La revista degana en valencià

La nova FP requereix la millora de les condicions laborals del professorat

04/03/2022

Les paraules «Formació Professional» se senten ara amb més freqüència perquè estan en marxa noves polítiques d’impuls de l’FP, ja que ara el Ministeri és d’Educació i Formació Professional, o perquè les empreses demanen més activament els seus perfils professionals. Ara bé, això no es trasllada a un reconeixement social efectiu o a inversions econòmiques suficients per a aquests ensenyaments.

En una societat en què està arrelat i estés que la majoria som classe mitjana i que molt pocs es reconeixen classe treballadora, encara hi ha una gran resistència a veure l’FP com una primera opció, encara que està demostrat que la sobreformació universitària no és la millor fórmula. La major ocupabilitat de l’FP hauria de ser un bon reclam, i ho és, però s’observa una bretxa vocacional i de gènere que fa que els estudis amb millors possibilitats d’obtenir un bon treball tenen baixes matriculacions i/o estan polaritzats entre els xics.

L’FP és més que un conjunt de moltes famílies professionals que agrupen cicles formatius de diversos nivells. El sistema de l’FP és àmpliament desconegut i la seua difusió i informació no és només feina dels serveis d’orientació dels centres de secundària o agències d’ocupació, sinó que caldria que arribara per molts més mitjans a tota la societat, tant a xiquets com a adults. Per exemple, el fet que una determinada qualificació professional es pot obtenir de sis maneres diferents (FP reglada presencial, FP reglada semipresencial, matrícula parcial de FP, proves lliures de FP, FP ocupacional o acreditacions professionals) no arriba a la població. Tampoc es coneixen suficientment els diferents itineraris acadèmics que poden fer que l’FP siga un camí per a ampliar posteriorment coneixements en la universitat o que els universitaris obtinguen aprenentatges pràctics en FP; no s’ha de tenir interioritzat que l’FP és un camí de segona categoria per a qui, equivocadament, no vol estudiar, o on es recuperen persones jóvens amb dificultats d’acabar els ensenyaments obligatoris.

Fins ací es resumeixen els trets que bloquegen la dignificació social de l’FP, però hi ha altres vessants a considerar, com la dignificació laboral del seu professorat. El col·lectiu del professorat actual que imparteix qualificacions professionals és heterogeni i les seues condicions laborals són molt diferents: professorat de secundària (funcionari de carrera i interí), professorat tècnic de FP (funcionari de carrera i interí), professorat especialista, professorat anterior en centres concertats i privats, i professorat de FP per a l’ocupació. La nova llei de FP reorganitzarà alguna d’aquestes figures i proposa un model de FP més flexible, més orientat a l’FP integrada, i amb més participació de les empreses. Els greuges entre les condicions laborals d’aquests col·lectius són grans, i eixa nova legislació no els soluciona sinó que els transforma, i com a exemple la conseqüència de l’equiparació del professorat tècnic a professorat de secundària que ha arraconat bons professionals docents per no tenir una formació universitària tot i que aporten un saber tècnic que demostradament no es pot obtenir en les universitats.

Encara que l’FP reglada s’adscriu a secundària, el professorat no es sent comprés ni atés en els instituts, amb inversions insuficients que cal repartir i equips directius col·lapsats, principalment per la burocràcia però també per la gestió de l’ESO i l’excessiu protagonisme del batxillerat. La demanda de centres integrats de FP on es puga atendre la singularitat de l’FP és general entre el professorat de FP. En altres països europeus, als instituts de FP hi ha tècnics de laboratori contractats per preparar els espais d’aprenentatge tècnic, i ací, a les tasques pedagògiques d’uns estudis reglats s’afegeixen moltes hores de treball extra d’organització i manteniment de tallers i equipaments. La necessitat d’actualització tècnica en FP és més elevada que en secundària, però els permisos de formació són els mateixos; aconseguir que l’oferta formativa s’adapte a les necessitats i arribe a temps és complicat, i les estades en empresa del professorat que s’ofereixen són més aviat ridícules.

