Tens 0 productes a la teua cistella
Una amiga –una d’aquelles amigues fugaces dels divuit i vint-i-pocs, que se’n va per a no tornar– em va dir un dia, mentre discutíem de poesia valenciana amb passió i vehemència, que els qui n’escrivíem ens fixàvem massa en la infantesa. Que retornàvem amb impúdica insistència a un temps que pensàvem bell i profund, quan era només vulgar existència i previsible rutina sense cap significat ocult. Jo mai hi vaig estar d’acord: ser infant és, per damunt de totes les coses, descobrir, experimentar, equivocar-se, percebre cada dia com un univers inabastable. És no conéixer la mort, ni el futur, ni tampoc –posem-nos en un pla més prosaic– els maldecaps de la vida adulta, des d’una mudança fins a la cua del SERVEF. Tampoc crec, ja endinsant-nos en la qüestió literària, que la infantesa represente el fet diferencial de la poesia feta a casa nostra; de fet, ni tan sols li atorgaria un paper preponderant.
Però, el cas és que durant els últims anys hem viscut una allau de nostàlgia prefabricada, de records plastificats en llibres d’usar i tirar, de memes virals que s’escampen per la xarxa com els polls a l’escola. Hem viscut una autèntica invasió d’una nostàlgia light, no ja d’introspecció pregona, sinó de garlandes banals i sobreres, de reunió en un bar d’entrepà i sangria on, per por del silenci compartit, algú treia a passejar aquell professor de primària tan antipàtic que els va castigar a un racó quan tenien vuit anys. Hem comercialitzat el record en còmodes píndoles, en draps d’usar i tirar, en anècdota reciclada una i mil voltes. Triomfen a les xarxes socials les referències a l’escola, als berenars, als anuncis de la tele monocroma, a les motxilles i els genolls bruts de fang. Col·leccionem relíquies de fa vint o trenta anys a preu d’or, amagant-nos a les coves de la infantesa, on el mal no arriba i el vent de l’edat adulta a penes alça un poquet de polseguera.
I és que potser (potser) tot aquest revival no és cap altra cosa que una forma molt elaborada i fabulosament mediatitzada de fugir d’un present que ens és alié. Els qui puguem dia sí dia també al tren a la nostàlgia de xiquet vivim un present decebedor, fred, violentament gris i esmoladament pesarós. Habitem temps en els quals no sabem com moure’ns, a cavall com estem entre aquella joventut despreocupada i l’edat adulta amb majúscules. Alguna cosa se’ns ha trencat a mig camí de la transició, que no ha estat ni amable ni excitant. No ens hem trobat cap repte per davant, únicament una rampa que descendia sense possibilitat d’escapatòria, de canvi de direcció. Cultivem amb deler una ànsia que creix esponerosa, un anhel d’arribar a allò que ens van prometre, de trobar l’escala amagada que ens allibere del nostre particular laberint. Viatgem en càpsules del temps amb pantalles de cinema on s’hi projecten les empremtes en sépia del nostre cervell, apedaçant els negatius per a saltar-nos les parts prescindibles o doloroses. Volem el destí i fugim del viatge, i és que, haureu de perdonar-nos, ens han sembrat el trajecte de mines, de claus, de clots, de trampes com si estiguérem en una pel·lícula d’Indiana Jones. Cresquérem en un país amb les costures tibants d’alegria i futur, i ens hem fet majors enmig d’un fangar monumental al qual no sabem ni com hem arribat. Ens havien promés moltes coses i no en tenim cap. Alguna culpa també en devem tindre, però.
L’epíleg, el dolç epíleg, és que escric aquestes línies la nit electoral del 24 de maig. I que, tot i la dolorosa i injusta exclusió de part dels qui han estat part fonamental del canvi, s’albira un temps en el qual tornarem a tindre veu; en què articles com aquest, escrits en valencià, potser no seran l’excepció, sinó el segell de la normalitat, com també ho serà tindre un president (o presidenta) que parle, entenga, escriga la llengua dels valencians. Un temps en el qual les coses no se solucionaran per art de màgia, com en els programes de Cap d’Any de la televisió estatal, on sempre hi havia un mag de tercera regional, i tindrem l’oportunitat de lluitar. De parlar. De tornar a construir, com quan jugàvem amb l’arena del pati de l’escola.
S’obri un camí desconegut, pel qual hem de transitar, decidir, participar. Patirem, això segur. Serà difícil, també. Però ens queda l’enorme satisfacció de saber que, si tornem la vista enrere no serà per a fugir del present, sinó per a saber d’on venim i construir un futur encara més sòlid i durable. Que aquesta siga l’escala que anàvem buscant els qui renegàvem d’un present que ens constrenyia els pulmons i ens furtava l’alé. Que vinga la llum, que vinga l’aire fresc. Que tinguem sort, valencians.
Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com
Article publicat al nº 405, corresponent a juny de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar
