La muixeranga i els castells: un passat comú

25/02/2020

 

«Gran part de la societat catalana desconeix els orígens valencians dels castells»

La història ha volgut que valencians i catalans compartim molt més que un passat comú; també costums, tradicions, sabors o músiques que han arrelat en l’imaginari col·lectiu de cada poble. Ara bé, en nombroses ocasions es desconeix el viatge històric que aquestes han fet de sud a nord. És el cas dels castells, ja que gran part de la societat catalana no coneix els seus orígens valencians.

La realitat és que, sense la muixeranga, els castells no existirien. Tal com explica Jordi Bertran en el llibre Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans (Pagès Editors), «la muixeranga nasqué com una part de la festa del País Valencià i des d’allí viatjà per amplis territoris de la península Ibèrica. En unes comarques concretes de Catalunya, amb el nom de ball de valencians, un cop evolucionat, esdevingué el fet casteller».

Maximilià Thous considerava que la muixeranga va nàixer al segle xvii, basant-se en les nombroses referències que hi havia a la «danza valenciana» a Madrid (1658), al Corpus de Sevilla (1674) o a Bilbao (1686). Un any després de la primera notícia de valencians a Bilbao, va celebrar-se el primer ball de valencians (documentat) a Catalunya, al municipi de Bràfim (situat a trenta quilòmetres de Tarragona). Aquest ball de valencians és important perquè és presentat com a propi de Bràfim, i representa un punt de partida perquè comence a incorporar-se en les festivitats de municipis del voltant. És el cas de Tarragona, que el 1706 celebra l’entrada del rei Carles III amb un ball denominat de valencians. Pel mateix mes de juliol consta a l’Arxiu Històric de Reus l’execució del ball de valencians a càrrec dels pagesos reusencs, i el 1712 apareix un altre ball a Valls pel retorn de la Mare de Déu del Lledó.

Segons afirma Bertran, «les notícies confirmen l’expansió d’un embrionari element festiu acrobàtic, en què l’agilitat dels que actuaven evolucionà al Camp de Tarragona i a l’antic Penedès cap al ball de valencians entès com a antecedent directe dels castells. Els pioners valencians optaren per una fórmula innovadora que implicà traslladar-se més enllà de la comarca immediata i, amb una certa professionalització, desenvolupar una activitat folklòrica (…). Només fou al Principat on es produí, primer, la imitació del ball pels grups locals –com a Madrid, Euskadi i Navarra– i, posteriorment, una evolució tècnica que configurà els castells».

Muixeranga vs. castells          

El ball dels valencians s’ha mantingut al País Valencià gràcies, especialment, a Peníscola –on es coneix com «els dansants»– i a Algemesí, considerat bressol de la muixeranga, on s’havien mantingut els cinc pisos en la construcció anomenada «l’Alta», i és l’únic lloc on s’ha emprat ininterrompudament la denominació de muixeranga. Tanmateix, segons explica Josep Vicent Frechina, la primera referència al terme correspon al Llibre Racional de l’Arxiu Parroquial de Llíria, on apareix documentat «muxaranga» el 1676. La muixeranga va acompanyada de dolçaina i tabal, fet que demostra que és originàriament un ball que requeria una tonada per a ser executat i no era un pur exercici gimnàstic.

Pel que fa als castells, el primer document que recull aquest terme és del 1770 a l’Arboç. Es va fer servir «castell» per diferenciar-lo del tradicional ball de valencians, pel fet d’assolir els sis pisos (a hores d’ara, aquesta consideració continua vigent).

Prohibicions

La popularitat creixent dels balls de valencians no va tardar a ser vista amb recel per autoritats il·lustrades i eclesiàstiques, que van voler limitar-los. Els governs il·lustrats atacaren tot allò que consideraven que estava relacionat amb la identitat local perquè ho consideraven causa de l’endarreriment social. D’aquesta manera, van ser prohibits pel rei Carles III el 1768 i també per l’arquebisbe de Tarragona el 1769, entre altres. Més endavant, el franquisme va actuar de forma diferent amb la muixeranga i els castells: mentre que les autoritats franquistes van utilitzar els castellers per regionalitzar-los, amb la muixeranga no va passar així, ja que a València el producte regional són les falles i el franquisme se les apropia.

Patrimonis Immaterials de la Humanitat

Els castells de Catalunya van ser proclamats Patrimoni Immaterial de la Humanitat el 2010, mentre que el 2011 el mateix comité de la UNESCO va declarar les Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, de les quals les muixerangues formen part. Arran d’aquesta declaració, es produeix el major esclat del moviment muixeranguer, ja que apareixen 16 formacions més, quasi el doble de les de 2010. Les noves generacions hem vist com el món casteller i el muixeranguer han assolit un grau de prestigi lligat a la cultura i a les tradicions que cal mantenir.

 

Article publicat al número de desembre 454