La revista degana en valencià

La nova legislació lingüística: educació, drets lingüístics i administració pública

25/05/2022

Sempre que ens acostem a fer una anàlisi, ni que siga sintètica, de l’acció legislativa i reglamentària impulsada per un govern, hem de ser conscients que es tracta d’una operació reflexiva amb riscos importants. La nostra és una societat que, sovint, atribueix una mena de poder taumatúrgic a les normes legals i això ens fa creure que tota norma genera un canvi imparable en la societat. Aquesta concepció màgico-normativa beu de les lògiques autoritàries del jacobisme espanyol, que consideren la ciutadania com una realitat passiva que és configurada de manera directa per les lleis.

No diem això per tal de negar la importància de la norma jurídica i la seua capacitat per a influir en les dinàmiques socials, sinó per a destacar que les dinàmiques de canvi social són sempre molt més complexes i per destacar que el valor i la capacitat d’influir en la col·lectivitat està sempre en funció del suport social amb què compten i de les resistències socials i polítiques que en generen. La norma més ambiciosa i tècnicament més perfecta no va enlloc sense suport social o amb una resistència social significativa.

Hauríem d’evitar, per tant, el costum comú entre el món jurídic de valorar l’acció política d’un govern en una qüestió concreta pel nombre de normes aprovades. Singularment, en matèria lingüística. De fet, no està de més recordar que no som un país amb sobirania lingüística, com ho és el Quebec al Canadà. O caldria tenir en compte, així mateix, que la lògica del sistema legal-constitucional espanyol i de la jurisprudència lingüística espanyola és contrària a la igualtat de les llengües, a diferència de països com Suïssa, Bèlgica o Finlàndia.

És partint d’aquestes premisses que ens referirem a l’activitat legislativa i reglamentària més rellevant de la Generalitat pel que fa al valencià. Els àmbits sobre els quals s’ha actuat han estat l’educació, l’administració pública, la protecció dels drets lingüístics i la funció pública. No són, naturalment, tots els àmbits possibles; però són els que tenen un valor estratègic central per a avançar cap a una major equitat i seguretat lingüística. I val a dir que tota l’acció reglamentària del Consell en aquesta matèria, com en altres iniciatives del Govern Valencià, ha tingut l’oposició ideològica i continuada de les esbiaixades sentències de la Secció Quarta de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV).

La Llei de Plurilingüisme en el sistema educatiu s’aprovà el 2018, després que el TSJCV invalidara, sense arguments jurídics, la part nuclear del Decret de Plurilingüisme de 2017 que modificava la política lingüística educativa impulsada pel govern del PP el 2012. En termes generals, la Llei de Plurilingüisme és una norma clara, defineix bé els objectius, s’ajusta al marc legal general estatal i té una visió global i coherent de tot el territori valencià, tot posant punt final al model lingüístic educatiu de 2012 que estava dominat pel castellà en la immensa majoria de centres i assignatures, i no garantia que tot l’alumnat coneguera les dues llengües oficials al final de l’ensenyament obligatori de manera suficient. Cal recordar que el Decret de 2012 del PP, que acaba amb les línies en valencià, va eixir endavant a diferència del que va passar a Galícia, Navarra o les Illes Balears, on els intents de reduir la presència de la llengua pròpia van tenir una resistència social massiva.

La Llei de Plurilingüisme, però, està implementant-se en aquests moments i, per tant, és molt prompte per a avaluar-ne els efectes; si bé cal pressuposar que amb el model actual el nombre d’hores i d’assignatures en valencià, en el conjunt del sistema educatiu, serà significativament superior al del model anterior i pot augmentar la competència lingüística en valencià, i que serà possible aconseguir que al final de l’ensenyament obligatori tot l’alumnat tinga competència en les dues llengües oficials, i també en anglés, tot garantint, així, una millor igualtat d’oportunitats lingüístiques. Si la llei s’implementa amb bons mecanismes de suport lingüístic i d’integració lingüística als alumnes d’origen immigrant i als de famílies castellanoparlants, i si es reforça la disponibilitat d’audiovisuals i lectures en valencià per a tot l’alumnat de centres sostinguts amb fons públics, els impactes socials de la llei serien positius. Ara bé, tot això està actualment en desenvolupament i, en els pròxims anys, s’haurà de valorar sense prejudicis ideològics, amb rigor, mirada crítica i consistència analítica.

