La revista degana en valencià

‘La Mort de Guillem’ i IB3

04/01/2020

El passat 2 d’octubre, les tres televisions públiques del país compartien programació. À Punt, IB3 i TV3 emetien La mort de Guillem amb un notable èxit d’audiència, ja que més de 640.000 espectadors veieren la pel·lícula. A aquests, se’ls han d’afegir els que la veiérem posteriorment, com un servidor, que la va veure l’endemà. La notícia que els tres canals es posassin d’acord a emetre el mateix contingut ens va acostar una mica a un país normal amb una televisió pública normal, però això és un altre tema.

L’audiència va ser extraordinària: més d’un 17 % a TV3, un 12 % al País Valencià, que pot ser el doble del que habitualment té À Punt (fins i tot Las Provincias ho destacà) i un 4,4 % a IB3, en la tònica de la seva mitjana. Pot semblar que un 4,4 % a Balears és molt poca cosa, ja que representaria uns 15.000 espectadors, però crec que hem de tenir una mica de perspectiva per veure que és una xifra gens menyspreable.

IB3 va néixer fa quinze anys, en temps del PP de Jaume Matas, per intentar reduir la influència de l’informatiu balear i de TV3. Havia de ser una televisió en català amb les pel·lícules en castellà, costumista i espanyolista, seguint el model de Canal 9. Això va fer que fos rebutjada per una part important de la societat ja des de bon començament. Amb els anys de Bauzá la cosa empitjorà…

La seva programació tenia un objectiu de públic molt concret: senyora de la part forana de Mallorca. Basta veure’n els anuncis. I, més o menys, li funcionà. Programes de camp i de mar bastant insubstancials, concursets de poca volada, alguna sèrie per a tota la família que no estava malament (amb actors importants), cuina, molta cuina, i coses d’aquest estil. Des del 2015, amb Andreu Manresa, el periodista del diari El País a les Illes, s’ha anat modificant a poc a poc la programació, tot deixant els programes que aguanten l’audiència de la cadena, com Uep! Com anam?, on hi ha Miquel Montoro, o Gent de la mar, tot i que s’han variat algunes coses, per exemple els programes de cuina, amb Santi Taura i Miquel Calent, són molt més moderns, o Això és mel, que ja no s’emet, amb Toni Gomila i Tomeu Caldentey, combinava cuina i història. També s’han fet sèries d’un cert èxit i d’un cert nivell, com Treufoc o Mai neva a ciutat.

Tot i els esforços, encara no s’ha aconseguit que IB3 sigui el canal de referència dels illencs, ni tan sols en els informatius. La gent més conservadora continua arrelada en els telediarios nacionals, aquells que expliquen què passa a Madrid i com de dolents són els catalans, i els més progres miren La Sexta, on expliquen què passa a Madrid i com de dolents són els catalans. Per tant, l’audiència habitual d’IB3 és el de senyora de la part forana de Mallorca que, segurament, no sap qui és Guillem Agulló.

I aquí és on hi ha la gran notícia: aquests 15.000 espectadors no són espectadors habituals d’IB3, sinó que s’enganxaren al canal insular perquè hi havia la pel·lícula, mentre que el públic habitual de la cadena no ho va fer. Això vol dir que IB3 ja té constància de cap on ha d’anar per créixer. Sense abandonar la programació d’èxit que té, ha de fer continguts que atreguin el perfil de ciutadà amb formació i consciència de país, aquell ciutadà que vol contingut de nivell en la seva llengua i autoreferenciat. El públic valencià també ho demostrà amb la seva audiència. D’aquesta manera, aquest públic puntual podria tenir IB3 de canal habitual i enllaçar cap a altres programes, igual que també interessa dur la senyora de la part forana cap a un contingut menys costumista i més formatiu.

Ara bé, voldran anar per aquest camí? Hi haurà més col·laboracions entre els tres canals, cosa que enfortiria moltíssim el món audiovisual en català i la llengua catalana? Segur que molts volen avortar-ho, però és importantíssim que els tres canals col·laborin i es facin pel·lícules o sèries sobre esdeveniments propis (any de la desgràcia de Ciutadella, invasions pirates a Sóller o Pollença, agermanats, biòpics d’Aurora Picornell o Emili Darder…) o adaptacions de novel·les com Dins el darrer blau de Carme Riera, o d’alguna de Baltasar Porcel, de Guillem Frontera o Miquel Àngel Riera. Però ben feta, no com alguna que circula per IB3… I producció per a infants, dibuixos en català i de nivell, ja que, avui en dia, l’oferta infantil és immensa, però tota en castellà. Fer un programa infantil conjunt, ajuntant esforços i inversió, ajudaria a tenir una oferta més que decent.

Crec que l’únic camí és crear continguts propis, que parlin de nosaltres i de qualitat per a enfortir el nostre teixit audiovisual i cultural, per a enfortir la llengua, per a enfortir-nos a nosaltres mateixos.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top