En últim lloc, caldria comentar la imprescindible dignificació dels mitjans tècnics, ja que la professionalitat del professorat de FP, amb esperit espartà, que fa el que pot i més amb allò que té, emmascara una carència crònica d’equipaments suficients, segurs i actualitzats per a la docència, pràctica estesa a tots els instituts de FP, no només a uns quants. Cal reconéixer que la substitució dels equips informàtics en els instituts públics es realitza quan ha passat el temps de vida, però el mateix no succeeix automàticament en la resta d’equipaments tècnics. L’impuls actual de l’FP ha comportat un increment de l’oferta educativa, però no s’ha acompanyat d’una actualització proporcional dels seus equipaments, que hauria de recuperar també l’efecte de l’infrafinançament acumulat en molts anys en aquest aspecte.

No cal caure en el parany que l’FP dual farà que l’alumnat puga utilitzar determinats equipaments que són complicats d’adquirir pels centres educatius. Les empreses tendiran a formar l’alumnat en aspectes molt concrets del seu interés i no en altres més polivalents i diversos que aprofitaran per a l’alumnat a llarg termini. Les col·laboracions de les empreses caldria orientar-les també a fer que oferiren els seus equipaments als centres públics amb acords favorables per a tots, com es fa en altres territoris i països europeus, i per evitar que es generen greuges socialment desfavorables entre els centres de titularitat pública i privada.

Entre els reptes de l’FP actual està el seu arrelament per tot el territori, l’adaptació permanent dels perfils professionals en contínua evolució i la flexibilització de les modalitats que permeten que la formació arribe a les persones amb seriosos problemes per a conciliar la vida personal i professional.

Les comarques despoblades o limítrofes a les més poblades no disposen ni de la mateixa oferta ni d’una que d’adapte a les seues necessitats, i la despesa econòmica o de transport que han de fer per a cursar FP és major. En aquest moment es poden observar estudis de FP amb molt bona ocupabilitat però amb poc alumnat per diferents motius que caldria analitzar i facilitar els mitjans necessaris per a revertir aquesta situació. La implantació de l’FP integrada en els centres integrats (CIPFP) i els instituts de secundària (IES) està trobant-se que fa falta més personal docent i no docent, ja que pot comprendre que si es faciliten més serveis i formació a la societat fan falta més persones treballant. El disseny curricular orientat a donar satisfacció a les renovades demandes de les empreses requereix un esforç que no sempre disposa de recursos en els centres, i no cal descuidar la formació integral de l’alumnat i l’adquisició d’habilitats socials (soft skills), cada vegada més valorades en la selecció de personal.

Noves oportunitats d’avançar cap a una FP avançada aporten ara els cursos d’especialització de Formació Professional, anomenats Màsters de FP, que permeten explorar i experimentar perfils professionals de creació recent o en desenvolupament. Paradoxalment, les titulacions d’accés a alguns d’aquests cursos tenen una inserció laboral plena que dificulta que l’alumnat, que és treballador, puga cursar eixa formació amb garanties.

La baixa participació de l’alumnat de FP és una altra de les característiques d’aquests ensenyaments, ja que són estudis curts i tenen poca continuïtat en els centres formatius. Eixe silenci es visibilitza en el fet que les associacions d’alumnes o les associacions de pares i mares no tenen implantació en els instituts de FP, i costa un gran esforç trobar un representat de l’alumnat de FP en els sindicats estudiantils. La millora del sistema de beques o la concessió de determinades ajudes econòmiques per a l’alumnat de FP en alguns casos resulta molt més complicat si el col·lectiu estudiantil i treballador no defén eixos interessos activament. Potser siga necessari escoltar l’alumnat i el col·lectiu treballador seriosament per tal d’entendre les dificultats i la desinformació que pateixen i que els impedeix estudiar FP.

Entre la Formació Professional antiga, prèvia a la LOGSE, i l’actual hi ha hagut un gran avanç del qual cal fer-se ressò, però el model que comporta l’FP moderna exigeix renovades i reforçades solucions. Eixa FP ha de passar necessàriament per una completa i real dignificació de l’FP, que facilite una formació integral de qualitat a totes les persones i que potencie els sectors productius de futur, independentment d’on visca l’alumnat.