Cal destacar, igualment, la primera regulació dels usos lingüístics de l’administració de la Generalitat, després de quasi quatre dècades d’oficialitat del valencià. El Decret del Consell de 2017 sobre usos lingüístics en l’administració de la Generalitat fou anul·lat parcialment, amb arguments sovint ideològics, pel TSJCV. Amb tot, parts nuclears del decret van continuar vigents i posen les bases perquè l’ús del valencià en l’administració valenciana siga normal, habitual i generalitzat en el procediment administratiu, en els documents, formularis, pàgines web, retolació, contractació i atenció al públic, de manera semblant al que ocorre a Galícia, Catalunya, les Illes Balears i fins i tot en bona part de l’administració del País Basc. El decret és un pas avant important per a superar la marginació de l’ús oficial del valencià que ha estat normal en les administracions valencianes durant tota la democràcia.

Els estudis sobre usos lingüístics del Consell en l’administració de la Generalitat mostraven un domini aclaparador del castellà, una reducció de l’ús del valencià en els usos formals (traduccions, publicacions) i la normalització fins i tot de la desconsideració dels drets lingüístics de les persones que utilitzaven el valencià a ser atesos en aquesta llengua oralment i per escrit en tot el procediment administratiu. Igualment mostraven que, després de quaranta anys d’oficialitat lingüística del valencià i d’incorporació del valencià al sistema educatiu, hi havia organismes de l’administració valenciana on el valencià no sols no era llengua de treball, sinó que, en la pràctica, predominaven els comportaments contraris a l’oficialitat lingüística i les actituds lingüístiques hostils al valencià. També en aquest cas és prompte per a conéixer l’impacte del decret en els usos lingüístics de la Generalitat; però, cal pressuposar que perquè hi haja una correcta implementació cal el compromís de les subsecretaries i dels òrgans directrius de l’administració i del sector públic de la Generalitat, integrar la dimensió lingüística en el treball habitual de la Inspecció General de Serveis de la Generalitat, i, finalment, fer una avaluació periòdica, amb dades rigoroses, sobre els usos lingüístics de les administracions públiques.

El Consell també aprovà el Decret de 2017 de l’Oficina de Drets Lingüístics, amb el qual es volia, com passa en altres comunitats autònomes, garantir que es pogueren presentar denúncies, queixes, suggeriments i consultes que incrementaren la seguretat lingüística en valencià en tots els àmbits i activitats socials. El TSJCV, amb una nova sentència esbiaixada i contrària a la igualtat lingüística, va anul·lar la possibilitat de fer queixes, denúncies i fins i tot suggeriments a través d’aquesta oficina i va limitar les seues funcions a la simple consulta, tot reduint el suport administratiu a la garantia dels drets lingüístics dels usuaris del valencià.

Hem de subratllar l’aprovació, el 2021, d’una nova Llei de funció pública valenciana, que en matèria de selecció i promoció professional estableix l’obligatorietat de tenir capacitació lingüística suficient en valencià. Una regulació normal en totes les comunitats autònomes amb llengua pròpia oficial romànica (Illes Balears, Galícia i Catalunya) i que, sorprenentment, la Generalitat Valenciana encara no havia fet en quaranta anys, hi insistim, d’oficialitat. Amb tot, no coneixem encara els nivells de capacitació lingüística en valencià que seran exigibles en cada cas per a les persones que treballen en les administracions valencianes i que s’hauran de concretar en el decret que desplegue la llei en els pròxims mesos.

Deixant a banda l’Oficina de Drets Lingüístics, tant la Llei de plurilingüisme educatiu com el Decret d’usos lingüístics en l’administració de la Generalitat i la Llei de funció pública conformen un marc jurídic clarament més ambiciós i amb més sentit global del que existia anteriorment i que permet avançar, malgrat una judicatura hostil, cap a una equitat lingüística més sòlida i real.

Així i tot, cal recordar que les lleis són instruments de les polítiques públiques lingüístiques per a transformar la realitat, però el canvi real depén essencialment tant de l’actitud coherent de totes les institucions amb les normes que elles mateixes aproven, com de la voluntat de la societat valenciana, arreu del territori i dels grups socials que la componen, de fer del valencià la llengua central del seu futur.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top