que en tal orina cara a l’aire, o que en tal altre ha descobert el dàtil.

Així a poc a poc, som més súbdits americans. En canvi, jo no veig, que les mateixes cadenes de TV d’ací, posats a traure tradicions, hagen tret els peregrins de les Useres o els enfarinats de Pego, la Carxofa de Silla, Alaquàs o Aldaia, la Cordà d’Alaquàs, la Romeria de les Canyes a Castelló. Tampoc la Processó i actes folklòrics en honor a la Mare de Déu de la Salut a Algemesí ni la foguera a S. Antoni. I parem ja perquè el seguit de greuges no té fi.

Anem amb compte, que si important és la llengua, totes les manifestacions de caràcter folklòric, musical, balls, contalles, costums socials, tradicions i tot allò que vinga del que són els nostres orígens, que han estat el motlle per configurar-nos com som avui els valencians, li hem de tindre cura; fer-ho vida nostra.

Dels EE UU, sense voler, sense anar-hi, ja ens arriben massa coses. Com arreu del món, hi haurà persones, costums i propostes bones i no tant. Sembla que ací, arriba eixa part del “no tant” i ho anem engolint tot.