La mida sí que importa

L’economia valenciana té un problema greu de competitivitat en els nous escenaris econòmics mundials com a conseqüència de la unió econòmica i monetària europea, la profunda globalització a què hem arribat i la generalització de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. I el problema no es deriva del què es produeix, sinó del com es produeix.

Això dit, cal afegir de seguida que s’han malbaratat els 14 anys d’expansió econòmica (1994-2007) en aquest sentit, perquè, en lloc de dedicar esforços a posar les nostres empreses al dia, els diners s’han invertit en sectors al marge de la competència exterior, com la construcció.

Doncs, malgrat tot, malgrat la crisi financera i econòmica que patim des del 2008, hem d’entestar-nos a canviar les coses en la línia que plantegen els meus companys d’aquest monogràfic de Saó. Per a fer-ho, cal comptar, però, amb una dada bàsica: de quin tipus de teixit empresarial disposem per fer front al repte?

La resposta és ben coneguda: les unitats productives valencianes –no només en la indústria i en l’agricultura, sinó també en la construcció i els serveis– són bàsicament pimes, petites i mitjanes empreses, quan no microempreses amb menys de 10 treballadors.

Això té avantatges i inconvenients. En general, els avantatges provenen de la major flexibilitat enfront dels canvis en els gustos del consumidor (diferenciació horitzontal de producte), i els inconvenients de no tindre recursos (materials i humans) suficients per a fer front a canvis tecnològics i logístics de llarg abast (diferenciació de processos productius i de gamma qualitativa de productes). En tot cas, una microempresa sempre pot ser el germen d’una de més gran. Una lògica, per cert, ben comuna de les aventures d’emprenedorisme presents.

Potser, els inconvenients superen els avantatges davant el repte dels nous escenaris econòmics, perquè el que cal és implementar, per damunt de tot, el creixement de la productivitat com a factor decisiu en la consecució de la competitivitat. I això només és possible amb un procés sostingut d’innovacions tecnològiques i de gestió corporativa i, també, d’internacionalització empresarial.

En xifres: segons el DIRCE (Directori Central d’Empreses) de l’INE, hi havia 362.844 empreses el 2009, de les quals, d’entre 51 i 200 treballadors, n’hi havia només 2.381 (1.597 d’entre 51 i 90, i 784 d’entre 100 i 199); i, amb més de 200 treballadors, sols 449 (79 d’entre 500 i 999, i 41 amb més d’un miler de treballadors).

Així mateix, la majoria de la pime valenciana és de propietat familiar (al sector industrial, per exemple, més del 90 % de les empreses ho són), la qual cosa encara afegeix un punt de dificultat a l’hora de practicar polítiques de cooperació empresarial i, pitjor encara, a l’hora de decidir sobre fusions empresarials.

En aquest sentit, les xifres anteriors ens diuen que falten, com a mínim, empreses mitjanes per a poder liderar determinats processos innovadors. El catedràtic de Direcció d’Empreses de la Universitat de València, Josep Pla, assenyala que una facturació de 60 milions d’euros seria el llindar en el cas del sector tèxtil. Com també falten empreses tractores de la implementació de la innovació. Com la Ford, que ho ha fet i ho fa en les pimes connexes.

A més, segons el grup de recerca de la Universitat de Barcelona liderat pel catedràtic d’Economia Aplicada Jordi Surinyach, hi ha una correlació positiva observada entre la productivitat empresarial i l’activitat exportadora (primer estadi de la internacionalització). Ara bé, com que l’exportació és una activitat relativament escassa en totes les economies, l’heterogeneïtat empresarial permet explicar per què, per exemple, dins d’un mateix sector d’una economia unes empreses exporten i d’altres no.

Con diuen els autors del treball esmentat, aquesta evidència pot arribar a ser fonamental per a l’avaluació i el disseny de polítiques que, actuant sobre la innovació i els altres determinants considerats, pretenguen estimular l’activitat exportadora del teixit empresarial. Almenys, els resultats suggereixen que, condicionat a l’heterogeneïtat observada a través de la resta de factors inclosos en l’anàlisi, les empreses petites i mitjanes que implementen innovacions, essencialment de producte, tenen una propensió exportadora més gran i tendeixen a vendre una major proporció de la seua producció a l’exterior.

Aquest és un tema important perquè les xifres de què disposem per a l’economia espanyola en la dècada passada ens diuen que les empreses que més han crescut en exportacions han estat les empreses grans. Per tot plegat, podem assegurar, doncs, que la mida sí que importa. Perquè la mida empresarial condiciona, com acabem de veure, els processos que hauria de seguir el nostre teixit empresarial per fer front als esmentats nous escenaris de la globalització econòmica.

