La misèria i la moral

Fa un temps que no el veig. Igual dues setmanes senceres. Assegut a terra, amb l’esquena recolzada a la paret del costat del garatge de l’edifici probablement més lleig de tot el carrer, cosa que denota un molt bon gust arquitectònic. Diria que se’l veu quasi impassible menjant un gelat d’aquells que té dues galetes rectangulars i reblanides que fan de tapes a una bona capa blanca amb el punt just de suavitat al tacte de les dents. Un gelat d’aquells que diem sandvitx de nata, però que té tan poc de sandvitx com de nata. Tan perenne als aparadors dels supermercats i bars com a la nostra memòria infantil.

A mi no m’ha agradat mai massa, però veient la seua persistència comercial que travessa dècades i generacions, crec que puc afirmar rotundament que en dec ser l’excepció. No sé si a ell li agrada, però em fa l’efecte que sí, sobretot per com mesura cada mos i, també, perquè totes les voltes que l’he vist se n’estava menjant un.

Va vestit amb molta roba superposada i de colors obscurs. I no fa fred, precisament. No recorde qui em va dir que les persones sense llar porten tota la roba damunt. Així la poden transportar fàcilment i, a més, poden tindre una peça apegada al cos que estiga relativament neta: la que s’embruta és la de fora. També té unes bosses a prop, al terra també, però només unes poques, les justes que pot anar duent d’un lloc a un altre cada dia. Perquè, on jo me’l trobe, tan sols hi passa una estoneta, menjant un gelat mentre el sol de la vesprada de la ciutat de València està present però sense atabalar.

No sé quants anys té, però amb tota seguretat menys dels que aparenta. El mateix sol que ara a penes acaricia la façana que té al davant ha fet estralls en un rostre que poques cremes han tocat i les arrugues del qual conten mil històries, amb poques de boniques. I, a pesar de tot, es menja el gelat amb la parsimònia del xiquet massa madur per la seua edat, però xiquet a la fi, que, al mateix temps, gaudeix amb delit i no vol que se li acabe.

El camí al meu portal no passa pel seu costat, perquè està a la vorera d’enfront, però sí suficientment a prop com perquè m’aplegue un bri del seu olor. Només eixe bri ja penetra els narius, traspassa la pituïtària, colonitza les neurones i colpeja la misèria moral de les persones que el veiem i ens apressem per deixar-lo enrere. Que en som totes. En lloc d’acostar-nos-hi, preguntar com està, desitjar-li bon dia, fer veure que som bones persones i no com les altres amb què s’hi puga trobar, el que fem és fugir-ne, i ràpidament. En fugim com covards d’un món que és també el mateix on habitem nosaltres, però que preferim no veure en un intent va d’evitar que no ens puga passar el mateix. Perquè ens pot passar el mateix. Siga el que siga que li haja passat a ell. Deixat enrere. Prescindible. Incòmode. Molest. Encara que estiga tranquil·lament menjant-se un sandvitx de nata.

Mirant el buit que ha deixat a la paret, de sobte, pense què podria fer ell en un dia d’eixos en què sona una alarma al mòbil d’eixes que avisen del que pot vindre amb molt de marge de maniobra. No sé tampoc si en té, de mòbil; el cas és que jo no li l’he vist mai. Posem que en té. Sap llegir? Posem que sí. Farà cas del que diu el missatge? Amb dificultat, però no per manca de voluntat. Evitarà els desplaçaments innecessaris? Quina ironia, quan ell no té més remei que anar d’un lloc a un altre. Pujarà a un pis elevat? Doncs, per ara, està arran de terra, com els portals i ponts on solen dormir les persones com ell. Es podrà aixoplugar? Si té la grandíssima sort de trobar espai al centre d’acollida més proper. En una situació de tant de risc com la que s’intueix per les paraules de l’SMS, voldria estar segur que, encara que no hi quedaren llits, l’acollirien, ni que siga per caritat o per ètica, tant fa si al final aconsegueix no xopar-se totes les peces de roba que porta al damunt.

Però posem que no a tot. L’alarma sona quan ja fa hores que ha vingut el que se suposa que havia de previndre, i, a més, que avisa del que no està passant. Crec que no se n’ha parlat encara prou d’això, de com d’extremadament inútil, ridícul i absurd va ser aquell missatge en algunes localitats on no hi va caure ni una gota d’aigua del cel en tot el dia i en altres on havia plogut feia hores, però en eixos moments no. Per desgràcia, els qualificatius augmenten la intensitat: va resultar extremadament grotesc en alguns casos en què sonava mentre que la persona que el portava estava pujant amb un llençol com a corda estirat pel veïnat des del primer o segon. Amb carrers on l’aigua marró, freda i plena de coses ja havia aplegat entre els dos i els tres metres d’altura, que et diguen que vages a espai perquè plou semblaria una broma de molt mal gust. Ara, ara.

Què faria ell? Que hauria pogut fer ell? Molt poc. Menys que la resta de gent sorpresa mentre tornava de treballar o de comprar o de caminar o de traure el cotxe del garatge. O que era a casa en planta baixa, o a la residència, o en ruta per la carretera. A més, a ell possiblement no el reclamaria ningú. Perquè si algú et reclama és perquè t’estima. I qui t’estima no deixa que estigues al carrer.7

Espere que sapiem qui el va redactar. De fet, intuïsc que n’estem ben a prop, tenint en compte les darreres evidències que van eixint a la llum. És trist, però crec que a aquesta frase se li podria aplicar això de «no importa quan llisques açò». A nosaltres, per refer-nos com a país i com a poble, sí que ens ha d’importar i interpel·lar: com és possible que, encara ara, un any després, apareguen nous trossos de converses i reunions gravats d’aquell dia? Quin nivell de misèria moral ha de tindre qui va redactar aquell missatge estúpid i el va enviar de manera tan extemporània, com per, encara ara, dormir de nit tranquil·lament en sa casa? Igual sent els crits de qui no podia agafar-se a res per evitar que el corrent se l’emportara i els silencis de qui no va poder ni reaccionar i, encara així, es tapa les orelles i imagina un món en què tot va ser diferent. És un pes que no té moral per portar, però hauria de saber que no ho podrà evitar. Aquest és el preu de ser veritablement miserable.

Revista número 517, pàg. 46-47. Octubre 2025.