La mort i els seus rituals

05/08/2021

Fa pocs mesos que, amb el títol d’Animetes santes. Costums tradicionals valencians sobre el més-enllà, l’editorial Bullent ha publicat el 21é Premi Bernat Capó de la Diputació de València, obra de l’historiador i arxiver d’Alcoi, Josep Lluís Santonja, el qual ha treballat, sobretot, temes locals i ara, amb aquest llibre on recull bona part del que va estudiar a la seua tesi doctoral –Església i societat en una via valenciana (Alcoi: 1300-1845)–, s’endinsa en les creences dels valencians sobre l’altre món i, en especial, en els rituals i les manifestacions personals i socials que hem fet –i, en part, encara conservem– al voltant d’un moment tan transcendental. Tot un món d’actituds religioses i de rituals de vegades supersticiosos que, ben sovint, allò que mostren és la por de l’ésser humà al més enllà ignot i incert, que, per molta fe que es tinga, no deixa de generar una evident inquietud fàcilment explicable: ningú ha tornat d’allà per contar-nos com va la cosa –tret, òbviament, de la resurrecció de Jesucrist que fonamenta bona part del cristianisme.

Com que, a més, tots hem de passar pel trànsit de la mort –ho expressaven molt bé els incipits dels testaments antics: «Com no sia al món cosa més certa que la mort i més incerta que l’hora d’aquella…»–, la qüestió sempre ens ha produït curiositat i por. Però ara, la nostra societat i les nostres formes d’entendre la vida ens fan voler ocultar aquell instant tan definitiu com el mateix naixement: els malalts –en la major part dels casos– acaben morint en un hospital on es troben, moltes vegades, apartats dels seus; després, amb els acollidors tanatoris, el cadàver és conservat –durant les hores precedents al soterrament– en un espai anònim i no a sa casa, i també, en moltes ocasions, la voluntat de la família del difunt evita el contacte social entre aquells més afectats pel decés de la persona estimada i els seus veïns i coneguts, que van al soterrar per acomiadar-se’n. Amb la qual cosa la mort esdevé més asèptica, més impersonal i, per descomptat, més distant dels qui estem vius.

Això, abans, no era així. La mort en el passat era un moment en què tenien lloc una sèrie de cerimònies i rituals que formaven part de la sociabilitat de les comunitats de veïns –majoritàriament agràries, en la cronologia estudiada per Santonja–, on, per exemple, en cada poble les dones jugaven un paper importantíssim: atenien els moribunds, amortallaven els cossos morts i organitzaven la vetla i el dol, que es manifestava amb la roba negra que podia durar anys i anys o, fins i tot, tota la resta de la vida. Jo encara he conegut algun cas d’aquests: en morir el fill, la mare ja no va vestir mai més de cap color que no fos el negre i portà un vel al cap del mateix color durant dècades.

Al volum de Josep Lluís Santonja no només trobarem això, sinó tota una sèrie de comportaments al voltant del moment del trànsit d’aquesta vida a l’altra, lligats a la religiositat popular i als costums que es transmeten –o es transmetien– de generació en generació i sempre ben documentats, cosa que fa que el lector s’endinse amb ganes en tot un univers que a poc a poc també mor i que ja només els qui tenim una certa edat som capaços de recordar algunes coses que els nostres avis vivien amb normalitat –com ara encendre les animetes per Tots Sants. I moltes altres qüestions. Però, allò que convé remarcar, ara, és que gràcies al treball de Josep Lluís Santonja aquell univers de la mort, durant el llarg període que va del segle XIV al XIX, el podem conéixer millor, el podem veure plasmat en el seu volum d’una manera magistral.