La mirada de l’artista

Imagina un xiquet introvertit, capficat en els seus jocs, que esbrina les coses del seu voltant amb una intensitat que passa desapercebuda per a tots els qui són més a prop. Ell té els seus problemes i no tothom el comprén de seguida, cal que passe temps per què uns i altres vegen amb claredat que aquell xiquet era molt especial; a banda de la mare, la mare sí que ho sabia de sempre però callava, la mare li faria els millors plats d’arròs que, com a valencià, li corresponien perquè el xiquet s’ho mereixia tot.

Terra, aigua, foc i pigments, papers i llapisseres, algun que altre blau mediterrani, els metalls amb noves textures i nous rovellats i moltes hores de seguir disciplinadament el joc intens de la vida, d’aquell que dibuixa la pintura mentre fa escultures, que són objectes, peces de trencaclosques que ordena amb la meticulosa saviesa del nen enamorat d’un cuquet, d’una fulla, d’un tros de branca, d’un riuet corrent per la terra fangosa, les petjades, les pedretes, un canut de rajol que fa de xemeneia, dues capses que fan de casa i de fàbrica de somnis. Ara Miquel s’ho passa «pipa». Les seues «acumulacions» no tenen res a veure amb les d’Arman, Cèsar o Tinguely, a qui no hi ha objecte trobat, encara que qualsevol obra d’art sempre és una troballa, a qui les qualitats estètiques no vénen donades per l’ús, sinó per ser un concepte més arrelat en el joc i la curiositat insadollable de l’infant, amb tots els seus capricis, mites, llums i ombres, que esbrina la felicitat en produir objectes sense ús pràctic, fets per a trobar-se, fets per a les mans, els ulls i la ment, partint d’una concepció estàtica, abstracta, gairebé constructivista, es converteix en síntesi d’un realisme lúdic i dinàmic, engrescador, optimista i generós, argumentats per una personalitat planera, senzilla i neta, com a primer pas cap allò més universal.

L’objecte com a part fonamental del joc, esdevé —a base d’acaronar-lo— una peça fonamental del conjunt arquitectònic i escultòric, com per art de màgia, com qui no vol, sense proposar-s’ho, així, com un feliç accident.

Ara, en Miquel Navarro que ja fa estona que s’ha fet gran, crea l’ambient, l’environment que determinarà l’espai, configurat artísticament per una acusada composició on totes les parts participen de la força del conjunt, en conéixer les condicions i planificar totes les possibilitats desencadenants d’una transmutació conceptual manipulativa, que faran, sense remei, meditar i profunditzar en els condicionaments que es desgranen d’una visualització convertida en complicitat des d’un bell principi.

Ara el joc ja és de tots, l’espectador pregunta i respon. Duchamp camina per Mislata de la mà de Miquel, mentre li repeteix que un objecte plàstic fonamenta les seues característiques bàsiques, en com es desenvolupa en l’espai, i crea un ambient o estructura espacial que al mateix temps envolta l’espectador, i estableix una altra realitat amb capacitats sensorials. Miquel ens assenyala innocentment —com qui no va amb ell la cosa— la tragèdia de l’absurd comportament social, front al caos del consum desaforat, les seues «ciutats» quasi del tot deshabitades, com les fonts, les xemeneies i tot allò que es desaprofita, es llança, es crema o es perd. Són una provocació inútil. Miquel, amb un llenguatge ric en propostes i reduït a la síntesi en el seu conjunt, ens diu allò essencial, allò que convé saber per a no esforçar-se del tot, potser —ens diu— no és necessari sempre anar contracorrent, però és imprescindible surar mentre dure la llarga travessia. No serà la primera vegada que ens acusaran de produir «art degenerat» per més innocent que semble el joc d’aquell infant capficat i d’altres moltíssims xiquets que com ell han fet moltes obres d’art sense saber-ho, igual que no saben perquè perden la vida, o les cames, quan ensopeguen al damunt d’una mina explosiva, dels milions que tenen a l’abast, per obra i gràcia del poder, la rapinya i la bogeria.

Miquel Navarro és un producte Made in València que radica la seua absoluta originalitat en emprar un llenguatge elemental en la síntesi, i parteix del fet més immediat i popular per enfilar el seu concepte de modernitat ben fonamentada en un esdevenidor d’amples mires. Fabricant d’objectes que persegueixen la saviesa, la bellesa i l’originalitat d’un botijó o d’un abeurador d’ocells, herència ancestral i lliçó perenne, també del llaurador que estima la terra, que la viu i la treballa enamorat del capvespre, de l’alba, del sol i la pluja. Llaura i fabrica l’essència de les coses, en un joc en el qual va la vida a l’artista.