La nova Generalitat democràtica (1982-2020)

15/02/2021

El dia 9 d’octubre de 1977, i al crit de «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia», centenars de milers de valencians es manifestaven als carrers de la ciutat de València. Era l’expressió de la demanda popular d’autonomia, i la manifestació pública més visible d’un procés polític que havia tingut els seus incipients passos just després de les primeres eleccions democràtiques celebrades a Espanya després de febrer de 1936: les convocades el 15 de juny de 1977. Els diputats valencians electes, amb majoria socialista, constituïren un Plenari de Parlamentaris el 4 d’agost d’aquell any; aquest Plenari conformaria el primer nucli de l’elit política encarregada de liderar el procés institucional que conduí a l’autonomia valenciana. El marc polític estatal seria el que marcaria la Constitució encara no aprovada (ho seria al desembre de l’any següent) i que possibilitaria un nou context autonòmic per al conjunt del territori espanyol.

De moment, els paràmetres legals els proporcionaria un primer règim preautonòmic valencià aprovat pel govern central per Reial Decret 10/1978, del 17 de març. Es constituí així un primer Consell del País Valencià el 10 d’abril de 1978 al monestir de Santa Maria del Puig, presentat públicament sis dies més tard al Palau de la Generalitat de València. El socialista Josep Lluís Albinyana n’era el primer president i els seus membres serien elegits pels diputats valencians electes, encara que també per les tres diputacions provincials de Castelló, València i Alacant, en un context en el qual, a l’espera d’unes primeres eleccions democràtiques locals (celebrades posteriorment, a l’abril de 1979), ajuntaments i diputacions estaven encara en mans dels antics governants franquistes. PSOE i UCD (partit que controlava el govern central i liderat per Adolfo Suárez) es disputaren l’hegemonia d’aquest organisme al llarg de tota l’etapa preautonòmica, que conclogué definitivament amb l’aprovació d’un Estatut d’Autonomia al juliol de 1982 i la celebració de les primeres eleccions autonòmiques a l’any següent.

Tota aquesta etapa es va veure marcada durant aquest anys de preautonomia (1978-1982) per un llarg i tortuós camí legal i administratiu, la rivalitat abans comentada, i un clima polític, social i cultural d’extrema conflictivitat i tensió protagonitzada principalment per sectors de l’anomenat blaverisme, anticatalanistes o simplement forces d’extrema dreta i nostàlgics del franquisme. La seua expressió més visible va ser l’anomenada Batalla de València, centrada en la disputa pels elements identitaris propis (denominació de la llengua i de l’autonomia, bandera, himne, etc.), en la qual no va estar absent en absolut la violència. Malgrat els intents del primer president del Consell, l’esmentat Albinyana, i les forces d’esquerra, per fer possible l’autonomia en el cas valencià per la via que possibilitava un accés més ràpid a una més àmplia autonomia (l’article 151 de la Constitució, com va passar amb Catalunya, País Basc, Galícia o Andalusia), l’oposició de la UCD en territori valencià i des del seu control del govern central, la divisió interna del PSOE i el clima de tensió comentat, van conduir finalment al fet que l’autonomia valenciana es vehiculara a través de l’article 143 (via més lenta i per la qual van accedir a l’autonomia la resta de regions espanyoles), després d’un pacte entre els dos partits majoritaris, UCD i PSOE. La denominació final, que es convertí en un punt de discussió –enfront de l’ús de País Valencià, terme recollit en el primer projecte d’Estatut, el de Benicàssim (1981) i pel qual apostava l’esquerra, i el de Regne de València, preferit per la dreta– va ser el de Comunitat Valenciana.

L’Estatut d’Autonomia de 1982 establia, així mateix, un òrgan d’autogovern per al conjunt d’eixe territori conformat per les províncies existents de Castelló, València i Alacant i recuperava l’ús del terme que designava la històrica institució medieval de la Generalitat, així com un parlament de representació pròpia del poble valencià, les Corts Valencianes, els membres de les quals (un total de 99 diputats) serien elegits cada quatre anys en eleccions autonòmiques. Les primeres es celebraren el 28 de maig de 1983 a tot Espanya. En espera d’elles, unes Corts provisionals elegien president el socialista Joan Lerma el 12 d’agost de 1982. El PSPV-PSOE guanyava per majoria absoluta les eleccions de 1983 i Lerma es convertia en el primer president de la Generalitat Valenciana, elegit democràticament fins al 1995.

Des d’aquelles primeres eleccions autonòmiques de 1983, i fins a l’actualitat, podem distingir clarament tres cicles dins de l’evolució política de la Generalitat Valenciana. El primer (1983-1995) començà eixe primer any, en un context de clara hegemonia dels socialistes al conjunt d’Espanya (amb l’aclaparadora victòria de Felipe González a l’octubre de 1982 i amb els seus successius governs fins a 1996). En el cas valencià, la preeminència electoral del socialisme en l’esquerra era indiscutible (51 diputats), amb una presència progressivament minvant dels comunistes del PCE (6 diputats). El nacionalisme valencià no obtenia representació parlamentària. Per la seua part, la dreta, Aliança Popular, aconseguia un total de 32 diputats. La UCD desapareixia de l’escenari polític valencià, de la mateixa manera que ho havia fet pràcticament al conjunt d’Espanya des de les eleccions de 1982.

Aquesta seria l’etapa també de la consolidació de les institucions autonòmiques, completant la transferència de competències des del govern central i afirmant les bases jurídiques de la nova institució: la Generalitat, amb departaments (Conselleries), pressupostos, personal i recursos propis. Així mateix, s’aprovaren les principals lleis pròpies i es posà en marxa tot l’entramat d’ens i institucions autonòmiques.

Si bé en 1987 el PSPV-PSOE aconseguia de nou guanyar les eleccions celebrades aquell any, ho feia perdent la majoria absoluta i obtenia 42 escons. Esquerra Unida, formació en la qual s’integrava el PCE, i en coalició amb els nacionalistes valencians d’esquerra d’UPV (Unitat del Poble Valencià), aconseguia 6 escons. En la dreta, AP també retrocedia, amb 25 escons, perjudicat sense dubte per la irrupció de la formació regionalista Unió Valenciana (6 escons) i el nou CDS (el partit que liderava Adolfo Suárez a escala estatal), amb 10 diputats. No obstant això, quatre anys després, en 1991, el PSPV aconseguia guanyar de nou les eleccions autonòmiques amb majoria absoluta (45 diputats), per 31 del PP (l’antiga AP refundada) i 7 d’Unió Valenciana. Per la seua banda, Esquerra Unida del País Valencià hi obtenia 7 escons. Tanmateix, en anys posteriors s’aprecià un desgast evident del socialisme valencià, per diversos factors, entre els quals cal concedir gran importància a la influència del clima polític estatal (i l’àmplia repercussió pública i mediàtica dels casos de corrupció en les files socialistes), encara que també a la percepció de la tasca del Consell en aquest període i la seua relació amb el govern central (interpretada o difosa com passiva, dependent o escassament reivindicativa) o als efectes de la recessió econòmica viscuda aquests anys, per esmentar només algunes claus explicatives.

Les eleccions autonòmiques de maig de 1995 van marcar un punt d’inflexió decisiu en l’evolució política del País Valencià i obriren un nou i segon cicle, amb governs de signe conservador liderats pel Partit Popular fins al 2015. En 1995, els socialistes perdien per primera vegada el govern autonòmic. El PP, amb un nou líder al capdavant, Eduardo Zaplana, aconseguia convertir-se en la primera força política valenciana: obtenia un poc més d’un milió de vots (1.013.859), la qual cosa representava un 43,3 % dels sufragis, encara que no aconseguia la majoria absoluta amb 42 escons. El PSPV-PSOE n’aconseguia 804.463 (34,3 %) i 32 escons. Per darrere es situaven la coalició Esquerra Unida del País Valencià, amb 273.030 vots (11,7 % i 10 escons), els regionalistes d’Unió Valenciana (UV) amb 165.956 (7,1 %) i 5 escons. Quedava clar que, vistos els resultats, l’única possibilitat real d’un govern autonòmic estable per al PP valencià es situava precisament en un pacte amb UV. Les negociacions entre les dues formacions van concloure amb la cessió a UV de la Presidència de les Corts (en aquest cas, en la figura del seu fundador, Vicente González Lizondo), així com de diversos càrrecs i parcel·les institucionals dins de la Generalitat Valenciana, la més important de les quals seria el control de la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient.

