La revista degana en valencià

La natura, camp comú de la ciència i la religió. Sant Francesc d’Assís i l’encíclica Laudato si’

07/10/2021

Vitrall relatiu a Sant Francesc d’Assís.

Aquesta secció, que porta per títol “Natura culta i sagrada”, pretén ser una aportació a la síntesi entre la cultura (en el sentit més ample: ciència, religió, art…), la natura (manifestacions climàtiques, fenològiques, ecològiques…) i la interacció entre ambdues (agricultura, ramaderia…).

Una síntesi potser imprescindible per aconseguir un enfocament socioecològic de la natura que supere els plantejaments estrictament cientistes que consideren la natura un objecte separable de la comprensió que se’n té.

ECOLOGIA, COMPLEXITAT, BIODIVERSITAT

En paraules més autoritzades que les nostres, en una petita i magistral obra dedicada a l’estudi del paisatge (1985), el gran ecòleg Fernando González Bernáldez (1933-1992) se’n planyia: «Ara per ara, la ciència troba grans dificultats per tractar l’imaginari i les seves estructures antropològiques, la cultura, les emocions, etc.».

I tenia raó en la mesura en què els plantejaments científics estrictament positivistes i fisicoquímics solen fallar a l’hora d’entendre i gestionar la complexitat de les relacions naturals; i erren quan bandegen els aspectes culturals, emotius, identitaris i fins i tot religiosos de les societats que gestionen els ecosistemes.

En el mateix sentit, un altre dels grans naturalistes i ecòlegs del segle XX, Ramon Margalef (1919-2004), feia les següents reflexions en el llibre Ecologia (1981; ed. Planeta): «La natura resulta massa complicada per a ser descrita i explicada de manera racional per composició de mecanismes físics elementals, i els coneixements necessaris per a la supervivència van adquirir la forma de tradicions i creences més o menys unides a un codi de caràcter sagrat, és a dir, indiscutible.»

Potser per raons com les anteriors, el biòleg i catedràtic de Harvard Edward O. Wilson (1929-), un dels majors experts en biodiversitat[1], va proposar una aliança estratègica entre les forces culturals més poderoses del món, la ciència i la religió, els científics materialistes i els creients, per contribuir a salvar el context en el qual la humanitat és possible: el de l’actual biodiversitat, el d’una natura que totes dues cultures consideren “sagrada”[2].

De fet, en el llibre La creació[3] Wilson es dirigeix epistolarment[4] a un pastor baptista (com podria fer-ho a qualsevol representant d’un credo religiós: sacerdot, pope, imam, rabí…) per demanar-li deixar de banda les diferències epistemològiques per centrar-se en la col·laboració de la religió per ajudar a solucionar un dels grans problemes que la ciència i la política a soles semblen incapaces de resoldre: la preservació d’una ecosfera coherent amb la vida humana[5].

SANT FRANCESC D’ASSÍS I L’ENCÍCLICA LAUDATO SI’

En l’Església catòlica també s’han donat passes en la mateixa direcció. I l’encíclica del papa Francesc Laudato si’ (“Lloat sigueu”; 2015)[6] n’és un exemple.

El títol de l’encíclica correspon a l’íncipit o primeres paraules d’una de les estrofes del Laudes Creaturarum, “Lloances (o càntic) de les criatures”, també conegut com “Càntic del germà  Sol”, escrit l’any 1224 per Francesc d’Assís en dialetto umbre, la llengua italiana en la qual parlava el sant i pròpia de la Umbria[7](capital: Perusa); en homenatge al càntic, l’encíclica utilitza l’ortografia i el nom original en umbre, no pas el llatí.

L’estructura general de Laudes Creaturarum és del següent tipus (lloa sisena):

 

Laudato si’, mi’ Signore,

per sora nostra matre Terra,
la quale ne sustenta et governa,
et produce diversi fructi

con coloriti flori et herba.

Lloat sigueu, Senyor meu,

per la nostra germana i mare Terra

la qual ens sosté i governa

i produeix diversos fruits

amb acolorides flors i herbes.

 

Com veiem, es tracta d’una visió integradora, i tan avançada per al seu temps com lligada a la mentalitat ecològica actual. Aquesta consideració explica que l’historiador medievalista nord-americà Lynn White (1907-1987)[8] suggerira l’any 1967 que Sant Francesc d’Assis fóra declarat “patró de l’ecologia” [9], proposta que va assumir i proclamar el papa Joan Pau II l’any 1979.

I, més encara, el papa actual, el jesuïta argentí Jorge Mario Bergoglio, va adoptar com a nom pontificial el de Francesc justament com a homenatge a Sant Francesc d’Assís. I tant al sant com a l’ecologia els ha dedicat la seua primera encíclica, Laudato sí’, que molt encertadament du per subtítol “sobre la cura de la casa comuna”. Un al·legat coherent amb la Declaració de Rio de Janeiro (1992) que acabava dient que la salvació de la humanitat precisa d’un nou projecte de civilització bastit sinèrgicament per tothom i per a la nostra “casa comuna”, una al·lusió al fet que el nom grec de “casa”, oikos, és l’origen del cultisme ecologia encunyat pel biòleg alemany Ernest Haeckel en la seua obra Ökologie (1886).

