La nit, fa temps

Hi ha dos elements quotidians que , de tanta presència i naturalitat com tenen, ens passen desapercebuts . Un és la llum, l’altre el soroll.

Jo crec que en els temps actuals aquests dos punts, tan vitals , ens passen per damunt i no els considerem amb una facilitat enorme. Els dos han estat en les seues diverses manifestacions, elements importantíssims que han marcat la vida humana al llarg dels segles. En una manera positiva o en una de negativa. En els darrers temps , a causa de la creixent urbanització mundial, aquests dos fenòmens tenen una major importància . I ho serà probablement en el futur encara més.

Des del mas on sóc puc apreciar molt bé les diferències que l’absència o no d’un d’aquests factors, per exemple la llum, té  ara mateix . O tenia en el passat.

La major part de les nits, ni que siguen fredes, ixc a mirar el cel. I puc contemplar en eixos moments la importància de la llum.

Com és de nit, els espais de fosca són importants. Es noten damunt el bosc o les terres de conreu.  I més encara es noten  els punts , pobles , on l’acumulació de lluminària artificial domina.

Arribe a reconèixer perquè són en línia directa, les llums de Vilafamés, de Benafigos allà dalt o de La Serra d’En Galceran just en el nord geogràfic. Mirant cap al sud hi ha la resplendor de les fàbriques de ceràmica què, encara que no les veig directament, inunden la fosca amb les seues faroles. També puc observar clarament, les llums grogues de La Montalba ben a la vora. I esparses pel Pla ara una llum ara una altra.

De llums de cims només puc veure les del Bartolo anomenat també Montjoliu  I no sempre. També es veuen , en la volta cel nocturn les dels avions que van i vénen sense parar. Alguna vegada fins i tot he vist durant uns pocs minuts l’estació espacial internacional que sembla un cuc de llum movent-se regularment i silenciosa.

Després entre en casa i la llum interior m’enlluerna mentre em permet pensar en els temps passats.

Com era aquest espai fa temps , durant la nit? Quin misteri devia suposar!. És difícil imaginar-ho. Costa fer-se la idea que més enllà dels estels i d’algun cresol o foguera, la resta del camp era una massa fosca i contundent.

També hi devia haver més silenci. Segur. Perquè  ara , malgrat ser la nit es sent , de vegades, la remor d’un cotxe , un camió o de les fàbriques segons bufe un vent favorable o advers.

Però és la foscor la que imposa. Quins pensaments deuria dur a la gent d’un mas? Fins i tot a la d’un poble on la presència d’alguna llum artificial més podia mitigar la negror de la nit?

La vida es paralitzava en eixes hores. Amb la fosca era impossible, o enormement complicat i tal vegada fins i tot arriscat, transitar pel camp. La visió de l’enorme extensió dels voltants sense ni una llum de referència devia imposar un respecte considerable, sagrat potser.

I si els moviments eren impossibles què devia passar amb els pensaments? La ment humana, diversa, exploradora de mena, deuria fer un intent per esbrinar no sols allò més eteri, incert, mentalment immens , sinó igualment allò que per la fosca podia encobrir o amagar situacions desconegudes.

La fosca sempre ens ha fet por. La metafísica i mental i la física i espessa com un fanguejal. Si avui pensem dominar-la a base de posar-li fanals i   fanalets, és perquè no sabem res de a fragilitat de l’existència. Només caldria una apagada general d’unes poques hores perquè  ens adonarem de la fluixesa de les nostres certeses.

La nit, fa temps, devia fer por i comportar un retraïment clar i concret de la vida. Segurament creant  les instàncies precises per poder seure silenciosament i temorosament  de tanta magnitud , desconeixement i misteri.

Si hem avançat un poc gràcies a l’electricitat que ens ha dut la llum, considerem-ho com un be preciós i enorme.

Caminar de nit amb llum pel camp és una festa recomanable per saber què som.