No obstant això, l’èxit de Zaplana en anys posteriors, amb la consolidació del lideratge polític en el seu partit, l’ampli ús del màrqueting polític amb l’estratègia dels grans actes i projectes emblemàtics, el control dels mitjans de comunicació públics i l’absorció dels seus rivals en la dreta, els regionalistes valencians (UV), entre altres factors, el portaren a una àmplia hegemonia política en el territori valencià, la qual durà diversos anys. La seua victòria per majoria absoluta en les eleccions de 1999 (49 escons enfront de 35 dels socialistes i 5 d’EUPV) així ho va confirmar. L’hegemonia del PP va sobreviure al mateix Zaplana, qui es convertí en ministre de Treball i Assumptes Socials (i posteriorment portaveu del govern) en l’executiu presidit per José María Aznar a partir de juliol de 2002. De manera interina, la Presidència de la Generalitat l’ocupà el seu vicepresident, José Luis Olivas, fins a la celebració de les següents eleccions autonòmiques al maig de 2003. A elles concorria el successor elegit per Zaplana, Francisco Camps, qui fou el nou president de la Generalitat fins la seua dimissió per corrupció al juliol de 2011. Al llarg de la seua presidència, i fruit del pacte entre populars i socialistes, es va fer la reforma de l’Estatut valencià amb un nou text aprovat en 2006. Més enllà de les pugnes pel control del partit que es van succeir entre campsistes i zaplanistes, i les diferències entre el lideratge dels dos polítics, la realitat fou la continuació d’una indiscutible preeminència electoral del PP als anys posteriors sobre les bases polítiques instaurades en allò substancial per Zaplana a partir de 1995 (majories absolutes de 48 escons en les eleccions de 2003, de 54 en 2007 i de 55 en 2011) .

No obstant això, la interminable successió de nombrosos casos de corrupció que afectaven el PP valencià en les distintes institucions que controlava, i malgrat la substitució de Camps per Alberto Fabra al front de la Presidència de la Generalitat en 2011, va provocar un desgast electoral que es materialitzà finalment en les eleccions autonòmiques de 2015. De 55 escons, el PP passava a obtindre’n 31, i tot i ser el partit més votat la suma dels escons dels partits d’esquerra (23 socialistes, 19 de Compromís i 13 de Podem) feia possible un govern alternatiu. Per altra banda, van fer aparició parlamentària dues formacions polítiques noves: la ja esmentada Podem, a l’esquerra, i Ciudadanos, al centre-dreta (13 escons).

S’encetava així un nou i tercer cicle polític (2015-2020) al si de la Generalitat i les Corts Valencianes. Ximo Puig, líder dels socialistes valencians, es convertia en president de la Generalitat Valenciana en un govern bicolor juntament amb la coalició d’esquerra nacionalista-ecologista Compromís, liderada per Mónica Oltra, com a vicepresidenta. Encara que no entrava en el govern, Podem garantia el seu suport parlamentari després de l’anomenat Acord del Botànic subscrit per les tres formacions.

Els resultats de les eleccions autonòmiques de 2019 permetien la continuïtat del govern d’esquerres. En aquest cas, el PSPV-PSOE va ser el partit més votat i aconseguia 27 escons; el PPCV el seguia amb 19 escons, i a continuació Ciutadans amb 18 escons. Compromís n’obtenia 17. En aquest cas, la novetat va ser la irrupció al parlament valencià de la formació d’extrema dreta Vox, que aconseguia 10 escons. Una altra diferència en relació a l’anterior legislatura va ser l’entrada efectiva al govern valencià d’Unides-Podem (coalició de Podem amb Esquerra Unida del País Valencià), que havia obtingut 8 escons a les eleccions.