En l’encíclica, el papa Francesc no tan sols critica la degradació de l’ambient[10], el consumisme compulsiu i el desenvolupament irresponsable, sinó que també fa un clam per combatre el canvi climàtic i a favor d’un equilibri dinàmic i sostenible.

L’encíclica va ser anunciada el 18 de maig de 2015 en una conferència de premsa en què van participar el cardenal Turkson (africà, de Ghana), el secretari general de les Nacions Unides Ban Kii-moon (sud-coreà), el president equatorià Rafael Correa i l’economista estatunidenc Jeffrey Sachs (màxim expert en economia sostenible).  L’autor, el papa Francesc, la va signar sis dies més tard, el 24 de maig dilluns de Pentecosta[11], un dia que simbolitza la fructificació dels camps. I va ser publicada el 18 de juny.

En qualsevol cas resulta esperançador que persones representatives de l’excel·lència tant en el camp de la ciència (l’agnòstic i deista[12] Wilson) com en el de la religió (el papa Francesc) facen intents de convergència mútuament respectuosa per salvaguardar el patrimoni comú de la humanitat: la natura en la seua actual biodiversitat.

Sí, natura culta i sagrada.

Cantic del germà Sol. Sant Francesc d’Assís. Ceràmiques Sedó (Igualada)

[1] Entomòleg (i, en concret, mirmecòleg, el màxim expert en formigues del món), Edward Osborne Wilson ha escrit nombrosos llibres i articles científics i molts altres de divulgació; ha obtingut dos premis Pulitzer de literatura alhora que la Medalla nacional a la Ciència (EUA), el Premi Internacional de Catalunya (2007) i el Premio Fundación BBVA Fronteras del conocimiento (2010), entre els més de cent cinquanta premis, medalles i doctorats honoris causa. Està considerat un dels cinquanta científics més influents del món i com el biòleg viu més important i destacat, amb treballs pioners en biodiversitat i sociobiologia. I un dels màxims impulsors de la convergència entre els coneixements provinents de les ciències naturals, les ciències socials, les humanitats i les arts.

[2] Un enfocament coincident, tot s’ha de dir, amb l’esperit i el nom d’aquesta sèrie d’articles que aixopluguem en la revista Saó sota el títol de “Natura culta i sagrada”.

[3] Editorial Empúries (2007), traducció de l’original The Creation: An Appeal to Save Life on Earth (2006).

[4] Un estil literari, l’epistolar, que Wilson tornarà a fer servir el 2014 en Letters to a Young Scientist (“Cartes a un jove científic”): https://metode.cat/revistes-metode/llibres-revistes/cartes-jove-cientific-edward-wilson.html

[5] Revista Espores. “Fronteres de l’etnobotànica”: https://espores.org/etnobotanica/fronteres-de-l-etnobotanica/

[6] Encíclica Laudato si’: http://www.tarraconense.cat/index.php?arxiu=fitxa_document&id=22483

[7] Una visita per la Umbria: http://losviajesdexus.blogspot.com.es/2014/05/la-toscana-una-ruta-por-la-toscana-y-la.html

[8] Professor a les universitats de Princenton, Stanford i UCLA (California-Los Angeles); autor de llibres tan celebrats com Medieval Religion and Technology (1878) o Medieval Technology and Social Change (1962; Tecnología medieval y cambio social, Paidós 1990).

[9] També el té com a patró el Cos de Banders, l’encarregat de la conservació i protecció del patrimoni natural d’Andorra.

[10] El terme “ambient” ve del llatí ambire, “envoltar” i equival al francés environnement, l’anglés environment, l’italià ambiente, o l’alemany Umwelt. En català, a més d’”ambient” també es pot dir “medi”, però no mai “medi ambient”, que resulta un pleonasme o reiteració innecessària basada en la traducció literal i servil de l’expressió castellana medio ambiente, forçada per la inconcreció del terme castellà medio, que tant pot significar “medi” com “mitjà” com “mig”.

[11] Veure Saó, número 430, d’octubre de 2017: https://revistasao.cat/pentecosta-maig/

[12] És d’agrair que persones de la talla intel·lectual d’Edward O. Wilson aporten al debat públic les seues reflexions sobre el les relacions entre el coneixement científic i les creences religioses. Com també han fet científics de la talla d’Albert Einstein, Max Planck o Stephen Jay Gould, per esmentar-ne uns pocs. En una entrevista, Wilson deia al respecte: «En primer lloc, caldria definir teisme i deisme. Teisme és la creença que Déu intervé en els assumptes humans, és capaç de fer milacres i està directament unit al discurs humà. Els deistes, en canvi, accepten la possibilitat de què existisca una força suprema que ha establit les lleis responsables de la creació de l’univers, però no creuen que Déu intervinga en els problemes quotidians. Mentre no puguem donar una explicació millor de l’origen de l’univers, em considere un deista provisional. Potser els físics puguen explicar prompte d’on venim.»

Inscriu-te al nostre butlletí

Top