La mirada del gat

“Llegir Entre les urpes dels gats invita a reflexionar sobre el món i la societat que ens envolta, quines lleis i quins prejuís ens colonitzen, tot i que els fets narrats estan ambientats en el segle xx”

Feia vint anys que l’escriptor Manel Alonso i Català no publicava cap novel·la. Durant aquestes dues dècades no ha restat en silenci i ens ha oferit diversos llibres de poesia, dietaris i reculls de contes. Si algun tret caracteritza Manel, eixe és el seu desfici i la pruïja creativa.

Enguany l’editorial 3i4 li ha publicat en la col·lecció Narratives la novel·la Entre les urpes del gat.

L’acció es desenvolupa a Pouet, un poble fictici que l’imaginari d’Alonso ha creat i a través del qual intenta comprendre i explicar-nos la realitat social valenciana. En un edifici emblemàtic de Pouet, la Torreta, apareix un matí assassinat el prestigiós professor universitari Eduard Galcerà. Un got de whisky escocés, barrejat amb verí, que s’ha pres abans d’anar-se’n a dormir és el causant de la seua mort. Trobem immediatament el jove Joan Claramunt, deixeble del professor, una mena Philip Marlowe amb més voluntat que experiència, que pretén resoldre el cas. I com a elements inquietants, un nombre indeterminat de gats, gats que miren i escruten en silenci però que pareixen tindre les claus per a resoldre el crim. I enmig, més enllà d’un final sorprenent, freudià, una trama un tant recaragolada en la qual cada lector o lectora ha de mostrar-se atent per tal d’extraure les seues conclusions.

La novel·la, que està escrita amb una prosa àgil, invita a llegir-la d’una tirada. Jo, personalment, no en sóc partidari i recomane al lector/lectora de fer-ho d’una manera pausada. Com si iniciara el viatge cap a Ítaca, un viatge que l’enriquirà per tot allò que anirà aprenent. I com l’heroi Ulisses, potser en algun moment es podrà sentir pobre i desconcertat davant d’un temps –primavera del 1954– i d’un país –el nostre–, ja que això l’obligarà a reflexionar sobre la realitat que l’envolta.

I entretant, la presència inquietant dels gats, gats de tot tipus de pelatge que miren, observen i recullen dades com si foren missatgers d’altres dimensions. Gats que, com la lluna, il·luminen o enfosqueixen el misteri. Les seues ninetes reflecteixen allò que no passa i enterboleixen allò que passa. Però, com la lluna, sàvia i femenina, quan el sol comença a moure’s, els gats ja estan de tornada. I són les pupil·les dels gats –les del mateix autor?– les que reflecteixen les intencions ocultes d’uns personatges retratats amb gran versemblança.

Recomane llegir Entre les urpes del gat a poc a poc, ja que té diversos substrats on convergeixen diferents gèneres literaris que l’autor, amb bon ofici, ha sabut plasmar amb eines d’orfebre: des de la novel·la de lladres i serenos fins al relat costumista on s’esbossa un poble valencià dels anys cinquanta del segle passat; des de la poesia fins a l’assaig. I que, a més, compta amb una riquesa lingüística on s’harmonitzen sense cap sobresalt la prosa del fi estilista i els modismes que s’empraven quan la gent anava a jóc a la mateixa hora que les gallines. Però l’autor no és un déu que ha creat un món i uns personatges i els abandona: hi pren part i passa comptes. Cap nom s’hi materialitza; la «venjança» és subtil i perspicaç.

Llegir Entre les urpes dels gats invita a reflexionar sobre el món i la societat que ens envolta, quines lleis i quins prejuís ens colonitzen, tot i que els fets narrats estan ambientats en el segle xx.