La Mort de Guillem

La Mort de Guillem (2020) és una de les pel·lícules més colpidores i necessàries del cinema valencià actual. El film, dirigit per Carlos Marqués-Marcet, aborda amb una honestedat i versemblança impactant el cas de l’assassinat de Guillem Agulló. Lluny de caure en sensacionalismes barats o en la típica pel·lícula de televisió amb excés de melodrama, la cinta opta per una mirada realista, continguda i rigorosa, centrant-se no tant en el crim en si, com en les conseqüències emocionals, psicològiques, socials i polítiques que aquest va desencadenar.

En aquest sentit, el film construeix la seua narració a partir del dolor i la lluita de la família Agulló, especialment dels pares. El guió, escrit per Alfred Pérez Fargas i Roger Danés, defuig el clixé del biopic o del thriller judicial. Així, no ens trobem davant d’un relat sobre l’assassinat, sinó davant d’una reflexió sobre la memòria, la lluita i el patiment que evidencia un sistema incapaç —o potser desinteressat— d’estar a l’altura del que exigia la situació.

Pel que fa a la direcció, Carlos Marqués-Marcet aposta per una narració íntima i subtil. La càmera, sovint a l’altura dels ulls, acompanya els personatges de manera respectuosa, sense invasió, i això permet que el relat respire i que el dolor s’expresse amb naturalitat. En aquest marc, la pel·lícula adopta una estètica sòbria, gairebé documental. No obstant això, utilitza amb encert recursos visuals procedents de les notícies de l’època —tall informatiu de RTVE o Canal 9—, dotant de més versemblança i realisme les escenes i ajudant a contextualitzar millor els fets dins el relat audiovisual.

A més, la cinematografia d’Àlex García, amb colors dessaturats i un ús de la llum natural molt cuidat, accentua la gravetat del context i crea un ambient íntim i propici per a la reflexió. En paral·lel, la música, d’un to delicat i subtil, apareix només quan és estrictament necessària, reforçant l’emoció sense forçar-la i respectant el silenci com a espai narratiu de gran força expressiva.

Tanmateix, un dels elements més destacables del film són les interpretacions. Aquestes fugen de l’exageració o l’excés melodramàtic i aconsegueixen transmetre el dolor d’una família trencada, obligada a convertir la seua pèrdua en una causa pública. La mirada de la mare (interpretada per Gloria March), sovint silenciosa però plena de significat, i la contenció del pare (Pablo Molinero), són dos dels punts més colpidors del relat. Igualment, cal reconéixer la interpretació de Jany Collado en el paper de Guillem, que, malgrat la seua breu aparició en pantalla, aconsegueix transmetre amb intensitat els valors i l’esperança d’una joventut compromesa, conscient i valenta. La seua figura, malgrat l’absència física, es manté present al llarg de tot el film, convertida en una memòria obstinada a no desaparéixer.

D’altra banda, La Mort de Guillem funciona també com un necessari exercici de memòria històrica. Sense estridències, però amb una contundència clara, denuncia com la societat espanyola —i especialment les institucions— van mirar cap a un altre costat. El retrat que se’n deriva és el d’un fracàs institucional davant la violència de l’extrema dreta, un fracàs que, lamentablement, encara té ecos en la societat actual.

En definitiva, quan el cinema s’utilitza amb intel·ligència i sensibilitat, pot esdevenir una poderosa eina de reparació, memòria i empatia. L’obra de Marqués-Marcet ho demostra de manera exemplar. Guillem Agulló no és només un símbol: és una absència que ens obliga a mirar de cara la realitat, a lluitar contra l’oblit i a no resignar-nos mai davant les injustícies.