És per això que, des dels anys vuitanta, l’antic IMPIVA (una agència pública de la Generalitat) tractava d’impulsar, des dels instituts tecnològics, unes polítiques que donaren suport a la pime que volia fer el pas. Un pas que passava inexorablement per guanyar en dimensió pròpia i passar el llindar que permetera escometre les polítiques empresarials d’innovació que calgueren, d’acord amb la naturalesa del sector i dels mercats que volia mantindre i fins i tot guanyar. Desgraciadament, des de mitjan dels noranta, aquella política va esvair-se, perquè les prioritats, com déiem adés, anaren per altres indrets.

Ara bé, en el passat, la pime valenciana que, per la seua dimensió, no podia obtindre economies d’escala internes a l’empresa (reducció dels costs mitjans de producció a mesura que augmenta la producció), es va aprofitar de l’existència de districtes industrials (aglomeracions comarcals de pimes d’un mateix sector) per tal d’obtindre economies d’escala externes a l’empresa però internes al territori.

Dit en altres paraules: es beneficiaven de compartir un mercat de treball qualificat i abundant, de tindre proveïdors a mà i de les innovacions pròpies i d’altri –fora de mercat– gràcies a la proximitat física. És el cas dels districtes industrials del taulellet a la Plana, del joguet a la Foia de Castalla, de la sabata a la conca del Vinalopó, del moble a l’Horta Sud i al Baix Maestrat, dels transformats metàl·lics a l’Horta, del tèxtil a les comarques al voltant de la serra Mariola…

¿Podrien els districtes industrials suplir –o, almenys, atenuar– les limitacions que les dimensions reduïdes de les pimes valencianes comporten per a dur a terme els processos de canvi d’estratègies competitives empresarials que estem veient a hores d’ara com a imprescindibles? Per què no?, tot i els dubtes que d’entrada puguem tindre sobre la capacitat actual dels sistemes locals de pimes, com els districtes industrials, per a fer front al nou desafiament competitiu. Evidentment, els vells districtes haurien d’evolucionar i transformar-se. Per exemple, mitjançant la deslocalització de les fases productives més intensives en treball no qualificat i, al contrari, el manteniment i increment de les fases que requerisquen mà d’obra qualificada.

Per a això, cal la presència d’un entramat d’empreses connexes tant de provisió d’inputs materials com, sobretot, d’inputs intangibles d’alt valor afegit. La qual cosa no assegura res, tot siga dit de pas, perquè països com l’Índia o la Xina estan apostant fort en R+D (Xina inverteix el 2,5 % del PIB). En tot cas, respecte de l’afectació de la internacionalització econòmica sobre els districtes industrials, els treballs de què disposem difereixen en el signe de la seua afectació.

En tot cas, fóra positiva l’existència dels districtes per tal que la pime puga fer front als costs que ha de suportar per a entrar en els mercats exteriors i que no poden recuperar-se, els anomenats sunk costs, particularment si es tracta de costs fixos. Com? Gràcies als mecanismes formals i informals que permeten repartir entre les empreses del districte el cost d’aquesta presència en els mercats exteriors. Principalment, pel que fa a les barreres de tipus informatiu que obstaculitzen l’accés als mercats exteriors.

Per això, paga la pena activar polítiques industrials per a la pime que compten amb aquests precedents, però comptant també amb canvis significatius al si dels districtes. Per exemple, reorientant la producció del districte de béns de consum a béns de capital, a màquines, o a productes de més alta tecnologia que s’utilitzen en la producció d’aquells béns de consum; sumant el coneixement codificat –el que pot adquirir-se en el mercat de la tecnologia– al coneixement tàcit, adquirit al si del districte amb el know how idiosincràtic. Tota una línia d’actuació que ha de combinar, doncs, la cooperació interempresarial, intrínseca als districtes industrials, i les polítiques públiques que valoren l’oportunitat competitiva que tenen les pimes en els entorns districturals.

A més a més, els districtes industrials, quan estan actius i vibrants, tendeixen a reproduir aquestes actituds d’emulació civil territorial. Per descomptat, l’èxit d’una bona atmosfera districtural depén, en gran mesura, de les condicions i polítiques més àmplies estatals i europees, i també de les complicitats amb els intermediaris financers, que han de saber distingir el gra de la palla en les iniciatives dels emprenedors, aspecte que es dificulta ací per la pràctica desaparició de la banca local valenciana.

Si les polítiques públiques –de la Generalitat, principalment– prefereixen una atmosfera més laissez faire, per la qual les formes de la competència social i de mercat prevalen sobre les formes de cooperació i participació, aleshores una economia com la valenciana, feta de pimes, té un greu problema. Perquè la mida sí que importa. Perquè, si bé els processos de canvi i transformació que hem assenyalat suara són factibles pròpiament en la gran empresa, no ho són tant en el cas de les pimes. Aquestes necessiten no només d’un redimensionament propi, sinó també, i molt, la cooperació empresarial (“cooperació competitiva”) –millor al si dels districtes industrials– i de polítiques públiques que faciliten els processos esmentats, tan peremptoris a hores d’ara.

Vicent Soler. Conseller d’Hisenda i Model Econòmic i Degà de la Facultat d’Economia a la Universitat de València

Article publicat al nº 382, corresponent a maig de 2013