La Nau, encara

Crec que tenia setze o dèsset anys. Vaig anar a veure-la al migdia, amb un amic de tota la vida. Era sòbria, senzilla, estava en una d’aquelles sales de saber antic, amb prestatgeries de fusta fosca i llibres que algú va obrir alguna vegada –molt llunyana, això sí. L’exposició presentava alguns dels arxius de Joan Fuster, escriptor i ideòleg del nou-cents. Ens agradà, tot i que n’entenguérem la meitat. Uns anys més tard vaig tornar a la mateixa sala. S’hi mostraven altres coses, però: pergamins, incunables i diversos papers insignes de Francesc Eiximenis, escriptor i ideòleg però del tres-cents. Anava amb uns altres amics, més circumstancials: havien vingut d’Erasmus i els interessava molt sincerament la història de la terra que els rebia, veges tu quines coses. Després, hi he tornat moltes altres vegades. No a la sala, és cert, però sí a eixe edifici d’ordenat i net claustre neoclàssic, per visitar altres exposicions, concerts o actes variats d’allò que comunament i concilis filosòfics a banda se’n diu cultura –l’última, ara fa pocs dies, la dedicada a la capitalitat valenciana de la República durant la Guerra Civil. Ho recordava l’altre dia i rumiava que La Nau, la seu històrica de la Universitat de València, ha aconseguit gestionar allò que es compta entre les necessitats de les societats que es volen crítiques, o almenys amb una certa memòria: una programació regular i respectable en forma de papers, escenaris, coreografies, quadres o partitures, feta de manera oberta i la majoria de vegades gratuïta, cosa gens menyspreable. Probablement és el que toca, i segurament és millorable, sí, però és positiu. En La Nau, a més, hi ha la voluntat de fòrum: són habituals els diàlegs, els debats, les taules redones i altres converses entre diversos representants d’allò que també comunament anomenem societat civil. I això tampoc s’ha de menysprear, en ser una forma de contrapès –precari si voleu, però contrapès al capdavall– del Poder.

Em perdonaran vostès si tot açò que dic sembla que peca d’entusiasta –no és el propòsit, òbviament. Perquè, d’acord: potser és fàcil, en ser la institució pública qui hi ha darrere, però tristament és molt comú en els últims temps i en el nostre benvolgut país dels valencians, allò de tindre cabals de tots els contribuents i en lloc d’una oferta cultural dinàmica completar un pou molt bonic i solemne. Sabem ben bé que altres, amb el mateixos i més recursos, no ho han aconseguit, ni de lluny. Amb diners, torrons, però no sempre, o si no recordem el rèquiem interminable de grandioses castanyes culturals envoltades de bitllets: l’últim IVAM o les cent cinquanta «Ciutat de» en honor de prínceps i reis castellans, novetes de trinca. No me n’aniré per les branques. L’important, ací, és que en La Nau s’ha consolidat un programa cultural divers i a l’abast de. Anava a dir tothom, potser no tant, és cert: els museus encara són búnquers, o almenys en part. Si alguna cosa cal millorar, doncs, és precisament això: obrir més els canals de comunicació, fer de l’horitzontalitat una premissa, allunyar el producte de l’oficialitat i acostar-lo a qui viu fora de la reserva universitària. I si no serveix, si després de tot ens quedem on estàvem, paciència, que els fronts en són molts i diversos. Ja tindríem, però, més camí fet i un contenidor cultural amb les portes i finestres ben obertes. A més, per cert, presidit en el seu centre per aquella estàtua de Lluís Vives, exiliat per una violència que alguns no volen recordar, vetlant uns murs acarats al Col·legi del Patriarca, d’on isqueren espoliats pels Borbons i cara a Madrid els llibres d’una biblioteca que tampoc ja ningú no recorda. Però això, com diria aquell, és una altra història. I he dit que no me n’aniria per les branques.

Article publicat al nº 422 (gener de 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar