Tens 0 productes a la teua cistella
Hi ha moments en què una institució cultural no només es renova, sinó que es repensa. La nova identitat gràfica de la Mostra de València – Cinema del Mediterrani no és simplement un canvi estètic: és un gest simbòlic que dialoga amb la seua història i amb els llenguatges visuals del present.
Presentada pel director gerent del Palau, Vicente Llimerá, i la subdirectora de Cinematografia i Audiovisuals, Sara Mansanet, aquesta nova imatge marca l’inici d’una etapa que busca situar el festival en sintonia amb els nous ecosistemes digitals sense renunciar a la seua identitat.
La palmera: persistència i transformació
Des dels seus inicis, la Mostra ha estat vinculada a un imaginari mediterrani reconeixible. La palmera, com a símbol, ha funcionat durant dècades com una icona visual potent: arrelada al territori, evocadora de paisatge, llum i cultura compartida.
La nova proposta no elimina aquest element, sinó que el reinterpreta. El redisseny aposta per una síntesi formal més depurada, amb línies netes i una construcció gràfica que prioritza la llegibilitat i l’adaptabilitat. En termes de disseny, això implica una reducció del soroll visual i una optimització del símbol per a múltiples formats: des de pantalles digitals fins a grans suports físics.
Aquest tipus d’operacions no són noves en la història del disseny gràfic contemporani. Des de finals del segle XX, moltes marques culturals han optat per sistemes visuals flexibles, capaços de mutar segons el context. En aquest cas, la palmera deixa de ser un element estàtic per convertir-se en un dispositiu viu, adaptable, gairebé narratiu.
De la identitat fixa al sistema visual
El canvi més significatiu no és tant el logotip en si mateix com la concepció global de la identitat. La proposta desenvolupada per l’agència creativa Estimado José Alfredo aposta per un sistema gràfic obert, capaç de generar variacions sense perdre coherència.
Aquesta lògica respon a una transformació profunda en la manera com es construeixen les marques culturals en l’actualitat. Ja no es tracta d’un únic signe immutable, sinó d’un conjunt de recursos —tipografies, colors, composicions— que funcionen com un llenguatge.
La nova tipografia, més neta i contemporània, reforça aquesta voluntat de claredat i accessibilitat. Els colors, previsiblement més contrastats i versàtils, busquen generar impacte visual en entorns saturats d’imatges. Tot plegat configura una identitat pensada no només per ser vista, sinó per circular.
Entre la tradició i el present
El repte de qualsevol redisseny institucional és trobar l’equilibri entre memòria i innovació. Tal com assenyalava el mateix equip creatiu, es tractava de respectar una marca amb trajectòria i, alhora, adaptar-la als nous temps.
En el cas de la Mostra, aquesta tensió és especialment significativa. Parlem d’un festival que ha viscut diverses etapes, amb moments d’esplendor i també de silenci, i que en els darrers anys ha iniciat un procés de revitalització. La nova imatge s’inscriu, doncs, en aquest relat de continuïtat i renaixement.
Llimerá ho apuntava en la presentació: la voluntat és consolidar la Mostra com un festival de referència. I Mansanet hi afegia una idea clau: modernitzar sense perdre el compromís amb la història. Aquesta doble mirada és, probablement, el nucli del projecte.
Una imatge per a un nou temps
En un context cultural cada vegada més mediatitzat per la imatge, el disseny gràfic esdevé una eina estratègica. No es tracta només de comunicar, sinó de construir relat, de generar identitat i de situar-se en un mapa global.
La nova identitat de la Mostra de València respon a aquesta necessitat. És més neta, més flexible, més digital. Però també és, en essència, una continuació: una palmera que, sense deixar de ser reconeixible, aprén a moure’s amb el vent dels temps.
Potser, en això, rau la seua força: en la capacitat de transformar-se sense desarrelar-se. En fer del disseny no només una qüestió estètica, sinó una forma de pensar —i de projectar— el futur cultural del Mediterrani.
