La revista degana en valencià

La mort de Jaume I

10/05/2021

 

El 27 de juliol de 1276 moria el rei Jaume I –ben probablement de camí entre Alzira i València, a l’altura del que es coneix ara com la Creu Coberta, que altrament no té cap significat que la manàs construir en aquell punt exacte Pere el Cerimoniós, perquè no separava cap terme i no era un lloc distingit per cap cosa extraordinària. Tanmateix, al seu Llibre dels Feits, la mort del rei s’ubica a València, just en arribar, provinent d’Alzira. Ramon Muntaner, encara, hi aporta més detalls: diu que «tota la ciutat era eixida a carrera» i el portaren al Real, on, després de rebre els sagraments, beneí els seus descendents presents i «ab son bon seny e ab sa bona memòria (…) ab les mans encroades posant sobre sos pits, dix l’oració que nostre senyor ver Déus dix en la creu. E con l’hac dita, l’ànima se partí del seu cos e se n’anà en Paraís (….) ab gran alegre a ab gran pagament». La imatge del rei s’iguala, en aquell moment, a la de Crist. I el moment no pot ser més sentit per tothom: «els dols e els plors e els plants e els crits començaren per tota la ciutat, que no hi romàs ric-hom, mainader ne cavaller, ciutadà, dones e donzelles, que tui anaven darrera la senyera e l’escut seu, e deu cavalls a qui hom havia tolta la coa. E així anaven tuit plorant e braidant. E aquest dol durà en la ciutat quatre dies». En ser traslladat el cos a Poblet, pel camí, Muntaner diu que «en cascun castell, vila o lloc on venien, així com d’abans lo solien rebre ab grans balls e ab grans alegres, així el reebien ab grans plors e crits e plants». Però Muntaner ja sabem que era un gran narrador i és ben capaç d’orquestrar escenes ben dramàtiques, quan li cal.

I per això segueix, després, amb una descripció del soterrament multitudinari del cos del rei al cenobi català, i assegura que «així és ma fe, que ell sia ab los sants en Paradís, amén. E açò deuen cascuns creure». La santificació del rei fundador del Regne de València prenia així una forma literària i Muntaner, un home hàbil i gran servidor del casal d’Aragó, donava les claus per mantenir-ne el culte: diu que a Palma, el dia de Sant Silvestre, se celebra la festa de la conquesta, i demana que siga també instituïda l’equivalent de la ciutat de València.

Encara, més tard, el 1372, Pere el Cerimoniós demanà a la ciutat de València que es recordàs l’aniversari de la mort del seu avantpassat –de qui llegia la Crònica i a qui admirava–, i sembla que aquell costum perdurà bona cosa de segles, convivint amb la festa del 9 d’Octubre.

Tot això per dir, ara, que la figura d’aquell rei –a qui alguns qüestionen en el nostre temps–, cal que la recordem: va dotar d’entitat jurídica el nostre país. Va matar gent, també. Però com hauria fet segurament qualsevol dels nostres avantpassats d’aquell temps. Ens agrade o no. I no podem jutjar la història amb els paràmetres de la nostra època. I això no vol dir que no ens siga lícit jutjar els personatges de la nostra mateixa època, perquè aquests ja formen part del nostre entorn històric immediat. Jaume I, no.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top