La necessitat actual d’articulació entre grans i xicotetes empreses

Durant les tres dècades que van seguir de la Segona Guerra Mundial, la gran empresa va ser considerada com l’organització més eficient i més innovadora. Això resultava lògic en un context fordista en què es perseguia assolir economies d’escala en la producció (menors costos per unitat de producte gràcies a la producció a gran escala) i on predominaven les innovacions de procés sobre les innovacions de producte. A més, s’atribuïa a aquestes empreses una important capacitat d’arrossegament territorial. La crisi dels anys 70 i 80 del segle XX va evidenciar els problemes de moltes grans empreses per a adaptar-se a les noves exigències tecnològiques, mercadològiques i socials. Això contrastava amb la flexibilitat que semblaven exhibir els sistemes territorials de pimes (petites i mitjanes empreses) en algunes regions italianes, espanyoles, etc., per a adaptar-se a les noves necessitats; tot això gràcies als avantatges associats a la confiança i a la cooperació entre empreses, i entre el conjunt d’actors en general, afavorida per la pertinença a un mateix territori. Això va portar alguns científics socials a pensar, seguint l’optimista formulació de Piore i Sabel de 1984, que la xicoteta i mitjana empresa prendria el relleu de la gran empresa com a forma d’organització ideal.

Ara bé, no ha calgut deixar passar massa temps per a evidenciar que les petites i mitjanes empreses no estan exemptes de problemes, i alhora que una certa grandària empresarial pot ser necessària per a la generació de determinades innovacions. En un estudi comparatiu de quatre sectors industrials valencians, realitzat al Departament d’Economia Aplicada de la Universitat de València sota la direcció del professor Juan Antonio Tomás Carpi, publicat en 1999, ja mostràvem que una de les claus explicatives del millor comportament relatiu del sector (districte) ceràmic valencià, comparativament amb els sectors calçat, moble i tèxtil, era precisament la major grandària relativa de les empreses ceràmiques.

De fet, en les últimes dècades, cada vegada s’accepta més de manera implícita o explícita en la literatura econòmica la necessitat d’aconseguir una bona articulació i cooperació entre grans empreses i pimes per tal d’assolir una economia competitiva i dinàmica. Aquest és, sens dubte, un dels grans reptes que actualment té plantejada la indústria i l’economia valenciana. Cal tindre en compte que, tot i que en l’últim mig segle s’han produït algunes importants inversions d’empreses industrials multinacionals en sòl valencià –com ara Ford, IBM, etc.–, encara estem molt lluny de poder parlar de l’existència d’un bon engranatge entre, d’un costat, la localització en territori valencià de les plantes de grans empreses multinacionals i nacionals i, de l’altre, el desenvolupament d’una estructura d’empreses mitjanes i competitives de base endògena que alhora tinga una relació simbiòtica amb les anteriors. Certament, considerant que les plantes d’empreses multinacionals i nacionals competeixen per damunt de tot amb les plantes de les mateixes companyies localitzades en altres regions i països, resulta evident que existeix un important espai per a la confluència d’interessos i la cooperació entre els actors externs i els actors polítics i socioeconòmics locals. I això en el sentit que els uns i els altres poden tindre, sota determinades circumstàncies, un interés compartit pel desenvolupament de la capacitat local d’innovació. Però també sorgeix una important dependència territorial envers les empreses externes i, amb ella, una gran capacitat de pressió política sobre els governs regionals per part d’aquestes últimes empreses. Ara bé, un dels problemes que hi ha darrere d’aquesta vulnerabilitat territorial és que les inversions d’aquestes plantes multinacionals i nacionals no sempre s’acompanyen amb un estímul al desenvolupament d’iniciatives empresarials endògenes que podrien beneficiar-se de la interacció amb les grans empreses. Aquesta interacció, però, pot resultar de gran importància per tal de permetre a les pimes defugir (almenys parcialment) les limitacions que els imposa la seua reduïda dimensió en termes d’innovació, d’internacionalització i d’accés als centres de poder.

En definitiva, ara que estem a punt de rebre algunes grans inversions industrials, com la de Volkswagen a Sagunt, una dimensió important de la política industrial i d’innovació dels governs central i autonòmic emergeix amb claredat. Es tractaria de propiciar que aquestes inversions afavoriren el sorgiment i/o el reforçament d’una indústria de base endògena capaç d’interactuar efectivament en termes d’innovació amb aquestes grans empreses. Especialment, és de vital importància que les xicotetes i mitjanes empreses puguen aprofitar i aprendre d’aquesta possible interacció per desenvolupar connexions amb altres clients i mercats de forma independent a les grans empreses.

Revista número 497. Desembre 2023.