La música en valencià, música (in)visible?

Malgrat els nombrosos i més que significatius anuncis en els darrers mesos d’aturades, temporals i indefinides, podem continuar afirmant que la música en valencià es troba actualment en un bon moment, un fet que es pot demostrar de manera objectiva.

Quantitativament, està en rècords històrics pel que fa a nombre de produccions, com es va constatar amb els treballs presentats als últims Premis Ovidi Montllor que cada any atorga el COM a les millors creacions musicals en la nostra llengua. Qualitativament, en la música en valencià hem passat del folk, la cançó d’autor, el rock o ska, que eren estils que la definien fa unes dècades, a poder escoltar en l’actualitat també en la nostra llengua des de pop, rap, música electrònica, jazz, infantil, indie, reggae a fins i tot reguetó. I no només això, sinó que també s’ha vist en molts casos com el mateixos estils han evolucionat, amb fusions que a priori podrien semblar impossibles de conjugar, com el rap amb el cant d’arrel, el jazz amb el pop o el folk amb la música electrònica, entre molts altres. També s’ha ampliat el ventall de temes que tracten les nostres cançons. Ja no es canta només reivindicant temes socials i/o polítics. Sense deixar-los, ara es canta també a l’amor i al desamor, a la vida, als problemes i situacions que et trobes cada dia, etc.

Cantar en valencià ja no es fa com a posicionament polític com es feia anys enrere; ara es canta en valencià des de la normalitat. Qui ha estudiat, parla i viu en valencià, a l’hora d’expressar-se musicalment ho fa, lògicament, en la llengua que fa servir de manera habitual.

Que estiguem en eixe punt dolç per la nostra música té més mèrit si tenim en consideració la precarietat actual del sector unit a la seua invisibilització, que ja venen de lluny. És en aquest últim aspecte en el qual vull posar el focus, perquè és clau.

Hi ha una dita que afirma que no es pot estimar allò que no es coneix. Com totes les dites, és ben certa i és per això i sobre això que en aquest punt i per fer l’article una mica interactiu, et propose el següent joc/examen de música en valencià. Et repte a veure si eres capaç de dir 20 grups/artistes emergents que fan música en la nostra llengua. Recorda que no s’hi val fer trampes i que estem parlant d’emergents. Zoo, Auxili, La Fúmiga, Smoking Souls, Xavi Sarrià, Andreu Valor o El Diluvi són, entre altres, referents de la nostra escena, però ja estan ben consolidats i no compten com a emergents. Aprofitant la pregunta, i com si d’un examen es tractara, pots autocorregir-te i puntuar-te amb mig punt cada resposta donada i comprovar com vas de nivell de música en valencià actual.

Després d’aquest l’exercici, vull seguir interactuant amb tu i et llance una segona pregunta que ja no és per a nota. Ara et convide a fer un exercici de memòria i que penses on o com has conegut eixos artistes i grups que acabes de recordar. M’atreviria a dir que, entre les opcions escollides, de segur que estarà La Gira d’Escola Valenciana, el Feslloc o altres festivals, aplecs, concerts organitzats per entitats que fomenten la cultura de base i proximitat, que han fet de taula de salvació de la nostra música. Però estic segur també que has marcat com a opció internet i més concretament les xarxes socials. I és que han sigut i hui en dia són la primera font de cerca d’informació i coneixement, també per a estar al dia en l’àmbit musical. I gràcies a elles, no hem tingut l’apagada pel que fa a visibilitat que sí que s’ha produït als mitjans tradicionals de difusió. En aquest punt, cal fer memòria i recordar d’on venim i també on estem i on hauríem d’estar.

Com deia adés, la invisibilització de la música en la nostra llengua ve de lluny. Vull recordar amb tu aquell tancament d’un grup de músics i cantants en valencià a l’any 2005 que van fer per denunciar la marginació que sofrien per part de les institucions i que va ser el germen del naixement del Col·lectiu Ovidi Montllor.

Cal recordar que a la nostra televisió pública, que hauria de ser altaveu de tot el que passa, de tot el que es crea, de tot el que és actualitat ací al nostre país, la música en la nostra llengua va estar vetada. Grups com Obrint Pas o La Gossa Sorda, dos dels grans referents de la nostra música, que havien actuat no només al nostre territori o arreu del nostre domini lingüístic sinó que també ho feien a la resta de l’Estat o fins i tot havien fet concerts al Japó, no van tindre cap presència a la televisió pública, poca o molt poca a la ràdio pública i gens a les emissores privades.

Aquesta barrera que impedia poder arribar al gran públic a través de canals de difusió habituals, feu que l’aparició de xarxes socials com Facebook, Twitter o Youtube es convertiren com la principal manera de difondre tot allò que feien, reforçat amb una presència al web. Així, i per exemple, Obrint Pas va aconseguir 102.000 seguidores i seguidors a Facebook.

I és que sempre s’ha dit: si no estàs a internet o a les xarxes socials no existeixes, i més ara, quan per a la majoria de població, i especialment la més jove, les xarxes socials han desplaçat els mitjans tradicionals a l’hora d’accedir a la informació. I més, quan no disposes d’una altra manera de difondre el que fas.

Actualment, el primer que fa cada grup o cantant, inclús abans de mostrar les seues creacions, és obrir compte en les principals xarxes, amb l’assumpció de tot el que suposa i requereix d’atenció, de dedicació a la creació de continguts, de necessitat d’actualització i de tindre presència contínua. Fets que impliquen una dedicació afegida, que de vegades potser siga major a la dedicada a la vessant musical, però amb la consciència que hui és de les poques finestres des d’on poder donar a conéixer i fer visible un projecte musical.

En eixe sentit, ara fa 12 anys vaig voler posar el meu granet de sorra en la visibilització de la nostra música, creant un espai on poder assabentar-se del que feien els grups i artistes del moment: de les seues noves cançons, videoclips, discos, concerts…, els mainstream i els que començaven.

Així va nàixer la plataforma #músicaenvalencià, fent servir les eines que internet a través de les xarxes socials posava a l’abast de tot el món: primer a Facebook, a Twitter i a Youtube, i posteriorment hem anat incorporant noves xarxes com Instagram, Tiktok o Threads, a mesura que han eixit o hem pogut adaptar-les al contingut que oferíem. Des dels nostres comptes hem volgut donar a conéixer tot el que es feia en la nostra llengua, perquè tingueres una visió general més enllà dels grups i cantants que seguies a les seues xarxes personals, que descobrires noves propostes, que t’assabentares dels concerts que es feien al teu poble o ciutat, però també les que es feien al poble del costat.

En els dos últims anys, gràcies a l’ajuda de la Direcció General de Política Lingüística hem pogut, a més de millorar la quantitat i l’actualització de contingut, fer un salt qualitatiu important, creant un web específic (https://musicaenvalencia.es) on poder trobar eixa actualitat que permeten les xarxes socials sobre concerts, noves cançons, notícies, videoclips i discos, però també informació de qui formava part de la nostra escena fa uns anys, amb la intenció de crear una biblioteca de continguts classificats sobre música en valencià que està en continu creixement. Una informació permanent, a diferència de la presència efímera dels continguts a les xarxes socials.

Des de fa uns mesos, hem fet que el web, a més de ser una eina d’informació, ho siga també d’interacció i participació, incorporant noves seccions com la «Top 30», la primera llista d’èxits actuals de música en valencià feta per votació popular, o també una secció de jocs o un fòrum de participació.

Per concloure, m’agradaria acabar la reflexió plantejada abans i parlar d’on estem i on hauríem d’estar. Si bé en els últims anys de Govern del Botànic s’ha incentivat i donat suport a la nostra escena, fomentant la creació i producció, obrint nous espais públics i programant cicles de concerts arreu del nostre territori, s’ha avançat poc a potenciar el coneixement dels nostres grups i artistes. A la nostra tele, la música en valencià ha quedat reduïda a ser banda sonora d’alguns programes, a quatre concerts comptats i alguna notícia solta i esporàdica als informatius.

Continuem sense tindre al dial de la ràdio una emissora on poder escoltar música en la nostra llengua. Com que no ho hem tingut mai, hem normalitzat aquest fet, que és de tot excepte normal. Potser som l´únic lloc al món on no es pot escoltar a la ràdio música en la llengua pròpia. Mentre això no canvie, serà molt complicat que arribe i que es conega la nostra música com toca. Esperem que la conscienciació col·lectiva de la seua importància i la seua reivindicació capgire aquesta situació anormal.

Mentre açò arriba, les xarxes socials continuaran fent la seua feina. Hem de ser conscients que, si estimem la música en valencià, hem de fer un consum actiu del contingut que ens proposen: cal seguir el que fan els nostres artistes i grups, donar-los suport, escoltar les seues propostes, mirar els seus videoclips, però no de manera ràpida i efímera; hem de llevar-nos el costum de lliscar el dit i fer consum de 15 segons o menys que s’ha apoderat. Cal escoltar i assaborir cada cançó, cada videoclip, cada proposta, buscar-ne de noves i valorar el treball que hi ha darrere de cadascuna, i, a més, compartir-les. És essencial que totes i tots siguem prescriptors i influenciadors actius de la música en valencià.

VerdCel, fotografia de Juan Miguel Morales

 

Revista número 499. Febrer 2024.